La vida és Cinema Paradiso

El film ens conta la història de Totó (Salvatore) un xiquet —i després home— profundament apassionat del cinema, del seu poble, de la seua gent, de l’amor idealitzat i del seu amic i mentor Alfredo. Aquests vincles marcaran en cos i ànima el seu camí vital i l’ajudaran a convertir-se en millor persona. El relat —de manera molt senzilla— ens proposa un passeig molt delicat i emotiu pels records, on la bellesa i la nostàlgia es conjuguen per mostrar-nos la infantesa, l’adolescència i la maduresa de Totó, amb el cinema del poble com eix conductor i metàfora constant de la vida mateixa.

Perquè si alguna cosa deixa clara Tornatore és que la vida, com el cinema, es construeix a base de records, emocions compartides i instants irrepetibles, tal com passa dins del Cinema Paradiso. L’autèntic protagonista de la pel·lícula no són només Totó i Alfredo, sinó aquell vell cinema de poble, l’únic vincle sòlid que uneix a tots els seus habitants. Un espai màgic que cobra vida a cada projecció: dones donant el pit, homes que entren només a dormir, xiquets masturbant-se i que coneixen per primera vegada el desig durant l’època de les pel·lícules del “destape”, parelles que busquen la foscor per a besar-se, el capellà i censor que fa tallar els besos i escenes pujades de to davant la indignació general, amors que naixen, families senceres de gent humil que s’escapen per uns moments de la seua realitat quotidiana.

Giuseppe Tornatore crea el somni de qualsevol cinèfil: una faula on cada obstacle i cada caiguda implica tornar a alçar-se amb més rapidesa i resignació; un univers on el temps no és lineal sinó emocional; on la remembrança, la memòria, l’alegria i la tristesa conviuen en un perfecte equilibri. Un món molt paregut al nostre, que només podem observar amb certa melangia inevitable.

Esplèndides són les actuacions dels tres actors que interpreten Totó —el xiquet, el jove i l’adult— amb una menció especial als dos primers, que sostenen la pel·lícula amb una naturalitat i una versemblança que emociona. Però si hi ha un rostre que es queda gravat per sempre en la memòria de l’espectador és el de Philippe Noiret, que ofereix una caracterització magistral d’Alfredo, operador del Paradiso, el personatge socràtic per excel·lència, savi, silenciós i ànima moral del film.

La música evocadora del mestre Ennio Morricone, delicada i inoblidable, acompanya amb una precisió gairebé dolorosa la bella fotografia de Blasco Giurato. Tot això queda sublimat pel saber fer de Giuseppe Tornatore tant en el guió com en la direcció de la pel·lícula, un obra on no sobra ni falta res, una autèntica obra mestra del cinema contemporani.

I si alguna cosa acaba de confirmar que la vida és Cinema Paradiso, és el seu final: un dels més bells i emocionants de la història del cinema. Un epíleg antològic, inavaluable, que funciona com una carta d’amor al cinema i als nostres records. Aquesta pel·lícula hauria de formar part d’una llista de pel·lícules que hauríem de veure almenys una vegada en la nostra vida. No només per gaudir d’un gran film, sinó perquè ens ensenya que viure és acceptar la pèrdua, reconciliar-se amb els records i comprendre d’alguna manera, que quan la llum del projector s’apaga, les imatges que ens han marcat ja no se’n van mai.