La revista degana en valencià

L’Arxiu del Regne de València. 600 Aniversari

08/07/2019

Enguany, l’Arxiu del Regne de València, l’única institució valenciana de l’època foral que no s’ha suprimit mai, celebra el 600 aniversari. Això, i el fet de ser un dels arxius més importants d’Espanya i d’Europa, la memòria escrita dels valencians, explica la seua importància. Allí, llegint els seus documents, podem conéixer els fets històrics, l’evolució de la llengua, el desenvolupament del dret foral valencià, la història de les institucions valencianes, la demografia, l’agricultura, el comerç, les formes de pensar i de viure dels valencians, la història de l’art, etc.

Per tant, no exagerem si diem que l’Arxiu del Regne de València és l’element més important del patrimoni cultural valencià, la joia de la corona. Així ho pensaven els monarques, que des del segle XIII tenien un interés especial per conservar el Patrimoni Reial, una font d’ingressos molt important. El Patrimoni Reial era administrat pel batle general i fiscalitzat pel mestre racional de la Corona d’Aragó. Això explica que el sistema arxivístic de la Corona d’Aragó, que començà a desenvolupar-se en 1318 amb la creació de l’Arxiu Reial de Barcelona, evolucione conjuntament amb el mestre racional. Aquest necessitava tindre controlada la documentació per poder fiscalitzar-la, per la qual cosa es crearen depòsits d’arxius a les capitals dels regnes, com Càller, València o Saragossa. En el cas de València, les primeres notícies són del 1337, quan ja hi havia un depòsit d’arxiu al Palau del Real. Posteriorment, la descentralització administrativa que s’hi dona a partir del segle XV en la Corona d’Aragó comportarà la creació del mestre racional del Regne de València en les Corts de 1419, que tindrà com a conseqüència una descentralització arxivística. I així, en les mateixes Corts de 1419, el 13 de setembre, es creà l’Arxiu del Real.

La nova institució estava vinculada a la Corona i era el rei qui nomenava l’arxiver. El primer fou Jaume Desplà, notari i escrivà major de la ciutat que va participar com a escrivà del braç del Regne de València en el Compromís de Casp, i com a escrivà del braç ciutadà en les Corts de 1417-1418 i les de 1419. En 1422 vengué a la Generalitat una casa al carrer dels Cavallers perquè tinguera una seu pròpia, i fou l’origen de l’actual Palau de la Generalitat. El mateix any supervisà les obres de l’arxiu al Palau del Real i les justificà «per obs de tenir los furs, pryvilegis e libertats del dit regne, e los actes pertanyents a aquell».

Al segle XVI hi hagué un greu conflicte entre l’arxiver i el mestre racional. El problema era que els oficials reials no volien treballar al Palau del Real, fora de les muralles de la ciutat. En 1479, Ferran II va autoritzar el mestre racional, Joan Ram Escrivà, a traslladar la seu de l’ofici a sa casa. Fins aleshores, l’arxiver i el mestre racional havien compartit despatx a l’arxiu mateix. Això provocà, amb el pas del temps, conflictes entre les dues institucions, ja que el mestre racional no remetia la documentació a l’arxiu i l’arxiver no li deixava consultar la documentació per a fiscalitzar-la. Felip II resolgué el problema manant, en 1572, al mestre racional que tornés al Palau del Real, i en 1579 agregà l’ofici d’arxiver a un coadjutor del mestre racional. D’aquesta manera, l’ofici d’arxiver va restar vinculat al mestre racional entre 1579 i 1707.

Després de l’abolició dels Furs al juny de 1707, l’Arxiu del Real passà a dependre del Consell d’Hisenda, i, posteriorment, en 1754, de la Secretaria d’Estat. A partir de 1707 continuà la preocupació per les rendes del Reial Patrimoni, però ara també per la conservació dels arxius de les institucions forals suprimides. El 19 de maig de 1716, una Reial Ordre creà un Arxiu General per a reunir l’Arxiu del Real i el de la Batlia General, a més del de la Cancelleria i la Superintendència. S’hi nomenà un arxiver general, mentre que els arxius de les antigues institucions forals continuaren tenint arxivers propis. Un segon pas es faria amb el Reial Decret de 29 de juliol de 1758, que manà reunir en un sol edifici els sis arxius del Real, de la Batlia, de la Governació, de la Generalitat, i dels Justícies Civil i de 300 sous. Posteriorment, una Reial Ordre de 20 de febrer de 1770 assignà l’antiga Casa Professa com a seu de l’Arxiu General de València, assignació que no es faria efectiva fins el 1810, quan es derrocà el Palau del Real a causa de la guerra contra els francesos i es traslladà l’arxiu dins de les muralles.

Al segle XIX, l’Arxiu General, amb els nous governs liberals, passà a dependre del ministeri corresponent. Acabada la guerra contra els francesos, es plantejà reorganitzar-lo, i per a supervisar-ho Ferran VII nomenà en 1815 un superintendent, Francesc Xavier Borrull, jurista i oïdor de la Reial Audiència, el qual supervisà els treballs fins al 1828. En 1815, el mateix monarca publicà un decret restaurant la Companyia de Jesús, i a partir de llavors, i de forma recurrent, els jesuïtes reclamarien l’edifici de la Casa Professa. Pel que fa als arxivers, cal dir que en 1861 prengué possessió de la direcció del centre Miguel Velasco Santos, el primer arxiver del cos facultatiu, un personatge polifacètic vinculat a la Renaixença valenciana, com també ho serà el seu successor, Joaquim Casany Alegre.

Al llarg del segle XIX es faria efectiva la reunió de tots els arxius en l’Arxiu General. En 1845 se transferia l’arxiu de la Generalitat, en 1859 els arxius dels Justícies de la ciutat de València, i en 1860 l’arxiu de la Governació. L’arxiu de la Batlia va fer un doble camí: primer se separà de l’Arxiu General en 1828 a causa de la creació, el 1815, de la Batlia General de València per a l’administració del Reial Patrimoni, i posteriorment, en 1883, retornà a l’Arxiu General.

Al segle XX continuaren de les transferències de documentació. En 1904 es transferiren els fons documentals dels convents desamortitzats i, posteriorment, la documentació de les institucions de l’època borbònica: en 1926 la del Reial Acord, i en 1936 la de la Reial Audiència borbònica. El problema de la seu de l’arxiu continuà i no es resolgué fins a després de la Guerra Civil, quan l’Ajuntament de València va cedir l’edifici de la Casa Professa als Jesuïtes. Aleshores, el govern central es plantejà, a partir de 1956, la construcció d’un edifici de nova planta per a l’arxiu. El projecte s’encarregà a l’arquitecte Joan Segura de Lago, i s’inaugurà a l’octubre de 1965.

Cal tindre en compte que pel Decret de 12 de novembre de 1931 es crearen a Espanya els Arxius Històrics Provincials, on s’enviaria la documentació notarial de més de cent anys. En el cas de la província de València, aquestes funcions les assumiria l’Arxiu del Regne de València. El Decret de 24 de juliol de 1947 afegí la transferència de la documentació històrica de les audiències, jutjats i delegacions d’Hisenda. Una Ordre de 14 de desembre de 1957 del Ministeri de Justícia inclogué la de les comptadories d’hipoteques. En darrer lloc, el Decret 914/1969, de 8 de maig, va ordenar que custodiaren tota la documentació de l’administració perifèrica de l’Estat de més de 15 anys d’antiguitat.

Actualment, l’Arxiu del Regne de València és un arxiu estatal gestionat per la Generalitat Valenciana. El RD 3066/1983, de 13 d’octubre, transferí a la Generalitat Valenciana les funcions i els serveis de l’Estat en matèria de cultura, però exceptuant-ne els edificis i els béns mobles de titularitat estatal depositats o custodiats en aquests. Per tant, l’Arxiu del Regne de València continua sent de propietat estatal, però la Generalitat Valenciana n’exerceix la gestió i continua regint-se d’acord amb la legislació estatal.

Els fons documentals que conserva, els podem en dos grups: els de l’antic règim i els de l’època contemporània. Entre els primers, tenim els fons de les institucions forals de la monarquia, que conserven documentació fins a principis del segle XVIII. Els més antics són els de la Batlia i la Governació, les dues primeres institucions del Regne de València i que conserven documentació des del segle XIV. A partir de 1419, la documentació de la Cancelleria Reial s’envià a València. Al segle XV apareixen noves institucions, com el Mestre Racional, que conserva documentació des de 1355; el Consell d’Aragó, creat el 1494, del qual es conserven els processos que s’apel·laven a Madrid fins al 1621, i la Reial Audiència foral, creada en 1506. En segon lloc, trobem les institucions del regne, com les Corts i la Diputació del General, que es consolidà definitivament en 1418. Després de l’abolició dels Furs en 1707, s’hi creen les noves institucions borbòniques del Reial Acord, la Intendència i la Reial Audiència borbònica, que conserven documentació des de 1707 fins al 1834.

També hi trobem fons procedents d’institucions locals, registrals, eclesiàstiques o de persones físiques o jurídiques. Entre les primeres tenim els fons dels justícies de la ciutat de València, que conserven documentació des de finals del segle XIII. Entre els registres públics trobem els fons notarials, compostos en l’actualitat per 17.402 protocols notarials des del segle XIII; la Comptadoria d’Hipoteques de Sueca, i els Corredors de Comerç de València. La documentació eclesiàstica conserva els fons dels monestirs i convents procedents de la desamortització, el volum dels quals és molt desigual i depén de la documentació conservada en cada cas, i també hi ha documentació solta de parròquies que va entrar com a conseqüència de la Guerra Civil de 1936-1939. En darrer lloc, trobem fons d’arxius personals, com els de la Casa d’Alaquàs, la família Calatayud-Enriquez de Navarra, els arxius de Gremis, el fons del Seminari de Nobles de València o l’arxiu del Canal de Reg del riu Túria.

Entre els fons contemporanis trobem tots aquells procedents de l’administració perifèrica de l’Estat que han sigut transferits a l’Arxiu del Regne de València. La major part d’aquesta documentació procedeix dels ministeris d’Economia i Hisenda, Treball i Seguretat Social, o bé de l’administració de Justícia. Actualment representen un total aproximat de 72.968 lligalls i 36.256 llibres.

 

Article publicat al quadern de la revista 449