L’apocalipsi de les peliles

Estem davant un problema molt greu de salut pública global, les peliles estan fent-se cada vegada més grans. Uns tipus de la Universitat Stanford, que no tenen altra faena que fer que mesurar xufes després del café del matí, han determinat que la mida mitjana del membre en erecció ha augmentat gairebé un 30% en trenta anys. Alguna cosa estranya degué passar quan el tipus aquell de l’arc i la fletxa de foc va encendre la torxa dels jocs Olímpics de Barcelona l’any 1992, perquè des d’eixe precís instant les xufes de la humanitat han crescut tres centímetres.

Hem d’aclarir que això s’aplica només als nounats, no és per als que ja estem a aquest món. Podem estar tranquils, durant la nostra vida no ens creixerà la polla com si foren les ungles, els pèls del nas o la factura de l’IBI. Cosa que si bé ho mires seria un desfici, hauríem d’anar retallant-nos les puntes i enguixant la cabota com si fos un tac de billar.

Aquesta emergència pollil sembla un tema apassionant, però sobretot preocupant, perquè una futura humanitat de xufes hipertrofiades podria posar en risc la supervivència de la nostra pròpia espècie. Tindríem un evident problema de logística, si la mida de les xufes creix, però no ho fa també la mida de les figues (contingut i continent), arribarà un moment que no cabran unes dins d’altres i serà com tractar de creuar un os Grizzly amb un ós rentador.

Aquest escenari violaria (mai millor dit) almenys tres lleis de la física bàsica. En primer lloc, el Principi d’Impenetrabilitat de la Matèria que diu que dos cossos no poden ocupar el mateix espai al mateix temps. En segon lloc, la Primera Llei de la Termodinàmica, un coeficient de fricció cinètica tan elevat generarà tanta calor que el risc de combustió espontània genital seria inassumible. I, en tercer lloc, la Llei de Boyle-Mariotte, si introduïm un membre hipertrofiat en un espai reduït es crearà una pressió hidràulica tan bèstia que podria produir-se un efecte de buit i una despressurització catastròfica en traure’l; com quan s’obri la porta d’un avió en ple vol.

Però aquests no són les úniques pegues de tenir-la molt gran, que recordem és una estat mèdic patològica; hi hauria també limitacions fisiològiques, per exemple el col·lapse circulatori. El cos humà té una quantitat limitada de sang (uns 5 litres). Si les peliles continuen creixent a aquest ritme, arribarà un punt on, per a aconseguir una erecció, el cos haurà de buidar completament el cervell. El resultat no serà que l’home del futur no podrà excitar-se i pensar al mateix temps -cosa que ja passa hui en dia- sinó que directament caurà desmaiat quan veja un parell de mamelles.

Però el més greu serien les conseqüències biomecàniques, que ens farien tornar enrere almenys quatre milions d’anys d’evolució. L’anatomia humana està mil·limètricament equilibrada per al bipedisme, si afegim quilos de carn extra a la part frontal, el centre de massa es desplaçarà. Les generacions futures hauran de tornar a caminar de quatre potes per compensar el pes d’aquesta tercera pota disfuncional i no trencar-se els morros contra terra cada dues passes. Tornarem a les cavernes convertides en una nova baula evolutiva l’Homo híper-erectus.

Així que, si aquest Apocalipsi de les peliles segueix el seu curs, el Judici Final serà un espectacle francament dantesc. Imagineu-vos-ho bé: el cel esgarrant-se en dos, les set trompetes sonant a tota hòstia, i les legions de dimonis empalant els pecadors els uns amb els altres com una brotxeta de carn. Serà com un autèntic quadre del Bosch, si el Bosch s’haguera esnifat un tonell de Popper i viagres.

Però potser la humanitat encara té una salvació, la salvació de l’estadística; en concret l’error sistemàtic d’autoinforme i el biaix de selecció voluntària. Potser l’única cosa que ha passat en aquests trenta anys és que els homes estan mentint un 30% més a les enquestes mèdiques i també que només els que la tenen més gran s’ofereixen voluntaris per a contestar estudis de Stanford. Així que podem respirar alleujats: no ens extingirem per un error de disseny. La nostra biologia continua sent igual de modesta que sempre; el que realment s’ha hipertrofiat fins a límits perillosos és la nostra capacitat per a flipar-nos fortíssim.