La revista degana en valencià

«La vida és curta, i etern el record»

12/09/2022

L’epitafi de la tomba de Carles Salvador al cementeri de Benimaclet –usat també per la seua muller i la filla, Sofia Salvador– serveix de títol a aquest escrit d’homenatge i recordança al magnus magister. Gran en tants aspectes relacionats amb la cultura i gran en el compromís amb el seu país, una figura imprescindible almenys des del 1917, quan mamprén projectes i accions que han marcat el darrer segle.

Benassal va ser el seu centre d’operacions en els anys cabdals de recuperació fins al curs 1934-1935, quan Benimaclet es converteix en la nova destinació fins al 1955, on Carles va morir i fou soterrat. La seua relació amb el poble del Maestrat, però, sempre va estar viva i fou d’arrels profundes: allà s’havia casat en 1918 amb Sofia Monferrer Beltran, i hi vivia Sofieta, la filla que prolongà l’estudi i el record amorosit del pare.

Quan visiteu Benassal, a la zona enjardinada de la plaça de l’Ajuntament podeu contemplar el magnífic mural representatiu de la història del poble, obra del terolenc José Gonzalvo Vives, ubicat a la façana lateral de l’església. Allà mateix, fa 50 anys, es va inaugurar el monòlit en homenatge a Carles Salvador per a memòria perpètua, obra de l’escultor Octavi Vicent (València, 1913-1999). La premsa del moment anuncià per al 29 de juny de 1971 la celebració dels vint anys dels cursos de llengua de Lo Rat Penat i l’homenatge a qui els havia organitzat des del 1949.

Gràcies a l’arxiu de la Fundació Carles Salvador, ara podem saber que la idea es projectava des de l’estiu de 1969, per mitjà de les nombroses cartes que Enric Matalí, secretari de Lo Rat Penat i sostenidor dels cursos, adreçà als fills de Carles. Al seu costat, Josep Puig i Beltran –maestratenc resident a l’Hospitalet de Llobregat– llançava des de la revista barcelonina Tele/Estel la primera crida: «Per això, ara, m’adreço a tots els catalans, valencians i mallorquins i a tots els que vulguin, perquè facin tot el que puguin per aconseguir que Carles Salvador i Gimeno tingui un petit monument al poble de Benassal». També hi ha diverses cartes entre ell i la família entre 1969-1971.

La iniciativa es va convertir en realitat dos anys més tard, just quan feia vint anys de la publicació de les seues Lliçons de gramàtica valenciana amb exercicis pràctics, llibre de text dels cursos de llengua que va conéixer diverses edicions per la necessitat de disposar d’uns materials adequats per a les classes de Lo Rat Penat (1952, 1959, 1966, 1972, 1974, 1978).

El 29 de juny de 1971, cap al migdia, i precedits per la senyera de Lo Rat Penat, la comissió organitzadora, el poble i els assistents de València i Castelló van anar a la casa familiar de Carles Salvador, a l’antic carrer de l’Hostal, dedicat en 1922 a l’escriptor Mn. Joaquim Garcia Girona. Afegits a la comitiva el fill i la filla del mestre, van marxar tots cap a la plaça de l’Ajuntament, on enmig del jardí havien erigit el monument, el qual va ser descobert per l’alcalde Abelard Escrig, pels representants de la Fundació Huguet (patrocinadora de l’homenatge) i pel president de Lo Rat Penat (Joan Segura de Lago) després d’unes paraules a càrrec d’Enric Matalí. Tot seguit va haver-hi parlaments del professor Manuel Sanchis Guarner en nom de la Fundació Huguet, del president de Lo Rat Penat i de l’alcalde de Benassal. Per part de la família, el fill de Carles Salvador finalitzà amb unes paraules d’agraïment emocionades.

 

Parlament de Sanchis Guarner

Entre els assistents, Emili Beüt, Enric Matalí, els germans Sofia i Carles Salvador, Joan Segura de Lago i l’alcalde Abelard Escrig

A l’Hotel Font d’en Segures va tindre lloc un dinar per a la concurrència. En algun moment de l’àpat, el poeta Ricard Sanmartín va repartir el poema «Homenatge a Carles Salvador», que entre altres coses diu: «Benassal hui es dignifica / ennoblint els seus indrets / en gravar el nom il·lustre / de l’home humil que va fer / de l’amistat una càtedra / dels més nobles sentiments. // L’amic franc, senzill, humà, / net de cor, clar conseller, / l’enamorat d’este poble / lo que era el tot per a ell: / que en la font de la seua ànima / tan assedegat begué / que els dolors i les glòries / eren ja part del seu ser».

Algú va escriure en 1987 en el Mediterráneo de Castelló: «Em dol una pedra, dic. Una pedra ancorada al Maestrat que recorda tothora i manté encesa, com una llàntia, la memòria d’un home que posà totes les pedres que tenia al seu abast a la paret del poble que li va donar el pa i la sal». I continua l’article parlant de la desafecció, cívica i política, que havia caigut com una llosa sobre aquell «vell trasto arraconat a la golfa». Aquell temps nebulós de la primeríssima autonomia ha passat, però continuem tenint, encara, molts reptes pendents. Potser siguen els mateixos que llavors, ocults en les facetes velles i novelles d’aquest poliedre valencià…

 

Grup d’alumnes i professors del curs de llengua de Lo Rat Penat (1954), un any abans de faltar Carles Salvador

Inscriu-te al nostre butlletí

Top