L’Albufera, entre la memòria i el futur: l’IVAM revisita un paisatge que també explica qui som

Si parlem de paisatges que són molt més que un espai geogràfic, o de llocs on s’acumulen la memòria, els conflictes, les transformacions socials i els imaginaris col·lectius d’un poble, encaixa molt bé un paratge valencià. Ens referim a l’espai natural de l’Albufera de València, un ecosistema viu que ha inspirat pintors, escriptors, fotògrafs i cineastes; un espai on conviuen la pesca, l’agricultura, la biodiversitat i la identitat valenciana.

Amb motiu del quaranté aniversari de la declaració de l’Albufera com a Parc Natural (1986-2026), l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) presenta L’Albufera, una exposició que, més que una retrospectiva artística, proposa una reflexió profunda sobre la manera com mirem, representem i habitem aquest paisatge.

La mostra, que es podrà visitar al Centre Julio González del 8 de juliol al 18 d’octubre, recorre més de cent cinquanta anys d’imatges, des dels primers testimonis visuals del segle XIX fins a projectes de creació contemporània concebuts específicament per a aquesta ocasió.

Un paisatge construït també per les imatges

Des de la pintura romàntica fins a la fotografia documental o les instal·lacions contemporànies, cada època ha construït una manera diferent d’entendre l’Albufera. El paisatge mai és neutral: és una construcció cultural.

Això ho van entendre artistes com Joaquín Sorolla, que convertí la llum de l’Albufera en un dels grans símbols de la pintura valenciana, o il·lustradors com Gustave Doré, que contribuïren a fixar una determinada mirada sobre el territori.

L’exposició recupera aquest llegat, però evita quedar-se en la nostàlgia. Al contrari, planteja una pregunta fonamental: què significa representar avui un espai tan carregat de memòria i tan amenaçat pels reptes ambientals del segle XXI?

Quaranta anys després, tornar a mirar

Un dels aspectes més suggeridors del projecte és que recupera una iniciativa impulsada pel mateix IVAM l’any 1985, L’Albufera. Visió tangencial, quan dotze fotògrafs documentaren el territori just abans que fóra declarat parc natural.

Quatre dècades més tard, el museu ha convidat sis creadors contemporanis —Bleda y Rosa, Paula García-Masedo, Lucía Loren, Teresa Marín, Jorge Ribalta i Jorge Yeregui— a tornar sobre aquell mateix espai.

Tanmateix, ja no es tracta només de fotografiar un paisatge. Les seues obres exploren les fronteres físiques i simbòliques de l’aiguamoll, els fluxos de l’aigua, la transformació dels usos agrícoles, les infraestructures que han modificat el territori, la relació entre activitat humana i ecosistemes o la presència de l’anguila com a espècie emblemàtica d’un món que canvia.

És una manera d’entendre l’art com una forma d’investigació, capaç de generar preguntes més que no pas oferir respostes.

L’art davant la crisi ecològica

Des de fa anys, una part important de l’art contemporani ha abandonat la representació del paisatge com a simple escenari estètic per convertir-lo en un espai de debat polític, ecològic i social.

Pensadores com Donna Haraway o Bruno Latour han insistit que la crisi climàtica obliga a repensar la relació entre els humans i el món que habiten. Ja no és possible considerar la natura com un decorat exterior. En paraules de Latour, mai no hem estat realment separats del planeta.

Aquesta mirada travessa bona part de la proposta de l’IVAM.

La directora del museu, Blanca de la Torre, ha definit aquesta nova orientació com la d’un “Museu Amfibi”, una institució que deixa de contemplar els territoris des de la distància per entendre’s com una part més dels ecosistemes i de les comunitats que els habiten.

En aquest sentit, l’Albufera deixa de ser únicament patrimoni natural per convertir-se en una comunitat interespècie, on persones, animals, plantes, aigua i infraestructures comparteixen un mateix destí.

La cultura també conserva el territori

La història de l’Albufera és també la història dels debats sobre el progrés, l’urbanisme, el turisme massiu o la protecció ambiental. L’exposició mostra com aquests conflictes han anat deixant empremta en les imatges i en la producció artística. Des dels imaginaris romàntics del segle XIX fins al desenvolupament econòmic del franquisme, passant per les lluites ecologistes dels anys setanta i vuitanta, el recorregut evidencia que el paisatge és també un arxiu polític. Per això, iniciatives com aquesta recorden que la cultura no només serveix per conservar obres d’art. També contribueix a conservar la memòria dels llocs, a revisar els relats que hem construït sobre el territori i a imaginar altres futurs possibles.

En temps d’emergència climàtica, mirar l’Albufera des de l’art és també una manera de preguntar-nos quin país volem deixar a les generacions futures. I potser aquesta siga la funció més profunda dels museus contemporanis: no tant mostrar el passat, sinó ajudar-nos a pensar el present.