L’ànima valenciana: solucions sense problemes

Institut d’Alts Estudis: ISCE – IIRI.

Ara resulta que els valencians quan parlem la nostra llengua, cosa que no és tan sovint com caldria, no ens entenem. Cada província, cada poble  té el seu lèxic, la seua prosòdia i significats incomprensibles per a les altres províncies. Així és evident que a Gandia i Dénia parlen llengües mútuament incomprensibles com passa amb aquesta estranya gent que en lloc de dir quan tornava diuen quan tornae, xà mone i altres sorprenents vocables.

Ocorre per tot arreu, a Sogorb o Aiora treuen pit per defensar un castellà tot admetent que està farcit de contaminacions introduïdes pels estrangers limítrofs. I si ens aturàvem al laberint lingüístic del Sud, trobem que la carxofa sencera l’anomenen al Baix Segura arcasiles enteros per mor de l’assentament dels remots conqueridors, però a Elx,  vora seu, se’n diran encarnelles entregues. Un pandemònium del carallo.

A què es dediquen els filòlegs? Segurament a distreure’s i citar-se mútuament sense tindre en compte la magnitud dels filòlegs de base (milers per metre quadrat) i la càtedra que exhibeixen impúdicament alguns periodistes i molts savis de campanar consuetudinari.

Així arriba el cas de fer prescindible l’anomenat requisit lingüístic que tants maldecaps sembla despertar. Si es tracta d’una llengua babèlica només pot tindre una explicació, emprenyar en lloc de proclamar llibertat!, llibertat! Per parlar i escriure, si s’arriba a tal punt, com li done la gana a cadascú.

.I que en fan, els administradors locals, provincials, autonòmics? En la majoria dels casos doncs parlar en castellà que l’entenem tots si no entrem en els dialectalismes realment existents (feu la prova de l’homogeneïtat entre el castellà parlat de Burgos i el de Cadis, i, si teniu paciència, feu el salt i compareu la versió castissa madrilenya amb les entonacions de Mèxic, D.F.).

La cosa provincial arriba a nivells grotescos. Exemple, la meteorologia. Plou a Pego i la pluja és de la província d’Alacant. A Oliva el mateix dia i hora, és la pluja de la província de València. També passa amb els incendis: foc a Valencia (província, sense titla) que amenaça Castellón (amb ena) província.

Un exemple aclaparador i no remot en el temps. El cost d’una trucada telefònica d’Alcoi a Ontinyent (distància 30 km) era molt més que d’Alcoi a Torrevella (120 km). La raó de pagar més per la distància més curta es devia a la ratlla provincial. La ratlla provincial mana molt i només respecta els interessos d’uns polítics, unes administracions i organitzacions que en viuen d’esquena als administrats i contribuents. En el passat i en el present.

Ni la pluja ni el foc, rebels, entenen aquestes limitacions. Els diners i els capitals són menys curts i tenen una major amplària de mires. Així sembla que només uns pocs il·lustrats que escriuen als papers i digitals només provincials estan en el secret i el prodiguen dia sí i dia també. Com les Diputacions que declararen el 1979 que serien les últimes per tal de fer un País Valencià (declaracions, sigles, acords estan documentats i sigil·losament oblidats).

Tampoc no passa res: el territori espoliat pels amants de les glòries, les tradicions sospitosament mil·lenàries, aguanta com pot, i pot poc en aplicació de la sagrada doctrina del pam quadrat que assenyalava Fabià Estapé fa seixanta anys. A l’especulació no li calen les ratlletes provincianes, es conformen amb els punts discontinus de les demarcacions municipals on solen manar els interessos dels capitals a través dels representants democràtics, alcaldes i alcaldesses. On hi haja un pla ple de matolls, una costera on caldrà fer parets i omplir de terra, un hort, -tot val- es pot insertar un PAI per a casetes amb piscina, poliesportiu i amb les grans ocasions un camp de golf, tot sostenible i creant ocupació local. El clavegueram, l’enllumenat i la recollida de les escombraries ja les pagaran els incauts.

Per aquestes solucions no calen límits provincials, lingüístics o meteorològics.  Com a resultat la solució és crear Zones d’Especial Interés per Construir (ZEPAC, a no confondre amb la benintencionada ZEPA), sense més limitació que la voluntat manifesta de la col·laboració publicoprivada.

Les solucions. A grans mals, grans remeis.

La primera fer un diccionari multilingüe Castellonenc-Valencià, un altre Alacantí (i il·licità)-Castellonenc, un de Crevillentí-Benicarlando, i així successivament. Solució sense problemes.

Refer els mapes de l’antic Regne, de l’antic País, i de la rebajetejada Comunitat per l’il·lustre falcó maltés Attard. El resultat un mapa en pell de lleopard, com la Palestina ocupada que també és coneguda com a West bank, o Gaza, sense continuïtats físiques, clar. Solució sense problemes, desenes de provincietes dins cada província, fugint de les comarques com sofre del dimoni.

I seguint l’exemple construir un mur, per exemple al voltant de la ciutat de València, el forat negre d’una àrea metropolitana que així finalment no tindria ciutat central i els alcaldes metropolitans, inclòs del de Mislata, podrien dormir tranquils. El restabliment dels burots, l’ajornament de les taxes d’usos i consums  que gravarien els articles de comer, beber y arder , i  per a ser més del dia, les taxes sobre mobilitat d’entrada i eixida per fotre els que els anglosaxons anomenen free riders.

Resolt el tema del centralisme de València i assentament de les taifes municipals i els seus líders triomfants. Els murs poden alçar-se allà on es pense que són necessari segons les conveniències d’autoritats civils, religioses catòlic-arquitecturals,  forces de seguretat i defensa i les forces vives de cada espai. Solució a més que ocupa treballadors, augmenta les inversions i els beneficis dels benefactors empresarials (un descobriment que hauria de ser objecte d’un Premi Nobel d’Economia i d’aplicació immediata). El negoci com és ben sabut està en la construcció no en l’explotació, en la qualificació urbanística i no en la construcció, i així, etcètera com pot comprovar-se en l’allargament dels molls portuaris i la replenada de l’espill marítim.

Més solucions. Parcs temàtics, així en plural. Tota la pell de lleopard sembrada per tal d’aprofitar el sol i el que quede de platges per un costat i de l’altre renovellant tots els centres històrics de cada localitat o provincieta segons els casos. El turisme constituint la saba (els diners, clar)  que corre per tots els arbres del territori innominat. Pot proposar-se als aborígens l’obligació en  cas d’imprevistos com una pandèmia, el turisme  a la seua demarcació.

No cal dir que totes les festes locals –preferentment les que inclouen bous de carrer i de manera singularíssima per l’essència identitària, els bous embolats–  cal declarar-les Bens Immaterials de la Humanitat cosa que atraurà eixams de visitants. La proposta es complementa amb noves rutes turístiques, tal com la Ruta de l’All o la Ruta del Nap-i-col, d’indubtable atractiu gastronòmic. Al remat, amb una mica de pràctica, tots som uns excel·lents cambrers.

La gastronomia. S’ha acabat la confusió. Es declararan béns de protecció absoluta totes les formes de cuinar l’arròs, primer com es fa ara a cadascuna de les províncies. Després de l’aplicació de les provincietes, a aquest nivell. L’ortodòxia pot arribar com s’acostuma a l’esglaó local, i en el cas de les grans ciutats començant per la del forat negre, segons barri.

Les Universitats sempre atentes a les necessitats socials, ja s’encarreguen d’ensenyar els principis i els fonaments identitaris  de com fer l’arròs per cadascun dels barris, deixant-se així de fer altres tipus d’ensenyament i de difusió dels coneixements excepció feta de les ja anomenades rutes gastronòmiques dels alls i els naps-i-cols.

En el cas del forat negre (per si els lectors/lectores s’han oblidat, València, la ciutat) és evident que podria dividir-se seguint l’exemple israelià, en València Est i València oest, i cadascuna, en València-est Nord i Sud, o siga dos i València-oest Nord i Sud. Utilitzant la tècnica fractal encara podem anar més lluny en les possibles divisions administratives i territorials.

Totes aquestes solucions sense problemes suposarien un increment notable dels representants polítics, assessors i altres gents. Tot sota l’atenta vigilància dels controls a establir. És a dir una despesa productiva i un nínxol d’ocupació sempre necessari, fins i tot quan no es faça ni colp a les tasques assignades la qual cosa revifa la nostra proposició del Nobel d’economia. Algun Institut valencià de la matèria hauria de tirar endavant aquesta brillant proposta. Esperem que algun botànic la puga recollir.

El territori clausurarà totes les fronteres amb els territoris veïns especialment al Nord, excepte els negocis, empreses, i turistes. A l’efecte hauran d’emprar el  tercer fil del corredor ferroviari del Mediterrani. O bé alternativament els camins muntanyencs de roders, bandolers o carlins. I més suggeriments de mobilitat entre territoris: les barques de pesca ja inutilitzades en la seua genuïna funció a l’haver-nos menjat totes les gambes que hi havia a la badia de Dénia i tots els llagostins de Vinarós, a banda dels aladrocs, sardines, polps, bogamarins i tot animal viu a les aigües territorials.

Els mitjans de comunicació de tota mena s’adaptaran seguint el seu costum  ancestral,  als resultats i modificacions del mapa,  cuidaran de l’observança de les essències  de cada una de les demarcacions de manera molt especial de la gastronomia, les festes i tradicions encara que aquestes tinguen només un any d’antiguitat.

És clar que s’han de proposar senyes d’identitat de la Comunitat resultant, sense menysprear de les taifes, províncies, provincietes i racons independents municipals. En primer lloc els símbols que identifiquen la col·lectivitat. L’arbre dels valencians i les valencianes? Del nord al Sud, de l’Est a l’Oest: el taronger, la palmera imperial, l’albercoquer, la figuera? S’hauria de poder votar en un referèndum pactat, legal, vinculant.

I l’himne? Ah, l’himne! Ofrenar novíssimes glòries a Espanya? Libre, de Nino Bravo? O el Carro de Manolo Escobar? Mateix procediment que en el cas de l’arbre-símbol. Per si de cas i avançant-nos a possibles manipulacions, millor Paquito el Xocolatero.

Senyera, ai nostra senyera! Sense pegues, la de l’equip de futbol del poble.

El tema possiblement més greu, la Marededeu del poble. Cal avançar-se als possibles conflictes amb les Marededeus dels pobles veïns que ens poden ficar en un folló de la marededeu. Cal una Comissió Estratègica d’Especial Interés Eclesiàstic de caràcter mixt civil i eclesiàstic amb les normes pròpies d’aquest últim component que sembla que tardarà a resoldre, però acabarà resolent tema tan ardu.

De la llengua. Ni preocupar-se. Amb l’spanglish i la IA, intel·ligència artificial (la learning Machine) en tenim de sobres amb un clic del dit de la nova era digital com és ben sabut. Sempre ens quedarà el llenguatge corporal o els sotracs dels  uasaps  que tothom fa servir i ningú no entén que és el que es tracta en tota comunicació que es precie de postmodernitat.

Al Sud del territori llonganissa tenen predilecció per alguns girs lingüístics que, per cert, també s’estenen al Nord, com ara “la millor terreta del món” (per escurar? Per fer teules?) o “s’abaniquen les palmeres a la llum de les fogueres” extraordinari redolí que s’afegeix a una sentència aplicable a tot l’espai, “més alt que una palmera i més burro que una somera”.

En fi, la gran joia. No caldrà que treballem ni a les sabates, les joguines, mobles, rajoles, cotxes o al camp (substituït per plaques solars). Els robots ho faran tot i ja és hora de tancar els Instituts Tecnològics. El somni finalment aconseguit d’una societat ociosa encara que sempre hi haurà algú com l’Ovidi Montllor que dirà, “Home, si paguen, millor”.

L’aigua. Un tema entretingut des dels romans, cartaginesos, moros, poetes i cristians. Enfront de les controvèrsies sovint apujades de to i buides d’arguments, una solució miraculosa. Transvasaments d’aigües beneïdes. Des de cada diòcesi començant per Tortosa –ai!, lo Riu, ara que els barcelonins fabrians han descobert l’article neutre amb vuit-cents anys de retard–, Sogorb-Castelló i si cal Albarrasí per allò de la història, València, Eivissa, Alacant-Oriola i per bon veïnatge i causes comunes de l’antiga conquesta jaumina, Múrsia-Cartagena per raó dels vincles dels lideratges autonòmics zaplanistes. O Conca, per aquest últim raonament en el cas dels olives.

L’aigua beneïda, a més té els seus avantatges addicionals. Estalvia visites a les piques eclesials amb el risc de contagis, avança les benediccions als conreus i sense dubte millora els resultats de la gespa dels camps de golf per no parlar de l’allunyament del pecat a les piscines dels xalets o les saunes promíscues. I no diguem a l’hora de cuinar amb la intervenció sagrada del Sant Esperit el pitjor cuiner esdevé xef. Sí als transvasaments beneïts.

Tot per estar a l’alçada dels temps, amb una predisposició envoltada per la cultura col·laborativa (és a dir, cadascú per a ell), sostenible (no vaja a ser que algú caiga), inclusiva dels gèneres existents o per vindre. Sense cultura i sense esforç, no cal aclarir-ho.

Amb això serem capdavanters al món, el mapa serà nostre i només cal mirar el punt de la TV per confirmar-ho. A sobre respectuosos amb el medi ambient que ens envolta, és a dir, l’oratge: si fa sol cal dur poca roba, si fa fred abric i gorra.

Són proposicions sense problemes que fem pensadors ocasionals i resilients (paraula encisadora, passada de moda, que indica que allò que fa mig segle es feia a qualsevol casa nostra quan no hi havia ni un cèntim per passar la setmana; com ara mateix: treballar més hores, comprar de fiat o bescanviant misèries amb parents o veïns).

Com veiem té solucions. El cas és que, mira que som curtets!

Signants: membres dels ISCE – IIRI

ISCE, Investigacions sense cultura ni esforç, Alacant, Castelló, València, franquícia de IIRI, International Irreflexible Research Institute, UK, USA, Australia and British Dominions around the World.

ISCE i IIRI, és un grup de professionals, séniors i júniors experts en diverses especialitats i confusions, corresponsals d’un grup heterògin de col.legues i col.legues del món. Una miqueta desqueferats els més grans i multiocupats a baix preu els més joves amb la finalitat comuna de  passar el temps resignadament en contra. A efectes de no complicar la vida als júniors ni als venerables acollidors del text, més endavant, alguns dels autors, signarem amb noms i cognoms els textos escrits. Nonae Februarius A.D. MMXXIII.