L’aportació del Grup Parpalló

01/06/2020

En octubre de 1956 al Cap i Casal, uns artistes i un crític d’art es reuniren per fundar un moviment artístic que volia revolucionar l’art al nostre país, eren moment de ple franquisme, amb una situació de pobresa i rutina en el món artístic. Sols llegir els noms dels assistents parla per si mateix: Aguilera Cerní, Joan Genovés, Esteve Edo, Manolo Gil, Jacinta Gil, Lluís Prades, Nasio Bayarri, Joaquim Michavila, Ribera Belenguer,  Salvador Montesa, Gabino, Albalat, Benedito, Pastor Pla i Perez Pizarro. Aviat al grup fundacional se n’anirien afegint nous membres, com serien Alfaro, Doro Balaguer, i Monjales. Com es pot veure cada individualitat  tingué posteriorment  una rellevant trajectòria.

A finals de l’any esmentat el Grup féu públic una mena de manifest del qual vull extreure alguns punts:  “En primer termino creemos en la necesidad de intentar una integración de quienes sienten la transcendencia del arte como enriquecimiento de la experiencia emocional y factor del plenitud. Para ello, trataremos de incorporar a todos aquellos –que  desde el arquitecto al diseño industrial y el decorador- que comparten nuestro deseo cooperativo. En segundo lugar, haremos lo posible para reavivar la  mortecina vida artística valenciana…”

Aquest grup artístic, que va adoptar el nom Parpalló, que sabem correspon a un els principals jaciments arqueològics del País Valencià, tingué quasi deu anys d’existència, i portà endavant moltes iniciatives i activitats, vinculades a les expressions estètiques més avançades que venien de l’avantguarda de més enllà dels Pirineus. Aleshores, publicaven una revista, òbviament,  feien exposicions tant al nostre territori com en altres llocs, en general col·lectives. La seua aportació va estar decisiva en la renovació de l’art a tot l’estat, fent del nostre país un referent. Amb ocasió del cinquanta aniversari de la fundació del Grup, fixeu-vos: es féu una exposició a Madrid, sí a Madrid, detall curiós no?, en concret en 2007, ja ens havia deixat Anguilera Carni, la qual va recuperar la memòria d’aquell moviment, exposició que promoguda per l’Ajuntament de Madrid en col·laboració amb el Museu d’Art Contemporani de Vilafamés, i la Conselleria de Cultura.

Doncs bé, el Grup amb la seua composició disciplinar contribuí a una ampliació del camp de l’art, i sens cap dubte va remoure el sector, complint el seu paper d’avantguarda. L’evolució i les circumstàncies dels membres, entre elles la professionalització i els canvis de preferències d’estil, expliquen la seua dissolució allà pel 1961. Podem dir que feu la seua feina, marcant una fita que també va incidir en altres espais, ja que davant l’immobilisme social i polític introduí una dosi de rebel·lia i contestació.

A final de l’anterior legislatura, al Cap i Casal, la Corporació amb majoria progressista, li dedicà una plaça, ha estat un inici de reconeixement, però, que a parer meu podria ser acompanyat amb altres formes explícites per part dels contenidors  i agents artístics.