Tens 0 productes a la teua cistella
«La societat valenciana no està trencada per la llengua ni per l’accent. El conflicte és construït, alimentat per interessos partidistes»
Des de fa dècades, al País Valencià la llengua ha sigut un dels principals camps de batalla simbòlica dins la política. Tot i ser la llengua pròpia del territori i comptar amb reconeixement legal i institucional, la seua presència en l’espai públic ha generat controvèrsies recurrents. Una de les més recents gira al voltant de la pronunciació i l’accentuació del topònim València, un debat que, més que no respondre a una preocupació real de la societat, forma part d’una estratègia comunicativa de la dreta política per a polaritzar i marcar diferències identitàries.
El cas de l’accent és especialment revelador, ja que la nova polèmica té origen en una proposta llançada pels grups municipals del Partit Popular i Vox a l’Ajuntament. Des de finals de 2023, aquestes formacions defensen la conveniència d’establir una doble denominació oficial: Valencia en castellà i Valéncia en valencià, i així, anar també traient espais a la nostra llengua. Tanmateix, aquesta proposta contradiu la normativa oficial de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), que ja va establir que la forma correcta és València, amb accent obert, d’acord amb les normes ortogràfiques vigents. No és casual que també siga aquesta la forma que les institucions universitàries valencianes utilitzen en la seua documentació i comunicació oficial.
El lingüístic no és un conflicte normatiu ni acadèmic (fa anys que tenim superat això!), sinó estrictament polític. El valencià, com a llengua, s’ha convertit en un símbol de confrontació per part de determinats partits de la dreta que l’utilitzen per a construir el relat d’una suposada imposició cultural o adoctrinament. Això no obstant, cal reconèixer que dins del Partit Popular valencià conviuen sensibilitats diverses. N’hi ha qui, com Vicent Mompó, president de la Diputació de València, ha defensat obertament el valencià com a llengua vehicular a l’escola en la passada consulta de falsa llibertat educativa (falsa perquè ja s’ha dit que en zones castellanoparlants no hi haurà línia en valencià encara que s’haja votat això, com passa a molts pobles de la Canal de Navarrés). Aquest posicionament s’interpreta com una estratègia per a projectar una imatge de moderació i diàleg. També hem de recordar com figures històriques del PP, com Alfonso Rus, que utilitzava el valencià amb tota la naturalitat, fins i tot en moments tan polèmics com quan comptava bitllets obtinguts de manera il·legal. Aquesta dualitat interna evidencia que el PP valencià no és un bloc uniforme respecte de la llengua, i que hi ha sectors que viuen el fet valencià com a propi –vinculats principalment a poblacions valencianoparlants–, més enllà de càlculs ideològics. Malgrat això, el discurs dominant en l’esfera pública ha sigut el de la confrontació.
El PP sovint recorre al marc de la llibertat d’elecció lingüística, especialment en l’àmbit educatiu, presentant qualsevol mesura de foment del valencià com una possible imposició. Vox, en canvi, utilitza un marc més dur, basat en la idea d’imposició ideològica i adoctrinament, i retrata el valencià com una amenaça a la llengua comuna, el castellà. Per contra, Compromís articula el seu discurs al voltant del marc de la justícia lingüística i cohesió social, presentant el valencià com un dret i una eina de convivència. I el PSPV aposta per un marc de convivència i equilibri institucional, evitant els extrems i defensant un model que combine la promoció del valencià amb la garantia de drets per a tothom. Per tant, es pot veure que cadascun d’aquests marcs no només defineix posicions polítiques, sinó que construeix realitats diferents sobre què significa, hui, parlar valencià.
Per descomptat, els mitjans de comunicació també ajuden a crear aquest imaginari col·lectiu del que significa la llengua, i no són banals els atacs que comença a patir À Punt per anar desplaçant el valencià i fer que el castellà ocupe espais de la graella, i en conseqüència, fer menys competitiva també la nostra radiotelevisió autonòmica
El que està clar és que la societat valenciana no està trencada per la llengua ni per l’accent. La immensa majoria conviu amb naturalitat amb les dues llengües oficials i amb les variants dialectals del territori. El conflicte és construït, alimentat per interessos partidistes que troben en la llengua una eina útil per a mobilitzar, dividir i marcar perfil. Reivindicar el valencià no hauria de ser motiu de confrontació, sinó d’orgull compartit. Al capdavall, la llengua no és el que ens separa. El que ens divideix, sovint, és la voluntat d’uns pocs de fer de la cultura una batalla constant.
Revista número 512, pàgs. 42-43. Abril 2024.
