La revista degana en valencià

Les dones ʽberlanguianesʼ: odiosament fascinants

30/06/2021

Les dones com a éssers «indestructibles i tirans»

«Sabes, te voy a dar una mala noticia: mi madre me ha hecho una radiografía (…) Estoy perfectamente. La mala noticia es que no estoy enferma, que no me moriré nunca. Nunca, ¿comprendes? Estabas tan contento esperando como un buitre; pues bien, puedes despedirte de tus planes, porque lo de Carlos se ha acabado, ¿sabes? Y yo, de divorcio, nada. Nada. Me aguantarás siempre, ¿comprendes? Siempre», proclama Carmen, la protagonista de La boutique (1967).

Probablement, aquestes paraules que Carmen (Sonia Bruno), la protagonista de la pel·lícula La boutique o Las pirañas, dirigeix al seu marit Ricardo (Rodolfo Beban), expressen en la ficció, i de manera exacerbada, l’opinió del director Luis García Berlanga sobre les dones.

A la pregunta sobre què pensava sobre elles, les dones, aquest director erotòman i fetitxista sempre responia, a manera de resum, amb dos adjectius: les dones són éssers «indestructibles i tirans». I les paraules de Carmen, juntament amb el títol, Las pirañas –proposat per Berlanga i el guionista Rafael Azcona per a la pel·lícula, però rebutjat pel productor Cesáreo González per a l’estrena a Espanya, encara que es va mantindre en altres països–, contenen de manera latent el significat d’aquests adjectius: «No me moriré nunca (…) Me aguantarás siempre, ¿comprendes? Siempre».  

En la biografia Berlanga. Contra el poder y la gloria d’Antonio Gómez Rufo, el cineasta explica per què considera les dones indestructibles: «Siempre nos sobreviven. Es una obsesión para mí. Me irrita profundamente que la mujer, por lo general, viva más años que el hombre. A mí, que no quiero morir, me molesta que la mujer viva más».

Una por que va deixar filmada, a manera de signatura epitàfica, en l’últim pla de la seua última pel·lícula, París-Tombuctú (1999): «Tengo miedo. L.». Un pla i una frase que contrasten, per la seua excessiva concisió, laconisme i immobilitat, amb l’exuberant coralitat i verbalitat esperpèntica de l’univers creatiu de l’artista, definit, valga la redundància, com berlanguià.

Respecte de per què pensa que són éssers tirans, Berlanga comenta a Manuel Hidalgo i Juan Hernández Les durant les converses que van mantindre en 1979, i que els escriptors van recopilar en el llibre El último austrohungaro. Conversaciones con Berlanga, que considera la dona «un ser superior, biológicamente superior –por ello un ser tirano– y, como todo tirano, un ser fascinante y odioso a un tiempo, un ser que aterroriza, te domina y te controla, un ser al que tú quieres derribar de su pedestal».

Aquestes reflexions i sentiments del director sobre les dones es reflecteixen, amb més o menys intensitat, en la representació de la dona i, per tant, de l’univers femení en la seua obra cinematogràfica. Des de la primera pel·lícula, Esa pareja feliz (1951), fins a l’última, París-Tombuctú (1999), passant per El verdugo (1963), La boutique (1967), ¡Vivan los novios! (1969) i Tamaño natural (1973), els personatges femenins estan caracteritzats amb aquesta idea de la dona com un ésser indestructible i tirà; i, més en concret, en les tres últimes pel·lícules esmentades, considerades una trilogia, en emfasitzar-ne amb més vehemència els trets, el comportament, els diàlegs dels personatges femenins, a més de en la trama, aqueixes qualitats. Una trilogia que Berlanga volia concloure amb una pel·lícula el personatge principal de la qual fora un travestí, al qual la seua part femenina acaba matant la masculina, tal com el director exposa en el llibre Conversaciones con Berlanga. El último austrohúngaro.

«Había planteado una especie de ciclo sobre la mujer como devoradora, que se iniciaba con La boutique, seguía con ¡Vivan los novios!, continuaba con A mi querida mamá en el día de su santo, que nunca pude hacer, y terminaba con Tamaño natural, donde la mujer, aún reducida a su mera representación física, una muñeca, acaba destruyendo a un hombre. Había pensado otra película para terminar el ciclo, la historia de la destrucción de un hombre por un travesti: no sé si esto respondería mucho al rigor científico, pero yo quería explicar cómo la feminidad exacerbada que puede haber en un hombre destrozaba a otro».

La dona, més enllà del paper de mare, esposa, amant, nóvia o sogra que representen en la història, sempre és percebuda pels homes com castradores i opressores. Dones que coarten la llibertat de l’home, com assenyala Berlanga, «sólo con la mirada». Les dones són sentides com a devoradores, perquè el seu desig de crear una família, de ser esposes i mares, comporta per a l’home, per al personatge masculí, assumir unes responsabilitats, unes normes, que l’allunyen de la felicitat enyorada.

I enfront d’aquestes dones devoradores, les dones idealitzades. Aquestes dones prenen literalment cos en les misterioses, atractives i exuberants estrangeres i models, presents des de la seua tercera pel·lícula, Novio a la vista (1953), i després, amb més ímpetu, en El verdugo, ¡Vivan los novios! i La escopeta nacional i Patrimonio nacional (1978 i 1980, respectivament). Aquestes dones idealitzades estimulen la mirada dels homes cap a anhelats espais imaginaris i de llibertat –sense normes i sense responsabilitats– que mai aconseguiran, a més de deixar en evidència la miserabilitat dels personatges masculins i la seua condició de ninots mantejats pel desig femení.

¡Vivan los novios! és, probablement, la pel·lícula en què s’exposa amb més nitidesa, narrativa i estètica, tant la dualitat femenina –esposa castradora i estrangera idealitzada– com el patetisme del personatge masculí.

«Mire, ¿comprende? ¿Comprende por qué no quería que trajese usted la tarta? ¡Está muerta desde anoche y ellos la han dejado aquí con hielos y me han casado, me han hecho ir al banquete y hasta bailar!», exclama desesperat Leonardo (José Luis López Vázquez), protagonista de ¡Vivan los novios! «Era el vals. ¡Cálmate, Leo!», respon amb total condescendència Loli (Laly Soldevila), la seua muller en la pel·lícula.

Si les paraules de Carmen, la protagonista de La boutique, mostren les idees de Berlanga sobre la dona, les paraules planyívoles i de queixa de Leo en ¡Vivan los novios! revelen els trets dels personatges masculins en les pel·lícules del director com a éssers mesquins que es veuen abocats a una existència patètica i insatisfactòria.

Serà en l’últim pla de ¡Vivan los novios! que Berlanga plasma, a manera de metàfora visual, la idea de la dona-esposa com a devoradora, enfront de l’estrangera com a imaginària, en transformar el seguici fúnebre de la mort de la mare de Leo en una aranya que atrapa el personatge masculí, sense que puga fugir després de l’estrangera que, literalment, vola sobre la mar.

La discòrdia entre els sexes: l’arc berlanguià

No es pot parlar de la representació de la dona en el cinema de Berlanga sense portar a col·lació el tema de l’arc berlanguià, que caracteritza l’estructura narrativa de l’obra del director valencià.

Una estructura dramàtica que el mateix cineasta –en el discurs de Doctor Honoris Causa per la Universitat Politècnica de València, en 1997– argumenta de la següent manera: «Se inicia con alguien que tiene un proyecto de futuro, en el que naturalmente está incluido el bienestar deseado y las dotaciones para ello. Y junto a ello, obviamente, la libertad personal como necesidad imperiosa. Pero en ninguna de ellas, desde Esa pareja feliz a la última realizada, el protagonista puede alcanzar su meta. La sociedad le tiende sinuosamente las trampas suficientes para que el sueño, individual o colectivo, llegue (sic) a realizarse».

Un arc dramàtic que aboca les pel·lícules de Berlanga a ser «cròniques d’un fracàs», com matisa el cineasta. Sobretot per al personatge masculí, ja que un dels paranys, dels quals parla Berlanga, que impossibilita al protagonista a realitzar «su sueño, alcanzar la libertad y el bienestar personal» serà la dona, el personatge femení.

L’arc berlanguiano representa de manera esperpèntica la discòrdia entre els sexes en mostrar els desitjos i els interessos masculins i femenins en constant desavinença, sense arribar mai a casar, llevat de la seua primera pel·lícula Novio a la vista (1951), codirigida amb Juan Antonio Bardem, o Plácido (1961).

Probablement, és en la pel·lícula El verdugo –més enllà de la lectura ideològica sobre la pena de mort– on l’arc dramàtic berlanguià i la discòrdia entre els sexes estiga millor entrellaçat. El desig de Carmen (Emma Penella), la protagonista, de formar una família, s’interposa al desig de José Luis (Nino Manfredi) d’anar-seʼn a Alemanya i obrir un taller mecànic. El personatge de Carmen serà «el parany sinuós» que l’arc dramàtic berlanguià utilitzarà per a frustrar el somni de futur de José Luis.

Grosso modo, i al marge de la complexitat i de la riquesa de matisos narratius i estètics de cada pel·lícula del director, es podria afirmar que l’arc berlanguià porta els personatges femenins a sobreviure, a ser indestructibles. Siguen dones reals o nines, sempre sobreviuen a la mort, com en La boutique o en Tamaño natural, alhora que aconsegueixen els seus somnis vitals de formar una família, com en El verdugo i ¡Vivan los novios!, o somnis lúdics de guanyar un concurs radiofònic com en Esa pareja feliz. En canvi, els personatges masculins, làbils i miserables, se sotmeten per comoditat i interés a aqueixes vides proposades pels personatges femenins, quan no se suïciden o en fugen, com ocorre en Tamaño natural, París-Tombuctú o Todos a la cárcel (1993).

A tall de colofó

L’univers cinematogràfic de Luis García Berlanga revela, amb una mirada esperpèntica i d’humor negre, uns personatges masculins tan atrets per la dona com impotents, en el sentit de submisos davant elles, i deixen entreveure el sentiment d’amenaça que la dona i allò femení produïa al cineasta: «Terror vaginal», en solia dir. D’ací el fetitxisme del director, com a vel per a cobrir la paüra produïda pel cos «fascinant i odiós» de la dona.