La revista degana en valencià

L’angoixa de la identitat

28/01/2021

Estic cansat de sentir a dir que el valencià serveix per a ben poc; cansat dels insults formulats tant des de dintre com des de fora del nostre país; cansat de la mala educació d’aquells que menyspreen la nostra llengua per no sentir-se identificats amb ella. I jo, una vegada més, reflexione sobre alguns arguments que, almenys a mi m’ajuden a comprendre la naturalesa de la situació i a intentar buscar-hi solucions.

En primer lloc, pense que el respecte i el foment d’una llengua no hauria de vindre donat solament per una necessitat pràctica de fer ús d’ella per comunicar-se. Considere que també hauria de ser definida per l’estima a la història de la comunitat que la parla, a la seua gent, als seus costums i tradicions, a la seua cultura; també a la riquesa espiritual i afectiva que es manifesta en la seua literatura o en les expressions lingüístiques pròpies de la vida quotidiana de les persones. Tot allò que defineix el ser d’un poble, tot, està unit a una llengua que és vehicle de trànsit de tots els seus continguts.

En segon lloc, la llengua per si mateixa no discrimina, siga valencià, castellà o xinès; qui discrimina és la gent; aquelles persones que no volen fer l’esforç d’aprendre; que se senten molestes quan se’ls parla en una altra llengua diferent de la que han après a casa; que donen més importància a la seua inseguretat davant d’expressions o paraules que no dominen que a fer un petit sacrifici per intentar comprendre, sense adonar-se’n, que qui discrimina és el que no fa l’esforç.

En tercer lloc, tenim la sort de tenir dues llengües com a pròpies i, en comptes de posar-les totes dues en les mateixes condicions, gaudint de les possibilitats que ens proporcionen, en veig una d’elles, el valencià, discriminada per comentaris i gestos de menyspreu d’algunes persones. La raó sempre és la mateixa: molta gent sols respecta la llengua que va unida al seu propi sentiment de pertinença i converteix el problema de l’ús i l’estudi de l’altra llengua, en la majoria de casos el valencià, en un problema d’identitat. Tots els qui vivim a la nostra Comunitat som valencians i valencianes, però no tots considerem la nostra identitat lligada a la llengua d’igual manera. Quina és la identitat lingüística que posem en primer lloc, que defensem o exhibim? El problema del seu aprenentatge o del seu ús està servit!

Si mirem enrere en el temps, amb la conquesta de Jaume I, aquestes terres es repoblaren amb catalans i aragonesos principalment, però a més també en formaren part les persones que ja hi vivien ací; després arribaren castellans, italians, francesos… En síntesi, quines són les tradicions lingüístiques, culturals i de tota mena que caracteritzen la identitat dels valencians? De bon segur que són diverses, i la consideració que jo em faig ara és: per què discriminar a uns o a altres? Per què no desenvolupar una identitat bilingüe real, absoluta, amb un tractament igual per a les dues llengües que parlem? Per què no ser generosos tots?

Per últim, els problemes d’identitat alimenten l’enfrontament polític, que solament busca el vot fàcil: fixem-nos, per exemple, que els problemes que fomenten la discussió lingüística en les escoles venen sempre de la mà dels polítics, no dels mestres, ni dels xiquets i xiquetes que acudeixen als centres educatius. Els parlaments escandalosos que busquen l’alarma social i l’enfrontament parlen de problemes entre les llengües vehiculars o no vehiculars, encara que generalment sempre són les llengües considerades com minoritàries les que perden al final.

Quina és la millor forma perquè s’admire o s’estime una llengua que parla menys gent i que, a més, no és la llengua materna? Crec que cal millorar l’educació de les persones respecte de la bona convivència; cal ensenyar a respectar constantment; cal que tots els qui vivim en aquest país ens adonem que el nostre avantatge és tenir dues llengües, amb el tresor lingüístic i cultural que representen, i que la presència i ús de totes dues ens fa més rics com a persones i com a col·lectiu, i no al contrari. Que parlar valencià (perquè el castellà, el sabem i el parlem tots) és un actiu cultural, intel·lectual, literari; també sentimental. Si aconseguírem el mateix tracte per a les dues llengües que parlem fins a arribar a ser bilingües de debò, ens adonaríem que les llengües, les dues, són un valuós bagatge que ens fa a les persones més cultes, més riques intel·lectualment, més lliures, més generoses… Està en les nostres mans aconseguir-ho.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top