Tens 0 productes a la teua cistella
06/04/2021
Vivim en un país, Espanya, que com tants altres es caracteritza per la seua diversitat; i, fins i tot, si analitzem un espai humanitzat més xicotet, com és la nostra Comunitat, podem comprovar que no sols la geografia sinó també moltes de les tradicions de les persones que vivim a Castelló, a València o a Alacant, per utilitzar la divisió provincial del segle XIX, queden enlluernades pels diferents matisos culturals que trobem entre uns llocs i altres. No és el mateix l’interior que la franja litoral del país; tampoc el nord i el sud…; i a vegades, ni la llengua mare és la mateixa. No obstant això, encara que de vegades no comprenem el sentit i l’origen d’alguna tradició i mirem els veïns amb un cert esperit crític, la majoria ens sentim part d’un grup humà que s’identifica amb la brillantor sentimental d’un espai comú, la Comunitat Valenciana.
La reflexió pot ser similar quan fem consideracions d’àmbits geogràfics més grans, com l’espai administratiu i polític que defineixen una nació. Alguns podem pensar que tenim poc a veure amb Galícia, amb el País Basc o amb Castella…; també li deu passar a molta gent que viu als diferents territoris que conformen Itàlia, Polònia o el Regne Unit, per citar tres països que conec molt bé en haver viscut en ells. Totes les persones que viuen en aquests indrets es caracteritzen també per gaudir d’unes manifestacions culturals diverses o sentir diferències a l’hora de dir. En aquests països es parlen llengües diferents, encara que, a més de la seua, fan servir una llengua comuna. I per raons històriques, a Itàlia, al Regne Unit, Polònia o Espanya, els seus naturals fa molt de temps que s’agermanaren malgrat els diferents conflictes, fins i tot bèl·lics, que havien tingut al llarg del temps. Així, ara, cada país es presenta davant dels altres amb una identitat comuna, malgrat les diferències i les desavinences que també es produeixen.
Amb la pandèmia de la COVID hem pogut veure com, fa uns pocs mesos, els europeus lluitàvem per separat per tal d’aconseguir recursos, bé mascaretes, bé màquines de respirar o bé altres útils per combatre els contagis. Però, a mesura que ha passat el temps, hem convertit aquesta carrera individual en una marató de l’equip Unió Europea. Ara mateix, davant de la gran necessitat de vacunes, l’Europa de la Unió ha donat una resposta conjunta i ha rebutjat la possibilitat de l’individualisme sanitari. S’ha considerat que la vida humana, qualsevol vida dels països de la Unió, és el més important; no val més la dels francesos que les dels grecs o la dels espanyols. És un pas més dels molts que es necessitem per continuar recorrent el camí tots junts.
Doncs bé; per al futur, per salvar-nos com a persones, en la pandèmia o en l’economia, pense que serà inevitable la unitat, no solament d’Europa sinó del món. L’esforç serà molt gran i el respecte entre tots és una exigència fonamental; els drets humans universals són un bon esquelet sobre el qual construir l’ideari de la humanitat. I, a partir d’ells, podrem combatre els mals, tant els del nostre entorn com els que semblen més allunyats, considerant que el principal enemic de l’ésser humà som nosaltres mateixos, la nostra competitivitat per obtenir poder sobre els altres, una lluita que està portant el planeta al disbarat amb el canvi climàtic, o a la utilització desordenada de recursos, que porta a la mort d’innocents, no només de persones, sinó també de la flora i fauna de l’únic planeta viu que coneixem.
Si continuem amb idearis curts de vista, extremadament nacionalistes, la competitivitat continuarà augmentant. És probable que hi guanyen uns pocs, però perdrem tots poc després. El dia que els Estats Units, la Xina, Europa i tots els territoris nacionals de qualsevol continent formen part d’un tot administratiu i polític on els drets humans es respecten per igual serà l’inici de la humanitat com a símbol d’identitat. Ho notarem per la desaparició de la malsana competitivitat entre les nacions i perquè es podrà fer front de veritat a les necessitats reals de la gent i del planeta perquè, no ho oblidem, el gran repte de la humanitat és la mateixa humanitat.
