Tens 0 productes a la teua cistella
La religió, qualsevol religió, té components teològics, litúrgics i històrics, però també molts altres que conformen les múltiples facetes del poliedre idiosincràtic de cada religió. I l’etnozoologia, el paper que hi representen els animals, n’és un; per exemple, en l’aspecte simbòlic.
En números anteriors de Saó hem tingut ocasió de sobrevolar alguns aspectes d’allò que podríem anomenar etnozoologia religiosa. Ha sigut el cas de la burreta en la processó del Diumenge de Rams (Saó 458), un tema que vam ampliar en una segona entrega dedicada al simbolisme de l’ase i la somera. Animals enaltits en l’Antic Testament, en passatges com ara del Gènesi (49,10-11), el cant de Dèbora (Jutges 5,10), el de Zacaries (9,9-10), i fins i tot el de l’ase parlant de Balaam (Nombres 22-24). En termes generals, l’entrada del Messies o d’un personatge important en la ciutat al llom d’una somera o d’una mula (no d’un cavall) tenia un component simbòlic mol accentuat com assenyalava el profeta Zacaries en referir-se a l’arribada del Messies a Sió: «Arriba humilment, muntat en un ase, un pollí, un fill de somera». També hi vam parlar del hadits musulmans, les rondalles relatives a la vida del Profeta, en alguns dels quals s’al·ludeix al fet que muntara un ase parlador anomenat Ya’fūr; o dels mahdi o enviats per alçar-se contra els infidels.
En aquesta darrera entrega sobre el tema ens fixarem en llegendes, miracles i litúrgies on figuren relacions entre els equins i personatges d’especial rellevància religiosa.
LA MULA EN LA TRADICIÓ CRISTIANA DEL PORTAL DE BETLEM
L’any 1123, sant Francesc d’Assís va muntar a Grecco (el Laci, Itàlia) el primer betlem com a representació del naixement de Jesús. Hi va instal·lar, per acompanyar Maria, Josep i Jesús, dos animals que no figuraven en cap evangeli, sinó en un passatge d’Isaïes (1.3): un bou, animal castrat, i un mul, un híbrid estèril; això sí, els dos animals més útils per a llaurar la terra (a excepció del cavall, encara millor però molt més car de mantindre). Ignorem per què sant Francesc els va triar per acompanyar la tríada familiar, però cal consignar la seua presència per la importància que tenen en l’imaginari cristià mediterrani, catòlic.
BURRET O MUL, PER AL BISBE QUE ARRIBA A ORIOLA
La Diòcesi d’Oriola es va segregar de la de Cartagena el 1564, tant per raons lingüístiques (a Oriola es parlava «el més bell catalanesc del món») com polítiques (pertanyien a regnes diferents). Una butla del papa Mèdici Pius IV ho va disposar, a instàncies del rei Felipe II en resposta a la demanda feta per l’arquebisbe de Tarragona, l’oriolà Ferran de Lloaces i Peres.
El primer bisbe de la diòcesi va ser el castellà Gregorio Gallo, que va instaurar el que ara ja és una tradició: que el nou bisbe entrara a la ciutat d’Oriola per la porta de Callosa de Segura (o de la Olma) muntat en una somera o en una mula blanca.
SANT VICENT I ELS MIRACLES DELS BURRETS
La tradició de considerar tant la mula com l’ase especialment vinculats als humans es posa de manifest en alguns episodis dels sants més miraclers, en particular de sant Vicent Ferrer i sant Antoni de Pàdua. Pel que fa a sant Vicent Ferrer, la festivitat del qual se celebra el primer dilluns de la huitava de Pasqua, es tracta d’un dels sants més miraclers, només superat pels atribuïts a les diferents advocacions de la Mare de Déu. I entre els 873 miracles reconeguts com a autèntics pels apologetes del sant i per la cúria romana en el procés de canonització, n’hi ha alguns de relacionats amb burrets.
Un dels més famosos és aquell en què el burret del sant perd les ferradures que portava i quan el ferrador li’n posa de noves, el burret se les lleva perquè no n’eren apropiades, per evitar que el sant fora estafat. Un altre dels miracles que vinculen el sant amb als equins és aquell en què un bac del burret del sant mata un estudiant que estava molestant-lo i el sant li retorna la vida.
EL MIRACLE DE RÍMINI, DE LA MULA I SANT ANTONI DE PÀDUA
Un sant també miracler és sant Antoni de Pàdua [Padova], que els padovans i molts altres italians anomenen simplement Il Santo, el sant per excel·lència. Un sant la festivitat del qual se celebra el 13 de juny, per la qual cosa a algunes comarques del País Valencià se li diu també «Sant Antoni de l’estiu» o «Sant Antoni dels albercocs».
Al sant se li atribueix el «miracle de la mula» o de Rímini (a la vora de l’Adriàtic); la darrera denominació es refereix a la ciutat de Rímini, on tenia influència la secta dels patarini (singular, patarino). Aquests s’oposaven a la idea de la transsubstanciació, el misteri relatiu a la conversió del pa i el vi en el cos de Crist i en la seua sang durant l’eucaristia. Assabentat de l’heretgia, Antoni de Pàdua s’hi va dirigir l’any 1227. En el curs de la controvèrsia dialèctica amb el cap principal de la secta, va sorgir una mena d’aposta: calien proves o, més aïna, un miracle que demostrara les afirmacions del sant. Els termes del repte eren els següents: passats tres dies, es tornarien a reunir a la plaça; el cap dels heretges hi duria la seua somera (o mula, segons versions), a la qual hauria tingut en dejú eixos dies. Se li oferiria a l’animal, famolenc, un sac de gra (civada o avena) i una hòstia consagrada, i caldria veure la decisió de la mula per veure qui tenia raó.
Segons figura en el següent baix relleu, la mula va optar per agenollar-se davant l’hòstia, la qual cosa va aconseguir que els heretges abandonaren en massa l’heretgia i tornaren a la seguretat de l’Església de Roma.
Baix relleu (1447-1450) Miracolo dell’asina, que va realitzar Donatello per a la Pontificia Basilica Minore di Sant’Antonio di Padova, a Rímini.
Al lloc on, suposadament, es va produir el miracle, els de Rímini van alçar una capella octogonal, el Tempietto di Sant’Antonio, davant la Chiesa Dei Paolotti o Santuario di Sant’Antonio. El mateix tema va ser tractat en un quadre, El miracle de la mula, que es troba a la Basílica del Sagrat Cor de Jesús, a l’església de la Companyia (o dels jesuïtes) a València.
Habitualment, sant Antoni de Pàdua és representat amb lliris blancs o assutzenes (Lilium candidum) i un nen Jesús al braç. Però, com que en el quadre el sant figura que estava celebrant missa, porta la casulla morada (qui sap si per Advent o per Quaresma). Al seu voltant hi ha franciscans vestits com a tals, per ral que no hi haja dubtes de l’orde religiós que capitalitzava l’acte. L’escena representa un miracle no tant jesuític (en aquella època, la Companyia no existia), sinó eucarístic, lligat als interessos iconològics de la Companyia de Jesús. Una escena similar, pintada per l’artista alacantí Gastón Castelló, la podem trobar a l’església dels franciscans a Alacant.
