L’arabització incompleta

Els musulmans creuen que són capaços de llegir i escriure en la llengua de Déu. Això, evidentment, els fa atorgar un alt valor a una certa varietat de la seva llengua. No es tracta només del fet que el seu llibre sagrat, l’Alcorà, va ser originalment recopilat en àrab. Diversos versicles de l’obra assenyalen també la preferència de Déu per «la llengua àrab clara». Així, si un musulmà vol accedir a la paraula de Déu sense distorsions, haurà d’estudiar l’Alcorà en l’àrab en què va ser escrit. Aquest àrab rep el nom d’«àrab clàssic» o «alcorànic» i és el que s’estudia en les escoles islàmiques.

Ara bé: la llengua àrab va anar canviant al llarg del temps i va rebre les influències de les altres llengües que es parlaven als llocs on s’establia, de manera que avui cap de les varietats dialectals de l’àrab no es correspon amb l’àrab clàssic. Cap poble dels anomenats àrabs no es pot atribuir l’àrab alcorànic com a llengua pròpia. Totes les varietats de l’àrab que es parlen a l’Orient Mitjà, al Magrib o al sud del desert del Sàhara són considerades «àrab dialectal» o «àrab vulgar».

Els dialectes, en principi, no s’escrivien. O hi havia reticència a escriure’ls. A més, les varietats col·loquials geogràficament distants són tan diferents que els parlants d’una d’elles trobaran inintel·ligibles les altres. Un parlant de l’àrab magribí no entendrà moltes de les converses que es poden escoltar a un carrer del Iemen o de Kuwait.

Amb tot, l’àrab de l’Alcorà, encara que pel seu origen sagrat fos teòricament inimitable, continuà funcionant com a model lingüístic per a la literatura islàmica i, amb el temps, s’anà formant un àrab Fuṣḥā al-ʻAṣr, que és el nom que es dona a l’estàndard compartit a tots els estats àrabs o sotmesos a processos d’arabització. És la llengua de la ràdio, la televisió, els discursos oficials… No és llengua materna de gairebé ningú. No es parla en la vida quotidiana, ni es transmet als fills. Però s’aprèn i s’usa. Com s’aprèn també l’àrab alcorànic.

El fet que l’àrab clàssic sigui la llengua original del llibre sagrat de l’Islam, i que hi hagi la creença que el missatge religiós ha de ser preferiblement transmès en aquesta llengua, ha fet que als països on predomina la religió musulmana hi hagi hagut una inclinació a l’arabització lingüística. No en tots ha tingut el mateix efecte, ni s’ha produït de la mateixa manera. L’àrab clàssic és una «llengua de cultura» coneguda per tots els musulmans cultes d’arreu del món, siguin àrabs, perses o turcs. Ara bé: l’àrab no ha fet desaparèixer el persa a Orient Mitjà i Àsia central, ni ha fet desaparèixer el turc a Turquia. Quan els perses i els turcs s’islamitzaren, les seves llengües van rebre una forta influència de l’àrab, però no van optar per l’arabització lingüística completa.

Al nord d’Àfrica, des de les costes de l’Atlàntic i la Mediterrània fins al sud del desert del Sàhara, hi ha grups de població que s’han resistit a ser completament arabitzats i han mantingut vius alguns dels dialectes amazics. Un d’aquest grups és el que habita una àrea muntanyosa del nord d’Algèria anomenada la Cabília.

Quan Algèria s’independitzà de França, l’any 1962, es va engegar al nou estat independent un procés oficial d’arabització. A banda dels centenars de milers d’europeus francòfons que van abandonar el país, el nou govern va fer esforços importants perquè l’àrab comencés a desplaçar el francès a les escoles i a les oficines administratives. En canvi, l’amazic, que tenia una forta vigència en alguns d’aquells territoris, continuà igual de marginat que en l’època colonial. No comptava per a res en un nou estat que els governants proclamaven que només podia ser àrab i musulmà.

Tot i això, l’any 1980, esclatà a la Cabília una revolta per raons lingüístiques. Les autoritats governamentals prohibiren a l’escriptor Mulud At Mɛammer que fes una conferència sobre l’antiga poesia amaziga al Centre Universitari de Tizi Wezzu. At Mɛammer era un intel·lectual prestigiós i en aquells territoris hi havia la major concentració de parlants d’amazic d’Algèria. En assabentar-se de la prohibició  i constatar que fins i tot les conferències sobre poesia eren malvistes pel govern, uns centenars d’estudiants iniciaren les protestes. Hi hagué una manifestació a Alger, que va ser reprimida per la policia. Durant aquells dies, coincidint amb l’inici de la primavera, el moviment es va estendre per tota la Calíbia, sobretot entre els estudiants. Però la policia posà controls a les carreteres que conduïen a la regió i esclafà amb facilitat la protesta. Poc després el govern semblà transigir i alliberà els empresonats. Les protestes s’apaivagaren. Tot i que, en realitat, l’estat algerià va fer poques concessions. Per exemple, incrementaren en dues hores diàries la programació en llengua amaziga del canal de ràdio de la Cabília. Van passar del garrot a la pastanaga. Però la pastanaga era realment esquifida.

En els anys posteriors, una minoria intentà mantenir les reivindicacions. Anualment, es commemorava el que havia passat durant els dies de revolta que van començar a anomenar-se la Primavera Amaziga. El govern havia creat una comissió per revisar la política cultural. Però, com era previsible, no canvià res. La repressió dels amazics, que de vegades agafà formes molt violentes, continuà. Hi hagué empresonaments i algun assassinat, com ara el del cantant Lwennas Meɛṭub, que va ser tirotejat quan passava en el seu cotxe per una carretera a prop de Tizi Wezzu. En la carrosseria hi van trobar setanta-vuit forats de bala.

El 2001, mentre es preparava la commemoració de la vint-i-unena Primavera Amaziga, un estudiant de divuit anys va morir a conseqüència dels trets que va rebre quan era detingut en una gendarmeria. Va esclatar una revolta a tota la Cabília, que el govern esclafà de nou amb la policia i l’exèrcit. Aquesta vegada hi hagué també detencions massives, més de cent morts i milers de ferits. Escamots de la policia i grups paramilitars emparats pel govern feien expedicions punitives. Atacaven les poblacions, saquejaven botigues, cremaven els cotxes aparcats als carrers… Els amazics incendiaven les comissaries i els edificis governamentals.

Al final, el govern inicià una negociació i va anunciar que convertiria l’amazic en «llengua nacional», cosa que en principi havia de permetre consolidar la seva fràgil presència en les escoles i els mitjans de comunicació. Era un retorn a la política de la pastanaga. Però aquesta vegada el soroll havia estat més fort i, per tant, la pastanaga semblava més grossa.

Amb tot, els avenços eren insignificants. De manera que els amazics volgueren anar més enllà i exigiren que la seva llengua es convertís en «idioma oficial». El president Abdelaziz Bouteflika s’hi va oposar i declarà que no hi havia «cap país al món amb dues llengües oficials» i que, en qualsevol cas, aquest no seria mai el cas d’Algèria, on l’única llengua oficial reconeguda en la Constitució era l’àrab.

A pesar de l’oposició de Bouteflika, els moviments de reivindicació de la cultura amaziga van aconseguir reformes. L’amazic, que ja era llengua oficial al Marroc des del 2011, va ser llengua oficial a Algèria des del 2016. Ara bé: tant al Marroc com a Algèria l’àrab continua sent privilegiat i el procés d’arabització avança. La religió i les polítiques estatals van en el mateix sentit.

Revista 508, pàgs. 44-45. Desembre 2024.