Tens 0 productes a la teua cistella
Aquesta secció pot semblar una crònica de cinema iranià, ja que en l’article del mes d’octubre també vaig parlar d’una altra pel·lícula dirigida i rodada a l’Iran; la importància d’aquest film, però, ben bé mereix aquest espai.
Un simple accident, en anglés It Was Just an Accident (2025), és l’últim treball de Jafar Panahi, reconegut i premiat al Festival de Cannes amb la Palma d’Or 2025. No és l’únic premi d’aquest director deixeble i ajudant d’Abbas Kiarostami, ja que també va obtenir el Lleó d’Or a Venècia per The Circle (2000), i l’Os d’Or a Berlín per Taxi (2015). Amb tots aquests reconeixements, podem dir que Panahi és dels pocs directors vius que han guanyat els màxims guardons dels tres grans festivals europeus, per la qual cosa, del cinema iranià contemporani, n’és un clar referent, tot plegat, amb una obra personalíssima de realisme social.
L’any 2010 va ser empresonat amb pena de sis anys per fer crítiques contra l’estat, a banda d’una sentència judicial que li va prohibir fer cinema durant vint anys i viatjar a l’estranger, cosa que li va impedir assistir a la recollida dels premis internacionals atorgats. El seu coratge, però, no va decaure perquè va continuar treballant com a director a la clandestinitat, tot utilitzant formats domèstics, fins i tot un iPhone. Va tornar a ser empresonat l’any 2022, però va fer vaga de fam i va ser alliberat al febrer de 2023; el govern li va suspendre la prohibició de viatjar a l’estranger i, per primera vegada, després de quasi catorze anys sense poder eixir del seu país, va assistir a la gala de premis del Festival de Cannes 2025, on va ser premiat. La seua lluita per la llibertat artística i la llibertat d’expressió el van convertir en un referent de resistència contra un règim totalitari, encara que no vol que l’encasellen com a cineasta polític.
Jo el vaig conéixer quan vaig veure El cercle (2000), una pel·lícula corprenedora que va guanyar el Lleó d’Or al Festival de Venècia; tanmateix, no seria pretensiós si afirmem que Un simple accident és el seu film més important i una obra mestra que no ens hem de perdre. Panahi el va rodar a la clandestinitat, sense permís oficial del seu govern i, com quasi tota la seua cinematografia, és un discurs de resistència de l’autor contra el règim polític propi, així com un testimoni simbòlic d’històries reals de presos polítics iranians.
Encara que, pel seu format discursiu, la pel·lícula semble un documental, no deixa de ser una ficció sobre allò que ha viscut el director; això és, la vida real i la testimonial. Cal destacar-hi, també com a treball cinematogràfic, l’excel·lent fotografia d’Amin Jafari, així com la interpretació de Vahid Mobasseri, Mariam Afshari i Ebrahim Azizi.
Estem parlant d’una història de plans seqüència i càmera en mà que demostren la mestria del nostre autor. Panahi alterna plans llargs amb plans curts, amb una mirada sòbria que invita l’espectador a participar d’aquesta història que qüestiona, per una banda, la impunitat del botxí i, per l’altra, el calvari que representa ser víctima d’un estat totalitari i repressor.
L’autor mou els personatges en espais confinats o foscos, on moltes escenes transcorren com si fora una road movie en què la furgoneta ens transmet una sensació espacial de tancament i claustrofòbia psicològica. Així mateix, utilitza els silencis i sorolls ambientals per a substituir una banda sonora sense música, excepte una mínima mostra de música diegètica, tot per aconseguir esglaiar l’espectador amb el grinyol d’una pota de fusta. Una progressió gradual de la història permet que l’espectador passe d’un estat de confort a una sensació de malestar que fa trontollar les certeses morals.
Podem dir que, de pel·lícules que parlen de trobades entre torturadors i víctimes, n’hi ha més d’una. Cal recordar, a banda d’Un simple accident, La passatgera (1968), una obra mestra del director polonés Andrzej Munk; i La mort i la donzella (1994) de Roman Polanski. Qualsevol de les tres són interesantíssimes per fer reflexionar sobre la banalitat del mal, que tan bé va explicar la filòsofa Hannah Arendt, i que ací ens presenta un torturador que té una família i una vida normal, però que justifica el seu treball com una simple obligació d’obeir ordres per garantir la permanència d’un sistema que li paga pel seu treball, a banda de controlar, al preu que siga, qualsevol dissidència perquè res no canvie.
No voldria acabar aquesta crítica sense valorar l’excel·lent guió de Panahi, on la mirada del director resulta singular i sorprenent. És antològica l’escena del pagament de suborns als gendarmes amb datàfon, així com els diversos moments de la història en què la corrupció s’institucionalitza en la vida quotidiana dels ciutadans. Hi ha molts detalls que deixaré que l’espectador puga descobrir-hi; tanmateix, el més sorprenent és el final de la pel·lícula que ens regala…
No vull posar-ne el qualificatiu perquè tu, lector, has de veure-la!
