L’atracció dels darrers parlants

Es diu que Tuone Udaina va ser el darrer parlant del dàlmata. Va morir el 10 de juny del 1898, a Krk, una de les illes més poblades de la mar Adriàtica. Quan era un vell sord i esdentegat, Udaina va ser entrevistat per un jove lingüista anomenat Matteo Bartoli, que al cap d’uns anys va publicar dos volums amb el títol El dàlmata: restes d’una antiga llengua romànica parlada des de Veglia fins a Ragusa i la seva posició en la Romània apeninobalcànica (1906). Sembla que era la primera vegada que les informacions proporcionades pel darrer parlant d’una llengua es convertien en material de documentació científica.

Udaina no havia aprés el dàlmata com a llengua materna. Parlava habitualment el vènet. Però, a més, coneixia el friülà, l’italià, el croat i l’alemany. Com que era sagristà, podia repetir també algunes parts de la missa en llatí. Tanta barreja de llengües no era una circumstància propícia per a l’estudi del dàlmata, i Bartoli es queixava de no haver aconseguit trobar un informador més fiable.

El dàlmata era una llengua romànica que, segons alguns lingüistes, havia tingut dos dialectes principals: el ragusà (parlat a l’àrea de Ragusa, que en serbocroat s’anomena Dubrovnik) i el veglioto, que porta aquest nom perquè l’illa de Krk també és anomenada Veglia. En la segona meitat del segle XV, l’ús del dàlmata havia iniciat el retrocés a la República de Ragusa. Al final del segle XIX, per tant, només restava el dàlmata en el dialecte veglioto, que era el que recordava Udaina.

El nom de Tuone Udaina –o Antonio Udina, que era el seu nom italianitzat– adquirí fama pel fet d’haver estat el darrer parlant d’una llengua. Durant molt de temps, solia aparèixer associat al de la peixatera Dolly Pentreath, de Mousehole (Cornualles), que era citada contínuament com a darrera parlant nativa de la llengua còrnica. Però no totes les llengües que desapareixien eren europees. El 1899, un any després de la mort d’Udaina, el farmacèutic Horace Watson començà a enregistrar amb un fonògraf la veu de Fanny Cochrane Smith. La major part de la població autòctona de Tasmània havia estat exterminada pels colons britànics feia més de seixanta anys. Al final del segle, no hi restava ningú que parlés cap de les llengües de l’illa. Fanny Cochrane Smith, de fet, havia nascut el 1834 a l’assentament de Wybalenna, a l’illa Flinders, on els supervivents de les massacres havien estat confinats. Durant la major part de la seva vida l’anglès va ser la seva llengua habitual, i també va ser l’única llengua que van aprendre els seus fills. Amb tot, incitada per Watson, deixà enregistrats en uns cilindres de cera els únics sons que es conserven de les llengües de Tasmània.

L’antropologia era encara una disciplina incipient, però els antropòlegs més o menys aficionats que hi havia escampats arreu del món es van unir aviat als lingüistes en la recerca de darrers parlants i de llengües abocades a una extinció immediata. A Amèrica del Nord, Franz Boas i els seus deixebles s’hi van interessar per les llengües ameríndies. El 1907, Alfred Kroeber, que era un professor influent de la Universitat de Califòrnia, va aconseguir que Edward Sapir fos contractat durant un any per a estudiar la llengua yana. Sapir no va concloure el treball en el temps assignat i, en conseqüència, la col·laboració no continuà. L’octubre de 1910, Thomas T. Waterman, del Departament d’Antropologia de la Universitat de Califòrnia, dirigí una expedició a la zona de Mill Creek, per mirar de trobar una tribu d’indis que, segons les notícies que tenia, s’haurien mantingut en “estat salvatge”. Però l’expedició no donà cap resultat. Al cap d’un any, va aparèixer un indi prop d’Oroville, al comtat de Butte, al nord de l’estat de Califòrnia. No entenia l’anglès ni el mexicà. El xèrif no sabia què fer-ne i l’acabà empresonant. Waterman, que llegí la notícia als diaris, l’anà a cercar i el portà a San Francisco. L’indi, a qui anomenaren Ishi, que significa ‘home’ en la llengua yana, era el darrer supervivent del poble Yahi.

Els Yahi havien estat massacrats pels colons durant la febre d’or. Només un petit grup s’havia mantingut amagat a les muntanyes durant quatre dècades. Alfred Kroeber, que havia passat a dirigir el Museu d’Antropologia de la Universitat de Califòrnia, va demanar novament a Edward Sapir que acudís a San Francisco, perquè no hi havia ningú capaç d’entendre la llengua d’Ishi. Ishi era monolingüe. Sapir hagué de treballar de valent per documentar la llengua durant l’estiu del 1915. Ishi va morir el 25 de març del 1916.

De vegades, les notícies sobre alguns darrers parlants resultaven falses o qüestionables. I no només pel fet que després d’haver declarat que algú era el darrer parlant natiu d’una llengua aparegués algú altre que encara la parlava. Durant un temps es considerà que Walter Sutherland havia estat el darrer parlant del norn, una llengua escandinava descendent de l’antic nòrdic. Sutherland havia viscut a Skaw, a l’extrem nord-est de l’illa d’Unst, la més septentrional de l’arxipèlag de les Shetland. El lingüista Jakob Jakobsen, però, en el Diccionari etimològic de la llengua norn a les Shetland digué: «El darrer home d’Unst del qual es diu que era capaç de parlar norn, Walter Sutherland, de Skaw, va morir cap al 1850. A Foula, en canvi, es diu que els homes que hi van viure molt després de la meitat del segle actual (s. XIX) sabien parlar norn».

El més probable és que en la segona meitat del segle XIX ja no hi hagués ningú que parlés norn ni a Unst, ni a Foula, ni a cap altre lloc, sinó alguna gent que podia cantar cançons o dir paraules o expressions en norn. No hi havia parlants, sinó semiparlants, o ni tan sols això, perquè les llengües, en la major part del casos, es dissolen i es desintegren gradualment, i no desapareixen d’una manera sobtada. Jakobsen va escriure: «al final de 1894, hi havia gent a Foula que podia repetir frases en norn, com jo mateix vaig tenir oportunitat d’escoltar». Però repetir frases o cantar fragments de cançons no és el mateix que parlar. De fet, Jakobsen era plenament conscient de la diferència, per això va escriure que les persones assenyalades com a darrers parlants «tenien probablement una certa reputació perquè podien recitar fragments de cançons, poemes, expressions, etcètera, en norn, coses que l’altra gent havia oblidat».

Recordar no és el mateix que usar una llengua i practicar-la amb uns altres parlants. Quan mor l’últim parlant d’una llengua, de fet, sol fer molts anys que la llengua ha desaparegut del país on es parlava. Per això, els darrers parlants són, generalment, semiparlants que ja no parlen la llengua, però que encara en conserven un coneixement imperfecte i dubitatiu. De vegades, l’únic coneixement que ha arribat fins a ells és una pregària o unes cançons. I en aquest cas no són ni tan sols semiparlants. Conserven només, fragmentàriament, els usos ritualitzats de la llengua.

Article publicat a la revista número 495. Octubre 2023.