L’altra cara de la història

Fitxa

Escartí, Vicent Josep & Roca Ricart, Rafael (ed.): Identitats i violències. Documentació i literatura. Catarroja: Editorial Afers, 2021. «Recerca i pensament» 100, 630 pàg.

Identitats i violències. Documentació i literatura és un volum, editat per Vicent Josep Escartí i per Rafael Roca Ricart, que recull diversos estudis centrats en aquelles persones que no eren les que contaven la història, sinó les que la patien. Encara que, a més, és un dels resultats del projecte «Violència de gènere i identitats: edició i estudi de documentació valenciana per a la construcció de biografies marginals (segles xv-xvi)», de la Conselleria d’Innovació, Universitats, Ciència i Societat Digital de la Generalitat Valenciana (AICO2019/120), com també el meravellós simposi «Dones invisibles. Testimonis literaris i documentals (segles xv-xix)» que es dugué a terme el 31 de març d’enguany i en el qual es parlà des de les presoneres de la Inquisició de València fins a les dones del clan dels Borja.

El llibre en qüestió està format per un pròleg inicial d’Escartí i de Roca, en el qual expliquen com s’han agrupat les aportacions de les investigadores i dels investigadors que hi participen, i per quatre blocs temàtics, que són: «La condició de les dones i la violència», «La violència contra les minories etnoreligioses i sexuals», «Individus, vivències i violències» i «La literatura processal com a font de la filologia».

En primer lloc, en «La condició de les dones i la violència», observem les dones com a protagonistes, tot i que no les dones vinculades als estaments socials més rics –que sí que en coneixem alguna amb cert protagonisme–, sinó les anònimes i les marginades que, a més a més, estigueren envoltades de situacions desfavorables: de la mà de Carme Barceló i d’Ana Labarta, tenim l’oportunitat d’aproximar-nos a la vida de les dones musulmanes en terres valencianes amb el capítol «Nejma, mora de la Vall d’Alcalà (1494)»; Anna Isabel Peirats Navarro escriu sobre la suposada moralitat dubtosa de les comares i de les sanadores –que sovint se les acusava de bruixes–, i de les supersticions relacionades amb el dimoni que acompanyaven aquestes figures en «Vides marginals femenines: en els límits de la salut i la superstició en la València del segle xv»; Joan Barberà Ibiza, amb «Infidelitats i mort en la Ribera del Xúquer. L’assassinat d’Isabel Vázquez», ens acosta a una història de violència de gènere del segle xvi en la qual, segons creien, la dona mereixia el càstig i l’home n’havia estat víctima; Rafael Roca Ricart també se centra en la brutalitat que patien les dones en aquesta època mitjançant «Violència contra les dones al dietari de Porcar (segles xvi-xvii)»; Albert Toldrà i Vilardell ens parla de «Vicenta Queralt, bruixa de Traiguera» i explica l’agressivitat que patien les dones també des de les institucions, en aquest cas, de la Inquisició, i Isabel Baixauli tanca aquest bloc amb «La mirada dels altres. El treball domèstic femení a la València dels segles xvii-xviii», l’article amb el qual reconstrueix la visió de les dones que feien aquest tipus de treball.

En segon lloc, trobem el bloc «La violència contra les minories etnoreligioses i sexuals», que està format per articles que exposen altres realitats d’aquella època: comença Guillermo López Juan amb «Els conversos de València i els jocs d’atzar a l’inici del Quatre-cents», que explica quin impacte tingué aquest tipus de joc en els jueus que es convertiren –forçosament, l’any 1391– al cristianisme; a partir de fonts documentals inquisitorials, Antoni Costán-Nava tracta de perfilar els aspectes relacionats amb la identitat dels membres de la minoria morisca en «Identitats i marginalitats morisques (i de morisques) a partir de sentències inquisitorials valencianes»; en «El retaule de sant Jordi del Centenar de la Ploma i les imatges del sarraí», Francesc Granell Sales pretén investigar tant la forma com el significat d’aquestes imatges –que no s’han examinat anteriorment– per a establir una relació amb els fets històrics; Vicent Josep Escartí i «L’homosexualitat en la literatura memorialística valenciana dels segles xv i xvi», mitjançant diversos testimonis escrits, mostren com de demonitzada estava l’homosexualitat en aquesta època, i l’article de Jacob Mompó Navarro, «Jueva i judaïtzant. El procés inquisitorial de Constança Nicolau», és el que tanca aquest bloc.

En tercer lloc, tenim «Individus, vivències i violències», que, segons el pròleg, «en tant que és més miscel·lani, ens fa veure alhora la complexitat de les identitats i de les violències que s’exercien»: María Luz Mandingorra Llavata obri aquest bloc amb «Violència i violències a la predicació de sant Vicent Ferrer» i ens indica les estratègies comunicatives del predicador; en «Memòria no literària, onomàstica i autobiografia del Tirant lo Blanc», Antoni Ferrando Francés pretén remarcar la importància d’un altre tipus de fonts d’aquesta obra literària; Abel Soler ens acosta al cas de la família Centelles amb «Alteració mental, violència i conflicte successori: el dramàtic ocàs dels Centelles d’Oliva»; en «Identitat i pillatge a Montserrat, a la fi del segle xvi», Eulàlia Miralles ens mostra el valor –no literari– que tenen les Cobles dels castellans que han llançat de Montserrat; Emilio Callado Estela escriu sobre «Pedro Antón Serra, un bisbe en entredit», i Alejandro Llinares Planells ens parla del bandolerisme valencià en el barroc amb «Tantes morts com cada dia es feien. El bandolerisme valencià del barroc en el dietari de mossén Joaquim Aierdi».

I, finalment, l’últim bloc del llibre, «La literatura processal com a font de la filologia», ens ofereix dos treballs –el d’Emili Casanova, «Coexistència de sincronies lingüístiques en un procés criminal de 1570 a Ontinyent», i el de Joaquim Martí Mestre, «Lèxic, fraseologia i contacte de llengües en uns processos criminals sobre agressions i injúries de la segona meitat del segle xvi»– que mostren que els documents processals poden utilitzar-se també com a font d’investigació lingüística.

Així, amb aquestes pàgines, el que s’ha aconseguit és donar protagonisme a persones anònimes que també formen part del nostre passat i que no s’havien tingut en compte fins ara. Treballs de dones abusades o assassinades, de presumptes bruixes o, simplement, de dones pobres; de grups de gent que tenia una religió diferent o que estimava d’una forma que no era acceptada; en definitiva, testimonis d’individus que han patit la violència de la societat, d’una manera o d’una altra, i que no ens havien arribat fins ara. En conjunt, un volum molt recomanable per a qui té la voluntat i l’interés de saber-ne més sobre com funcionava l’altra cara de la història.