Laïcitat, mundialització i drets humans

El bagatge dels nostres valors i principis a Occident, a hores d’ara, ens urgeix a assumir una laïcitat oberta al diàleg intercultural i interreligiós, com a exemple per al món d’una vivència democràtica respectuosa amb els drets humans. Només els feixistes, els totalitaris i fonamentalistes de tota mena, prenyats d’odi xenòfob i temptats per la violència com a instrument d’anihilació de la legítima diferència, s’autoexclouen de la lliure comunicació entre ciutadans compromesos amb les regles democràtiques. Heus ací que, des d’aquesta perspectiva humanitzadora, aprofitant una exclamació recent, ferida de dolor però plena de sentit: cal que tothom siga Charlie!

Amb tot, no podem ser càndids i oblidar les polaritzacions de l’opinió i fins i tot les crispacions irades que provoca el debat sobre el paper de la religió en l’espai públic i, més en concret, sobre la seua relació amb l’Estat. A Espanya en particular, els creients han de reconéixer que a l’Església catòlica li costa comprendre i acceptar una societat laica; en gran part pels regustos homogeneïtzadors, no superats i idealitzats, de l’antiga cristiandat. Així, ha calgut aprendre que, mentre l’evangeli proposa una ètica de màxims, una democràcia plural només pot aspirar a això que hui s’anomena una «ètica de mínims», reconeguda i garantida mitjançant els drets fonamentals recollits pels ordenaments jurídics dels estats i pel Dret Internacional. En eixe sentit, cal afirmar que, des d’un punt de vista teològic, el cristianisme afavoreix una societat de caràcter laic (no així l’Islam i ací hi ha un problema greu), malgrat que no renuncia en absolut a lluitar pel que els cristians anomenen «el Regne de Déu», les repercussions socials i polítiques del qual són innegables.

D’altra banda, també hem de ser conscients, en plena postmodernitat cultural farcida de perplexitats i incerteses, de la permanència irreductible i fins i tot de la nova emergència de la qüestió religiosa en el panorama mundial, no sols com a dimensió profunda de la persona, sinó també com a element indefugible en la geopolítica. Tal realitat, evidentment, resulta indestriable d’una globalització que es configura per mitjà d’un impacte creixent dels fluxos migratoris (només cal veure la contínua tragèdia que es viu a la Mediterrània o a la frontera sud dels EUA) i pel correlatiu augment del pluralisme religiós en territoris fins ara sotmesos a un veloç procés de secularització.

En aquest quadre de coordenades, toca doncs preguntar-nos sobre quin concepte de laïcitat és el més adequat per al món actual en la línia de viure i ajudar a viure la nostra comuna humanitat en pau.

De bell antuvi, sembla que la vella confusió entre laïcitat i laïcisme –pròpia del republicanisme francés del segle XIX i consagrada en la Llei de separació de les Esglésies i l’Estat de 1905– ha patit greument el desgast provocat pels dèficits de la seua matriu ideològica al llarg del temps, atés que l’aspiració a un Estat ètic defensor d’una uniformitat no religiosa atén declaradament a un esperit antireligiós i àdhuc anticlerical. I aquest, ben cert, transmetia l’herència dels enciclopedistes francesos, els quals buscaven aclarir mitjançant l’ús de la raó els errors i les il·lusions de les doctrines religioses (amb les seues seqüeles de superstició i fanatisme) amb l’objectiu de trobar una veritat situada per damunt de la religió. Sens dubte, dins d’aquesta mentalitat no cabia cap reconeixement de capacitats alliberadores o emancipadores a la religió, la qual, a parer del positivisme filosòfic posterior, quedava condemnada en l’evolució sociocultural de la humanitat a la seua desaparició per atàvica i anacrònica.

Així, dins dels actuals paràmetres del pensament filosòfic que cerca pel que fa a la fonamentació dels drets humans la substitució d’una universalitat abstracta per una altra més concreta i arrelada als contextos culturals de les diferents col·lectivitats humanes, tal vegada fóra més raonable i fructífer, segons que apunta J. Habermas, seguir la inspiració dels il·lustrats alemanys quan indagaven el contingut de veritat que hi poguera haver en la religió i tractaven després de depurar-la de tota falsedat que se li haguera adherit. Ja que, atesa la realitat que nosaltres vivim, la tesi sociològica clàssica d’E. Durkheim i M. Weber, segons la qual el desenvolupament de la modernitat comportava, de manera necessària, la secularització o marginació progressiva del fet religiós, ha errat el seu pronòstic, almenys en la seua versió més dura. De tal manera que, en opinió de Habermas, l’avanç de la modernització social no té per què estar unit indefectiblement a la secularització cultural. Per això cal assumir un model de «societat postsecular» que, en la seua pluralitat interna, reconega plenament el factor religiós com un dels conformadors de la realitat social, sobretot pel que fa al seu paper de creador de sentit i promotor de la solidaritat.

Parlar de laïcitat a l’alba del segle XXI ha d’implicar, per tant, la distinció clara d’aquest concepte respecte d’un altre de contingut diferent: el terme de laïcisme. En paraules molt encertades del teòleg J. I. González Faus, la laïcitat significa que un estat democràtic és profà, alié o llec en matèria religiosa, ço és, que no sap o no pren postura davant el fet religiós (no precisament que és agnòstic o indiferent, perquè això ja és prendre partit en la controvèrsia); en definitiva, que prescindeix respectuosament de posicionar-se davant les preguntes últimes i els problemes sorgits de les diferents cosmovisions. Llevat, per descomptat, de quan les religions o les cosmovisions es tornen delictives (elles i no algun dels seus membres individuals).

En resum, la laïcitat no és el mateix que uniformitat no religiosa. Ans, més aïna al contrari, és equivalent a garantia de la pluralitat o de la multiculturalitat. I això exigeix una visió de la laïcitat de l’Estat de caire cooperatiu en què es reconega la contribució social positiva de la religió.

La negació simplista d’aquesta diversitat de valors religiosos, filosòfics i cosmovisionals i la seua correlativa voluntat de cloure’ls en la més estricta esfera de vida privada, sense cap possibilitat d’incidència pública en la societat, no és laïcitat sinó laïcisme.

Al remat, ben bé ha subratllat J. García Roca que, en pro d’una convivència solidària i respectuosa amb el pluralisme, amb el cultiu de la llibertat responsable i dels deures cívics, ara és l’hora d’afrontar el repte d’una laïcitat que, a tall de mecanisme institucional però també pedagògic, done a les comunitats de sentit l’oportunitat de col·laborar en la construcció d’una ciutadania activa. És així que, malgrat les freqüents manipulacions espúries de la religió com a justificació de la violència (o tal volta per a lluitar contra eixa execrable pràctica de forma més efectiva), tenim davant nostre l’avinentesa històrica adequada a fi d’aprofundir en el rol emancipador de les savieses religioses mundials pel que fa al bastiment dels drets humans. Cal conrear, doncs, una complementarietat recíprocament fecunda entre el concepte de ciutadania democràtica laica i el de patrimoni cultural de valors i motivacions que fonamenta el perquè i el per a què de la nostra responsabilitat. No fer-ho fóra, sens dubte, una abdicació en favor de l’absència de sentit i de comunió social, de la insensibilitat insolidària davant les desigualtats creixents i del monopoli d’una raó sistèmica tecnoadministrativa.

Joan Alfred Martínez i Seguí. Professor de Filosofia del Dret a la UV

Article publicat al nº 405, corresponent a juny de 2015. Ací pots fer-te amb un exemplar.