L’Alcoi dels Olmo

ReSàmara (VerdCel), d’estudigrafema.

Quan vaig encetar la lectura de Re-Sàmara i Petricor, he de confessar que un calfred em va travessar el bescoll i m’eriçà els pèls de les orelles. En sols un article havia de ressenyar no un títol, sinó dos, i, a més, de gran envergadura, més tenint en compte que el primer d’ells, Re-Sàmara, és una revisió (o una extensió, més aviat) del primer Sàmara aparegut uns anys abans, i que, per si això no era poc, tots dos treballs s’acompanyaven dels seus respectius àlbums musicals.

Re-Sàmara, un cant a Alcoi

Les sàmares (‘llavors que es dispersen al vent’) són una metàfora perfecta de vida i creixement. No és estrany que, amb eixa idea en context, Alfons Olmo, acompanyat pel seu germà Daniel a la llapissera, vulguera plasmar l’univers inexplorat que resulta ja per se l’Alcoi que ells han conegut. Per a un enamorat de la ciutat i de la comarca com jo, que fins i tot ha desfilat de manera anecdòtica en la Filà dels Navarros i ha estat de festa en la dels Vascos (gràcies als amics Píxels com a punys, Vòmit Immund i família), per més que siga natural de la Baixa de les Planes, endinsar-me en Re-Sàmara ha sigut un viatge tan misteriós com encisador. Ací, el record de la fàbrica Santonja, el gust de pericana o l’olor de carxofa farcida es donen la mà amb personatges històrics com Ovidi Montllor, el rebel andalusí Al-Azraq o esdeveniments com la Revolució del Petroli, el Betlem del Tirisiti o la industrialització de la ciutat.

Els germans Olmos, ací, parlen del mateix Alcoi màgic de què em parlaren un dia Amàlia Garrigós o Júlia Sorlí, i que elles definien com «el poble de les xiques amb les cames boniques», en referència als seus carrers costeruts. La serra de Mariola és el pont que necessita, mai millor dit, la ciutat dels barrancs, per transcendir l’àmbit local i arribar a tocar la fibra dels cors amb un costumisme poques vegades vist en còmics en la nostra llengua, parlant de pèrdua, d’amor, de rutina i de llibertat, però també de natura, dels paisatges com a símbol d’empoderament identitari, del cicle de la pròpia vida i del pes de les tradicions.

Les vinyetes de Daniel, esplèndidament narrades i amb cura pel detall, representen a la perfecció instants d’intimitat però també de reflexió, bé siga a través d’uns pimentons estesos amb fil i agulla al pati de llums com si foren camises al terrat, o un passeig solitari per un paisatge alcoià. La figura de la mare, present i alhora etèria, podria representar un reflex de la mateixa terra que nodreix. Trobem, doncs, homenatges a la família i als orígens, a la mateixa Diània, que es veuen reforçats per la presència implícita de la cuina tradicional alcoiana i la simbòlica connexió amb els avantpassats. Així, les llavors dispersades al vent, les sàmares, ens arrelen a la nostra terra, al seu passat i present, però ajuden també a visualitzar-ne el futur.

Petricor, el perfum de la tardor

D’altra banda, l’olor de terra mullada que deixa la pluja sobre els carrers empedrats i les cases antigues d’Alcoi, evoca una sensació de retorn així com una renovació espiritual. És també, a més, una metàfora perfecta per a introduir la premissa d’aquest segon llibre-còmic que, a través d’una consulta amb la psicòloga, serveix perquè els germans Olmo analitzen l’impacte que ha tingut en ells i sa casa el seu llinatge familiar.

Els elements autobiogràfics ací s’entrellacen, dialoguen amb la música i la petjada diànica per tal d’aprofundir, de manera purament introspectiva, en la memòria genètica, els records familiars i la més pura de les contradiccions. L’olor de terra mullada esdevé en el gran protagonista: arrossega dècades de passat familiar, de recerca d’un futur, de l’enyor a la mare Andalusia, de la iaia Engracia, del redescobriment, de la Guerra Civil, dels camps de concentració, de Huéscar i de la mateixa Alcoi, erigint tant l’àlbum com el llibre en dues obres d’art autònomes que es veuen reforçades per un compendi d’articles, escrits i poemes d’autores del renom de Gemma Blat, Isabel Canet, Salvador Jàfer, David Segarra o fins i tot una entrevista a Josep Piera, potser qui millor coneix l’obra del poeta andalusí d’Alzira Ibn Khafaja.

Un llegat atemporal
«Potser hi ha molts planetes, però sempre acabem parlant de marcians». Totalment cert. I cruel. Costa creure que no posem més en valor l’obra i virtuts del senyor Alfons Olmo, Verdcel: cantautor d’aquells que canten clar i valent contra un sistema opressor. Però costa creure-ho encara més si tenim en compte que fuig de la comoditat que atorga la convencionalitat artística, i a base d’innovació i transgressió defineix millor que cap altre l’artista alcoià del segle XXI, capaç de creuar els formats i transformar l’experiència musical de les seues lletres en quelcom més.

És per tot això, pel magnífic treball de recerca, pel fabulós llenguatge seqüencial de Daniel i per la sensibilitat fora del comú d’Alfons per a tractar temes tan íntims com l’estima al poble, que Re-Sàmara i Petricor són dues aproximacions ideals per a qualsevol ment curiosa que vulga fer pròpies les lletres i temàtiques de Verdcel.

 

Revista 508, pàgs. 56-57. Desembre 2024.