L’aigua als ulls

Vint minuts per a les huit de la vesprada. No ha plogut en tot el dia, però sí que ha fet aire. I molt. Ara han caigut a penes quatre gotes, que no s’han notat pel vent. Sembla inexplicable, però una onada marró està convertint el carrer en un riu que corre molt de pressa. Primer només d’aigua, fang, branques, canyes. Després, en només uns instants, s’hi afigen contenidors, motos, cotxes. Persones, també, que criden. Algunes s’han pogut aferrar a un fanal. Altres no. El nivell va pujant. I l’enllumenat comença a fallar.

 

–Si veieu un pato, agarreu-lo.

–Com, mama?

–Que si passa un pato, agarreu-lo, que ens farà falta.

 

Amparito està mirant per la finestra de sa casa, al segon pis, com fa totes les vesprades, des de fa huit anys. Eixe temps que a voltes sembla tan llarg i a voltes tan curt des que li diagnosticaren alzhèimer. Físicament està bastant bé. Encara. Ja ha iniciat la costera avall que comporta l’edat, però, per la malaltia degenerativa que pateix al cervell, no pot cuidar-se com ho feia abans. Com tocaria ara per encarar la vellesa amb eixa quasi plenitud que hauria pogut ser. Abans i ara són conceptes borrosos, a voltes incompatibles i a voltes intercanviables.

La decadència li pesa molt en eixos moments de lucidesa que té, que esdevenen més infreqüents amb el pas dels mesos, això sí. Però millor així, la veritat. Perquè saber qui eres i saber, també, que la majoria del temps ja no ho recordes és tan trist i brutal que no està segura que el cor li puga aguantar una vegada més tant de dolor i tanta impotència.

Però li aguanta. Amparito és una dona forta. I això pot ser també una condemna. Ella, que ha sigut un puntal per a la seua família, ara és una complicació per a les persones que més s’estima. El patiment intergeneracional compartit és agre i negre la major part del dia, però també podem trobar dolçor i llum en eixa sobtada alegria que dona la memòria retrobada inesperadament. Recorde qui soc, recorde qui eres: el meu fill, la meua neta, el meu germà. Vos he volgut, vos vull, vos voldré. Tot açò que passa és la vida, succionada a trossos per forats negres intermitents i enlluernada a voltes per estrelles fugaces no sempre aleatòries.

Com en aquesta ocasió. No ha estat casualitat. Setanta-cinc anys té, huit en tenia quan la riuà del 1957. Aquell octubre sí que va ploure, i molt. A molts llocs. A la capçalera del riu Túria, a València, als pobles del sud de la ciutat. Això sí, a Catarroja no van veure tanta pluja com per a explicar el que estava passant. Per l’avinguda baixava de tot el que podia ser arrossegat. Melons de tot l’any que haurien d’estar penjats als rebostos, preparats per a aguantar fins a Nadal. Cadires de tota mena, amb seients de corda o de fusta, i també gronxadores de les boniques, fabricades per Sanchis, amb les potes i els reposabraços corbats. Sempre li havia agradat la que usava la iaia, sobretot quan podia pujar damunt d’ella i escoltar les històries que li contava a cau d’orella. Bidons com els de fer la paella quan anaven a l’hort, amb l’interior i la part de dalt ben cremades i altres de més menuts que no sabia què podien contindre. Bicicletes amb cistelles que segurament havien transportat de tot. Gossos que treien el cap fora de l’aigua amb dificultat i que no podien ni lladrar de la por i el cansament, altres que ja estaven morts. De gats, no en va veure cap arrossegat pel corrent: havien pogut pujar als arbres. Ànecs del riu, gallines de les cases i algun porquet que segurament venia d’alguna granja. Persones. Més de les que van dir que moriren.

Van encendre la radiet del iaio per veure si n’hi havia informació. Que el Túria s’havia desbordat, que no isquérem de casa. Però no va ser només el Túria: el barranc del Poio i el de la Font de la Rambleta també. A Catarroja, l’aigua la negava per dalt i per baix. El que veien ara era només l’inici de mesos de neteja, d’intentar refer la desfeta, d’aprendre a dormir de nou sense pensar que l’aigua pot vindre. Sense somiar.

–N’heu pogut agafar algun? Mira que ens vindrà molt bé.

Hi ha coses que, malgrat que el temps les vulga sepultar, sempre acaben surant. Els ulls no enganyen.

 

*

M’encanten les vesprades d’entre setmana. Arreplegue al meu net i la meua neta de l’escola, anem al parc a berenar i els porte a casa de sa mare perquè facen deures, a sopar i a dormir. El xiquet, que és el major, és tímid, com sa mare. No li agrada parlar massa, però quan vol alguna cosa, calladet calladet, no para fins que l’aconsegueix! La seua germaneta, en canvi, ha eixit a mi i no calla ni sota l’aigua. I també té els meus ulls blaus! Quina perla està feta! I li encanta pintar cases i animals… a veure si de fadrina es fa arquitecta o veterinària!

Encara sort que estic ja jubilat i que puc ajudar la meua filla. La faena mana, ja se sap. Acaba a les set i mitja de la perruqueria i, clar… Qui m’havia de dir que gaudiria tant d’estar amb criatures! Tota la vida en el camió, que m’he perdut bona part de les vesprades de la meua filla i del meu fill, i ara la vida em regala açò, els nets, per poder compensar-ho. També m’ha regalat la salut! Perquè estic fet un bou, vaja que sí. Bé, igual exagere. Però semble més jove que els meus quintos, als meus 64 anys, sobretot quan porte la gorreta, que em queda de categoria! I sort, també, que estic jubilat per poder cuidar la meua dona. Tota la vida preocupant-se ella de tota la casa i ara, pobra, cada volta li costa més menejar-se.

No puc negar que hi ha moments en què estic cansat i les obligacions pesen, però els somriures del meu Alejandro i la meua Ruth, quan em veuen a la porta de l’escola, ho valen tot. Per ells donaria la meua vida, em tallaria un braç, faria qualsevol cosa.

Com ara. Crec que he subestimat la força de l’aigua. Quan el cotxe ha xocat contra la palmera, he sabut de seguida que no podia quedar-me amb els braços plegats. Mira que venia forta l’aigua, que no he pogut fer res per evitar l’accident. Però, com a mínim, el cotxe s’ha quedat parat i podrem eixir. Mira, ara ens llevarem els cinturons i pujarem al capó, perquè dins del cotxe ens ofegarem. Anem de pressa, però sense plorar ni cridar, que el iaio està ací i veureu que tot anirà bé.

Vosaltres quedeu-vos ací dalt, mentre el iaio va a buscar ajuda: el mòbil se m’ha caigut a l’aigua. És molt però que molt important que vos quedeu ací dalt. Sí, princeseta, sé que fa aire, però agarra’t ben fort al teu germà i, així, no passaràs tant de fred. No baixeu, no vos mogueu d’ací, que si no el iaio s’enfadarà. Torne de seguida i no vos perdré ull. He vist un taller i de segur que ens poden ajudar. Això pensava, però una onada brutal se m’emporta.

Mentre l’aigua m’arrossega cap al barranc de Logrois amb una rapidesa que no em deixa nadar per salvar-me, gire el cap cap a eixa palmera que, sense saber-ho, sí que ha salvat el més gran que tinc. Allí estan els dos, abraçats. Els dic adeu amb un braç. Entre tota l’aigua que veig, no puc distingir les llàgrimes que em cauen dels ulls. No sabia jo que aquesta vesprada seria l’última.

 

Revista número 512, pàgs. 46-47. Abril 2025.