La LUEV, signada a Alacant el 1983, ha contribuït a disminuir el rebuig cap al valencià a Alacant, ha aconseguit que el nombre de parlants potencials siga del 25 % de la població i que un 58 % lʼentenga prou bé, tot i que l’ús social es redueix al 3,5 %. No obstant això, Àlvar López, qui fora president del Consell de la Joventut d’Alacant, es queixava que molts docents de valencià no saben fer atractiva la llengua per als alumnes i denuncia les dificultats que hi ha per poder estudiar en valencià a la UA. La Llei de Plurilingüisme del Botànic i l’eliminació de les línies d’immersió lingüística ha estat vista per molts com l’abandonament de la valencianització d’Alacant, i del país, mentre que altres la veien positiva perquè incrementava el percentatge d’hores a tots els centres. No oblidem que la Justícia ha intervingut imposant percentatges d’ensenyament en valencià, tot i que també ha d’obligar a mantenir un mínim del 25 % de valencià; és la dada positiva.
Hi ha una manca de suport institucional i econòmic per aconseguir la normalització de la llengua per part de l’ajuntament i la diputació. Tenim una oferta reduïda en la programació del valencià en el cinema i el teatre. L’administració pública ignora el valencià en la seua relació amb els ciutadans, la senyalització en valencià als carrers és pràcticament inexistent, per no parlar dels problemes que genera l’ús de la llengua davant de determinats funcionaris. Ara, si t’equivoques en la traducció al castellà d’una circular de l’escola et voldran posar davant d’un jutge, com passà al CEIP Mediterrània.
És més greu la pèrdua d’adhesió simbòlica al valencià per part del poble, comentava Natxo Bellido, qui fora regidor de Compromís a Alacant. Només l’11 % dels valencians identifiquen la llengua pròpia com un tret identitari dels valencians. Caldria que els castellanoparlants assumiren la llengua com una cosa seua, no només dels valencianoparlants, per evitar la seua conflictivització. Són molts els que associen el valencià a l’escola i a les institucions de poder, com un simple mèrit per accedir-hi o millorar la seua posició, i això també genera rebuig.
És urgent que la llengua tinga un major ús social, i fora molt necessari que els nostres líders polítics i socials la facen servir en públic per donar-li prestigi. Si els joves no senten el valencià al carrer, si els líders de la nostra societat no el fan servir, si els seus influenciadors no l’empren, no existeix; i si no existeix, per què l’han de parlar? Per què l’han d’estudiar? Identifiquen el valencià amb l’escola, però no amb l’ús al carrer ni en el seu lleure.
No ajuda gens la llarga discussió entre la llengua acadèmica i la llengua del carrer, que sovint troba resposta en el secessionisme lingüístic. Els puristes fan molt mal quan critiquen sistemàticament aquells que parlen com aprengueren dels seus agüelos i dels seus pares, acusant-los de parlar malament i provocant vergonya, autoodi i el seu silenci. Els parlants de carrer, per la seua banda, critiquen els que parlen un valencià normativitzat, el de l’escola, el de l’Acadèmia, acusant-los de no parlar el valencià del poble, quan no de parlar en català com feien els secessionistes per estrangeritzar-los. Al final, com diu El Tempir, «el pitjor valencià és el que no es parla». Més encara, quan t’adreces en les varietats de Catalunya o les illes Balears pots trobar mirades estranyades i en alguns casos el canvi al castellà, per la manca de receptivitat als altres accents, en part degut a l’aïllament autonòmic, la manca de reciprocitat de mitjans de comunicació i culturals.
Hi ha un Alacant que batega dins d’Alicante, va dir Xavier Mas, empresari alacantí, on algú deia que els valencianoparlants, i els valencianistes, són illes dins la ciutat que formen part d’un arxipèlag que cal reconnectar. Per aconseguir-ho, el fet de dir «bon dia» pot donar-nos sorpreses, normalment positives, com que ens contesten en valencià o, si més no, que no ens facen canviar de llengua. Dir «bon dia» és revolucionari.
Trobem a la ciutat associacions i col·lectius que fan ús del valencià en el seu activisme social diari, com són el Casal El Tio Cuc, el Col·lectiu Antifeixista d’Alacant, el Sindicat de Barri de Carolines, l’Ateneu Popular del Pla-Carolines o l’Associació de Veïns Carolines Baixes-Palmeretes. Espais com L’Hort Comunitari de Carolines o les llibreries Fahrenheit 451, Pynchon&Co i 80 Mundos col·laboren en diverses activitats o cedeixen els seus espais per a tractar temàtiques del món del valencià i del valencianisme.
La matriu cultural de la ciutat és valenciana. Passejar pels carrers d’Alacant és trobar, a través dels noms tradicionals dels barris, d’alguns carrers i de determinats indrets geogràfics, la seua valencianitat. També es percep escoltant l’himne de la ciutat o «La manta al coll», i molt especialment en les nostres festes: les Fogueres i el seu himne, els Moros i Cristians i els porrats. Unes festes que van passar a ser controlades per la dreta quan, l’esquerra, més preocupada en una intel·lectualització del valencianisme poc comprensible per al poble, abandonava la festa, l’esport i el carrer. Hi podem sumar la gastronomia, la manera de treballar l’horta o les colles i agrupacions culturals, com la Muixeranga d’Alacant, la Colla Corball, la Colla El Cocó-Dolçainers i Tabals d’Alacant, la Colla de Nanos d’En Romeu, la Colla de Dimonis La Ceba. En l’esport, molts desconeixen que l’últim trinquet d’Alacant, situat al carrer Vicente Inglada, tancà el 1948, i que l’intent de constituir un Club de Pilota d’Alacant fracassà per no trobar unes instal·lacions on poder practicar-lo i, sobretot, per la manca de suport institucional.
Podem viure en valencià a la ciutat? Depén del grau de militància lingüística. Costa, però és possible. Potser resulta més fàcil usar el valencià en establiments petits que a les grans superfícies. D’un temps ençà, la cosa ha millorat. La LUEV ha aconseguit augmentar el nombre de gent competent lingüísticament, almenys a l’hora d’entendre’ns, però especialment ha rebaixat l’animadversió envers els valencianoparlants, tot i que de tant en tant encara pots rebre mirades de perplexitat, diu Àlvar López. Al cap i a la fi, Ismael Vicedo, de La Cívica-Escola Valenciana, l’encerta quan diu que «el problema de la llengua no són els valencianoparlants, sinó els valencianocallants».
Nota de lʼautor. Article eixit de les respostes d’un qüestionari o entrevistes del 2022: Àlvar López de Medina González, president Consell de la Joventut d’Alacant; Aquil·les Rúbio i Villalvilla, Casal Popular El Tio Cuc; Gràcia Jiménez Tirado, professora i escriptora; Ismael Vicedo Madrazo, La Cívica-Escola Valenciana; José Juan Otero Lozano, Demòcrates Valencians per Alacant; José María Copete Fernández, Decidim; Manuel Alcaraz Ramos, IdPV; Manuel Lillo i Usechi, periodista; Marinela Garcia Sempere, ACPV; Mikel Forcada Zubizarreta, ERPV, i Natxo Bellido Suay, Compromís.
Revista número 498. Gener 2024.