La vida ‘vivible’

05/03/2020

Peu de foto: Entorn del mercat de Mossén Sorell, al barri del Carme, escenari encara d’una vida ‘vivible’

Ja ho sé, que l’adjectiu no apareix al diccionari. Però el podríem incorporar. Com a contrapunt a invivible, igualment fora de la normativa però més estés. I, sobretot, el podríem afegir als diccionaris com a declaració d’intencions. Al capdavall, la vida vivible és la que pot ser viscuda –la que mereix ser viscuda– amb unes condicions mínimes de llibertat, salut i dignitat.

La idea no és meua, sinó que la prenc de les reflexions de la filòsofa Marina Garcés per a traslladar-la, modestament, a les realitats urbanes. Prompte farà deu anys que em vaig mudar al Carme, al cor històric i popular de València. Darrerament, no són poques les persones que em pregunten si encara s’hi pot viure, a pesar dels canvis que ha experimentat com a conseqüència de l’augment del turisme i la desaparició accelerada del comerç tradicional. I sí, la resposta sempre és afirmativa. Sí, al Carme s’hi pot viure. Al Carme paga la pena viure. El Carme és un lloc on viure una vida vivible.

Ho és encara, si més no. D’una banda, seria ingenu pensar que fa vint o trenta anys era un barri més acollidor. Ja ho hem comentat en aquesta secció: la degradació social i urbanística que va patir des de la riuà de 1957, el va conduir a una situació extrema que va expulsar bona part del veïnat abans que el primer turista holandés travessara el Portal de la Valldigna. A més a més, hi ha una certa mitificació del comerç tradicional. A la menestralia, als oficis, també se’ls endugueren l’aigua i l’oblit. Fou un procés tan lent que fa cinc o deu anys encara resistien vestigis en forma de botigues singulars i tallers aïllats ací i allà. Una altra cosa són els electricistes, les verdureries, els quioscos, les botigues de quadres i marcs, etc. Tot això sí que ha experimentat una decadència vertiginosa. El turisme, és veritat, en té molta culpa. O, més ben dit, la gestió del turisme: la impotència o la complicitat de les administracions públiques, la temptació dels diners fàcils, el vell problema de la propietat privada, el lucre i la usura. Però també és massa innocent pensar que el problema es limita als barris vells. A Montolivet, on em vaig criar, tanquen igualment aquests negocis. El turisme és la punta de l’iceberg, però la qüestió té arrels més profundes. Els canvis en els hàbits de consum i l’extensió del comerç electrònic, per exemple, expliquen moltes coses. També la proliferació de franquícies, el triomf definitiu de les cadenes i les grans superfícies i, en conjunt, la terciarització de l’economia.

Davant de la crisi que ens arriba –que serà molt més que una crisi econòmica–, cal reivindicar la vida vivible en les nostres places, els nostres carrers, els nostres pobles i ciutats. S’enganya –s’equivoca i es menteix– qui pensa que és un problema només dels barris vells o gentrificats. El que hi ha en joc, des del Carme fins al Raval Roig, des de Xelva fins a Morella, des d’Ontinyent fins a Benicàssim, és la vida en comú als espais urbans, fonament bàsic de la vida vivible. No ho oblidem, en aquest 2020 que ara comença, tan ple de contradiccions o més que l’any que deixem arrere.

Article publicat al número de desembre 459.