L’aposta per la sostenibilitat territorial a la Comunitat Valenciana

16/12/2021

La sostenibilitat no és una opció. La sostenibilitat és un deure en les societats modernes. Europa va deixar clara l’obligació de construir territoris sostenibles en 1999 amb l’aprovació de l’Estratègia Territorial Europea, un document orientador dels principis que ha d’assumir una administració amb competències en planificació ambiental i territorial, a l’hora de dissenyar nous models territorials amb implantació d’espais residencials, activitats econòmiques, equipaments i infraestructures. Des d’aleshores, el territori ha deixat de ser l’espai del possible, principi d’actuació –encara vigent, lamentablement, en alguns àmbits socioeconòmics– que va caracteritzar el creixement econòmic en les economies occidentals des dels anys seixanta del passat segle. Afortunadament, aquest paradigma va canviant, encara que de manera lenta, a les regions mediterrànies europees, poc acostumades a les limitacions que els procediments i les normatives de caràcter ambiental i territorial van imposant en les actuacions sobre l’espai geogràfic, contra el que ocorre al centre i nord d’Europa en aquesta qüestió.

La sostenibilitat és, a més, una actitud, una postura ètica d’actuació de la ciutadania davant l’opció de fomentar o mantindre un desenvolupament econòmic basat en la depredació de recursos naturals i l’acumulació de riquesa ràpida en poques mans. L’aposta per la sostenibilitat té sempre cost econòmic i social. La protecció, la conservació de valors naturals, culturals o patrimonials en un territori, per damunt del criteri econòmic, comporta renúncies a vegades no ben compreses ni assumides, però és el camí correcte si es vol consolidar el desenvolupament d’una societat sota els principis del respecte al medi natural, l’equitat, la igualtat i la justícia socioeconòmica.

Hi ha un aspecte que referma aquesta aposta per la sostenibilitat ambiental i territorial en el moment actual, en els inicis del tercer decenni del segle XXI: el procés actual de canvi climàtic que es manifesta ja en moltes regions del món. Entre elles, en la conca del Mediterrani, que s’ha convertit en un laboratori idoni per a l’estudi dels efectes actuals i futurs del calfament climàtic. En efecte, el Mediterrani és un escenari principal del procés actual de canvi climàtic a escala planetària. El Mediterrani és una regió-risc, un espai geogràfic on conflueixen una elevada perillositat natural i un grau d’ocupació humana molt intens, des d’època històrica, que ha implantat activitats, infraestructures i nuclis urbans en àrees poc aptes. No és cap cosa nova. Aquestes terres han viscut moments històrics de crisis –climàtiques, geològiques, polítiques, socioeconòmiques– i s’hi han sabut sobreposar. Però, el procés actual de calfament provocarà, com assenyalen els models climàtics, un increment del grau de risc dels territoris i societats mediterrànies (Figura 1).

Figura 1. Societats de risc en el context del calfament climàtic. Elaboració pròpia.

El canvi climàtic està adquirint ací, a més, unes característiques pròpies que permeten parlar d’una mediterraneïtzació d’aquesta conjuntura climàtica actual, a causa del propi calfament de la mar Mediterrània, que està alterant els processos atmosfèrics: intensificació de pluges, increment de nits tropicals, major freqüència d’episodis extrems. Un clima, en suma, tèrmicament menys confortable i amb més fets meteorològics que generen danys. La Comunitat Valenciana registra ja aquest canvi en l’oratge i en els climes. I aquesta tercera dècada del segle resulta determinant per a desenvolupar iniciatives que en reduïsquen, que en minimitzen els efectes. El canvi climàtic, integrat com a element important del desenvolupament territorial i econòmic serà –o així ha de ser– el gran eix de les polítiques públiques i de els actuacions privades de les pròximes dècades.

No pot haver-hi territoris que, afectats pel canvi climàtic, no desenvolupen polítiques i accions de sostenibilitat en la seua planificació de recursos i activitats econòmiques. És incompatible amb la raó i és una falta d’ètica. Recordem que l’ètica, com a estudi racional de la moral, la virtut i la felicitat de l’ésser humà, pot aconseguir el seu desenvolupament favorable a partir del foment de la relació saludable amb el medi natural. Les bones pràctiques sobre el territori afavoreixen el benestar de l’ésser humà. En el segle XXI, l’aposta per la sostenibilitat és una decisió, col·lectiva i personal, de bona ètica (Figura 2).

Figura 2. La sostenibilitat territorial, aposta ètica de desenvolupament. Elaboració pròpia.

Malgrat vaivens i contradiccions en la política territorial, amb etapes molt qüestionables de transformació accelerada –amb efectes irreversibles– del medi natural, la Comunitat Valenciana va iniciar una nova etapa en els processos d’ordenació territorial d’escala regional i subregional en 2011, amb l’aprovació de l’Estratègia Territorial de la Comunitat Valenciana. En aquest document es manifesta, de manera explícita, l’aposta per una planificació sostenible de l’espai geogràfic, seguint els principis establits per l’esmentada Estratègia Territorial Europea. Amb això se superaven unes dècades anteriors, després de la constitució de l’ens autonòmic, en què la sostenibilitat no importava a penes. La Comunitat Valenciana va ser, durant molts anys, un territori sense projecte. Aquest fet explica, així mateix, l’enorme transformació del territori viscuda en aquesta regió en les tres últimes dècades, originada per l’aprovació de plans urbanístics d’escala municipal clarament expansionistes i amb poc de marge de limitació, per inexistència de plans regionals o subregionals d’ordenació del territori contemplats en les diferents normatives d’ordenació del territori aprovades en tots aqueixos anys.

Aquesta situació va canviant a pas lent, però –sobre el paper– decidit. L’aprovació de normatives ambientals i territorials en els últims anys a la Comunitat Valenciana han fet una aposta decidida per la sostenibilitat com a principi rector d’actuacions en el medi. I s’ha triat una eina de planificació de gran utilitat per a aquest fi: la infraestructura verda. S’han renovat i s’han aprovat plans d’ordenació territorial innovadors (PATRICOVA, PATIVEL), i s’estan elaborant plans d’escala comarcal sota el prisma de la sostenibilitat (Baix Segura, Comarques Centrals, Castelló). A vegades, les seues mesures poden no ser ben enteses perquè, com s’ha indicat, la sostenibilitat implica renúncies i costos. El manteniment de les males pràctiques de degradació i depredació de l’espai geogràfic resulta còmode i més econòmic, però és el camí incorrecte. I aqueix missatge han de fer-lo seu els municipis que són peça clau en els processos de planificació urbanística.

El context actual d’aposta per la sostenibilitat per a aquesta dècada i les següents, en el marc de la necessària adaptació al canvi climàtic i del desenvolupament d’accions d’economia circular, ens obligarà a repensar els principis d’actuació en matèria hídrica (planificació des de la demanda i no des de l’oferta), d’infraestructures, d’equipaments i de disseny urbà (Figura 3).

Figura 3. Elements del medi natural per a la planificació urbana i territorial dins de criteris d’economia circular. Elaboració pròpia.

L’acompliment dels acords internacionals de lluita contra el canvi climàtic (Acord de París, Objectius de lluita contra el canvi climàtic de la UE, 2030 i 2050) i dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ONU), o la recent aprovació de la llei espanyola de canvi climàtic (2021), així com la previsió de pròxima aprovació de la llei valenciana en aquesta qüestió, obliga a la conservació i gestió sostenible dels territoris. La Comunitat Valenciana, per damunt de conjuntures polítiques, ha d’afermar la seua aposta per la sostenibilitat en aquesta dècada 2020-30 com a principi rector de les actuacions en el territori. És una imatge de marca que hem d’exigir als nostres governants, perquè és l’única via per a aconseguir un desenvolupament respectuós i just. Un desenvolupament ètic.