La violència de gènere a les aules

1. L’Educació com a ideologia

La majoria de docents considera, erròniament, que l’educació és neutral, objectiva i asèptica. Aqueix mite pedagògic mai es va sostindre per als qui estudiàrem el vincle entre saber-poder, la relació dels discursos imperants amb la classe dominant: el patriarcat i el capitalisme sustenten el sistema educatiu, la seua metodologia, els espais, continguts i les maneres de relacionar-se entre l’alumnat i el professorat. La lògica domini-submissió de la lluita de classes es difumina en un ordre polític neoliberal que, aparentment, iguala les persones. Hi ha una realitat formalment igualitària que contrasta amb la desigualtat, la injustícia i el desequilibri social que habita cada aula del nostre sistema educatiu. Per això reivindique l’educació com a ideologia. Si el capital i les forces patriarcals sustenten l’ensenyament, ¿com es pot formar part de la seua degeneració ètica des de les aules, suposat espai d’il·lustració, llibertat i igualtat? Advoque per una educació feminista de tall marxista, capaç d’apoderar l’alumnat, de despertar consciències, de sotmetre a crítica tota realitat, de dignificar el món, assumint el compromís, la fermesa i el coratge que requereix combatre la màquina capitalista-patriarcal.

Una educació, en definitiva, sense complexos. Al meu parer, educar consisteix a aportar eines crítiques i escèptiques que permeten distingir entre la postveritat i el rigor acadèmic, intel·lectual, científic. Sabent que el nostre alumnat està sent socialitzat a colp de tuits i emocions supèrflues, notícies falses, quimeres i mantres absurds fabricats en la ideologia de l’extrema dreta, l’alternativa consisteix a oferir un sistema educatiu compromés amb el món circumdant. La tasca de reivindicar una educació que aborde radicalment i necessària –sense ambages– la diversitat sexual, l’explotació sexual de les dones, assumint un discurs abolicionista, les violències contra les dones i el terrorisme masclista, així com l’educació afectivosexual i les masculinitats dissidents, es converteix en una necessitat de primer ordre per als qui, com qui signa açò, considerem que la fi última dels nostres col·legis i instituts no és altra sinó transformar les persones que passen pel sistema educatiu. I per a tal menester recuperar la consciencia de classe –i que la dona, com assenyala la meua amiga i mestra Lídia Falcón, «és la classe social i econòmica més explotada»– com a punt de partida de tota desigualtat social, política, econòmica i religiosa.

2. El silenci com a ideologia

Des d’aquesta perspectiva particular, considere una irresponsabilitat moral i professional entotsolar-se –trastornar-se, en diria jo– en temaris, programacions, objectius i exàmens. L’educació memorística tan venerada en aquest país ha llançat al món ingents generacions de joves anestesiats, alienats, incapaços de sumar-se a causes tan necessàries com la lluita i sensibilització contra la violència de gènere. Ara bé, ¿com podem fer-ho si, els qui se suposa que haurien de ser-ne exemple, acudeixen a les aules carregats de limitacions, prejudicis i manies de divan? Totes i tots en som exemple, bo o dolent. Més difícil resulta ser exemplaritat pública, és a dir, un model o referent de ciutadania. Al meu alumnat li pregunte en classe si algun professor o professora dedica un espai a dialogar, comentar, denunciar, pensar sobre el terrorisme masclista que assassina dones cada dia en tot el planeta. Ningú, o com a màxim algun comentari puntual, situa sobre la taula educativa el problema estructural de la violència de gènere. ¿Com és possible això? ¿Com es pot entendre que, sent violades, assetjades, maltractades, humiliades i assassinades tantes i tantes dones, el silenci s’impose en la realitat dels nostres centres educatius? Així no sorprén que, segons el Centre d’Estudis Sociològics (CIS), la violència de gènere no es perceba socialment com una de les principals inquietuds de la nostra època. Això ocorre perquè el silenci –silenci còmplice, pusil·lànime, acomodatici– també és ideologia. Propose una educació carregada de bona ideologia, que potencie una consciència crítica al nostre alumnat, abordant la violència de gènere des de totes les dimensions possibles, estudiant-la, analitzant-la, treballant mitjançant dinàmiques, continguts interactius, creatius, però trencant aqueixa apatia moral dels qui eduquen cada dia el nostre jovent! Generar una intel·ligència compartida, en definitiva, que possibilite unes relacions saludables i igualitàries entre homes i dones, cosa que suposa, més que silenci, acció i reacció contra el patriarcat educatiu: l’amor, la sexualitat, el bon tracte, l’origen i causes de les violències contra les dones, les marques de gènere, la socialització diferenciada, els implícits de la masculinitat tòxica, la història del feminisme, visibilitzar les dones absents en els llibres de text… Tots aquests camps temàtics han d’introduir-se en l’educació. Mentrestant…

3. La violència que no cessa

Arribats en aquest punt, convé denunciar que els col·legis i instituts esdevenen espais de coerció i violències, sempre. Una altra cosa és que assumim conscientment o inconscientment els mandats patriarcals que ens impedeixen visualitzar les desigualtats i els problemes relacionats amb les violències contra les dones. La masculinitat hegemònica patriarcal, per esmentar-ne un sol exemple puntual, serviria com a mostra: els xics acaparen els espais públics dels centres educatius com el pati o la cafeteria, es presenten a delegats de classe més que les xiques, jutgen, critiquen i les ofenen molt usualment i abunden els comentaris sexistes, masclistes i les fratries, agrupacions entre mascles que expandeixen violentament el seu poder grupal. Les xiques, per contra, continuen ocupant un segon pla a l’aula. A penes generen conflictes de convivència, alguna cosa que pot demostrar-se buscant el percentatge d’informes de conducta de xics i xiques, quasi inexistent en el cas d’aquestes últimes. Si preguntes a les estudiants quines han patit comentaris sexuals o assetjament nocturn, o bé al centre educatiu mateix, la majoria han sigut víctimes d’aquest tipus de violència normalitzada entre la joventut masculina; en massa ocasions, adults i professorat hi resta importància. La violència impera a les aules com en les xarxes socials, els mitjans de comunicació, els espais públics i privats, el món laboral o en qualsevol racó del món, ja que, desgraciadament, les violències contra les dones s’incorporen a la quotidianitat apel·lant a la tradició, al costum o perquè «les coses sempre han anat així».

4. Feminisme o barbàrie

Davant aquest panorama desolador, ¿què es pot fer? Em sembla fonamental promoure un activisme feminista radical des de les pròpies institucions. La ideologia, ja ho hem vist, ha d’introduir-se a l’aula sense por al fet que ens acusen d’adoctrinament, atés que ja som víctimes i hereues de la ideologia capitalista i patriarcal. Per tant, la formació del professorat en prevenció i sensibilització contra la violència de gènere sembla un assumpte prioritari si desitgem combatre des de les aules el terrorisme masclista. Fonamental sembla reivindicar una epistemologia feminista entre el professorat, així com el seu entrenament en el coneixement de la diversitat sexual, emocions, educació sexual i masculinitats dissidents… Un programa mínim de continguts que fonamenten el rigor bàsic i les eines necessàries per a coeducar, és a dir, practicar el feminisme radical en i des de les aules. La lluita contra la violència de gènere no pot quedar reduïda a un taller subvencionat des dels ajuntaments, sinó que, més aviat al contrari, es tracta d’una batalla educativa que necessita il·lustració, feminisme, compromís i fermesa en aquest món carregat d’ignomínia moral. La revolució a les aules serà feminista o no serà. ¿Fins a on estem disposades a arribar?

Ja és hora de posar-se a treballar, camarades. Cal canviar el paradigma educatiu. Només així aconseguirem una escola sense violències contra les dones, en la qual no càpia el matrimoni ben avingut entre patriarcat i capitalisme. La lluita de classes segueix amb nosaltres. Sapiem combatre-la amb una ideologia feminista en cadascuna de les nostres aules. Trenquem tant de silenci còmplice i transformem l’ensenyament, que ben bé es pot equiparar a transformar el món, com va proposar el nostre mestre K. Marx.