La revista degana en valencià

L’economia valenciana: mites i realitats

15/12/2021

Si realitzàrem una enquesta entre ciutadans de tot Espanya sobre on situarien la Comunitat Valenciana, molts contestarien que la renda per capita dels valencians es troba per damunt de la mitjana espanyola. Lamentablement, amb comptades excepcions (uns 570.000 castellonencs o una mica més del 10 % del total), aquesta afirmació està bastant allunyada de la realitat. Segurament, els enquestats estan pensant, amb bon criteri, en la qualitat de vida, però aqueixa és una altra qüestió que no sempre ha tingut repercussions positives sobre les necessitats financeres de la Comunitat.

Abordar la situació i els reptes econòmics de la Comunitat Valenciana resulta molt complicat per diversos motius. En primer lloc, per la complexitat d’una regió diversa i extensa (de Pilar de la Foradada a Vinaròs hi ha 389 km, més que de València a Madrid); en segon lloc, perquè no és aquesta la meua especialitat com a economista; i, en tercer lloc, pels límits d’espai que imposa aquesta col·laboració. No obstant això, val la pena intentar fer una reflexió sobre les fortaleses, però també les febleses de la Comunitat Valenciana i sobre com potenciar les primeres i reduir les segones en els pròxims anys.

En el Gràfic 1 pot observar-se l’evolució en els últims 20 anys (no hi ha més dades disponibles en l’INE) del PIB per capita a la Comunitat Valenciana i les seues tres províncies comparades amb la mitjana nacional, amb valor 100. El més destacable del gràfic no és tant que la Comunitat se situe sistemàticament per davall de la mitjana espanyola, sinó les importants diferències que existeixen entre Alacant, Castelló i València. Tan sols en el cas de Castelló s’ha produït una recuperació significativa després de la crisi financera, on va ser més pronunciada a causa del predomini del sector ceràmic. No obstant això, fins i tot després d’una pertorbació tan asimètrica, Castelló es manté clarament per damunt de la mitjana espanyola. No ocorre així amb València, que amb prou faenes s’acosta al 90 %, ni a Alacant, que perd posicions i està per davall del 80 %. Per tant, un primer acostament al PIB per habitant a la Comunitat Valenciana mostra divergència entre les tres províncies i desigualtat, amb una distància de més de 30 punts percentuals entre Castelló i Alacant.

Una segona mesura de la posició de la Comunitat Valenciana que s’usa sovint, encara que té molts problemes conceptuals i metodològics, són les balances fiscals. Ángel de la Fuente dirigeix una línia d’investigació en FEDEA (Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada) sobre el finançament autonòmic, i defineix les balances fiscals d’un territori amb l’Administració Central com «la diferència entre els beneficis que els seus residents deriven de l’actuació d’aquesta administració i la seua contribució al sosteniment d’aquesta». A pesar que són individus i empreses, i no territoris, els subjectes de la fiscalitat, s’ha utilitzat aquest concepte territorial per a avaluar la capacitat redistributiva i l’equitat de l’Administració. Algunes comunitats autònomes, com la catalana, l’han usat també políticament, al·legant una posició desfavorable. Segons aquestes dades, no és cert. En el Gràfic 2 es representa la relació entre el saldo de la balança fiscal per a cada comunitat autònoma espanyola i la seua posició en PIB per capita. L’eix vertical representa el valor 100, de manera que les autonomies situades a la dreta estan per damunt de la mitjana, i les de l’esquerra n’estan per davall. Un saldo equitatiu de les balances implicaria que les comunitats situades a l’esquerra siguen receptores netes (regió nord-oest del gràfic, com ocorre amb Canàries, Ceuta i Melilla o Andalusia) i les que tenen major renda se situen en el quadrant sud-est, com ocorre amb Balears, Catalunya i Madrid. Els casos anòmals serien quatre: el País Basc (el PIB per capita del qual està més d’un 30 % per damunt de la mitjana) i Aragó, que són receptors nets de fons quan haurien de contribuir; en l’altre extrem se situa en solitari la Comunitat Valenciana: encara que la seua renda per capita està més de 10 punts per davall de la mitjana, és contribuent net. Madrid és la comunitat que més contribueix, tant en termes absoluts com relatius, i Catalunya se situa on li correspon segons la seua renda per capita. Aquest indicador mostra clarament que la Comunitat Valenciana, des de fa anys, és l’autonomia pitjor finançada, atesa la renda dels seus habitants. Evidentment, aquesta situació és coneguda i reconeguda pel govern valencià i per l’oposició. La dificultat consisteix a aconseguir un canvi en un sistema de finançament autonòmic que no es va adaptar a l’augment ràpid de població que es va produir entre el 2000 i el 2008, quan va créixer en un milió d’habitants, de 4 als actuals 5 milions (un 20 %), a causa dels fluxos migratoris necessaris per a atendre l’expansió després de l’entrada d’Espanya en l’euro.

Els compromisos derivats del sistema educatiu i sanitari, atés un milió més de ciutadans dels previstos, juntament amb alguns projectes fracassats, han generat un desequilibri molt important en els comptes públics. El major increment del deute valencià es va produir durant la crisi financera, entre 2008 i 2013, en arribar al 34,4 % des d’un 12,7 %. S’assembla a l’evolució de Balears i Catalunya, encara que menys acusada en aquestes. En l’actualitat, segons l’AIReF (Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal) i el seu Observatori de Deute de maig de 2021, tan sols el País Basc, Canàries, Madrid i Navarra (dos d’elles fora del règim general) tindrien un percentatge de deute respecte al seu PIB pròxim al valor de referència del 13 %. La Comunitat Valenciana seria la més vulnerable, amb una ràtio del 49,1 % en 2020. Juntament amb Múrcia i Cantàbria, la valenciana és la comunitat amb una major proporció de deute finançat mitjançant el FLA (Fons de Liquiditat Autonòmica), que és d’un 84,2 % en el nostre cas (ha rebut 2.675 milions d’euros en el segon semestre de 2021). Una vegada passada la pandèmia, el que hauria de reivindicar la nostra Comunitat és que es reforme el finançament autonòmic amb criteris que tinguen més en compte la població.

A l’hora de pensar en estratègies futures per a millorar la situació econòmica d’un país o regió, potser allò més realista és partir de la seua base d’especialització. Els canvis de model productiu són un interessant exercici teòric, però poc més. L’Administració ha de proporcionar els incentius adequats, però són els agents implicats (empreses i ciutadans) els que prenen al final les decisions de canvi. En l’àmbit de l’Economia Regional s’utilitza més aviat el terme canvi estructural, avanços en la complexitat de l’especialització cap a productes amb més valor afegit o de demanda forta, enfront dels tradicionals, menys tecnificats i amb demanda feble. L’important és buscar quins són els agents del canvi i què afavoreix que una àrea determinada aconseguisca realitzar-lo.

Hi ha diversos mites que s’han estés sobre com és la Comunitat Valenciana –acceptats pels seus propis habitants, tant per governants com ciutadans, inclosos empresaris– que podrien ocupar, cadascun d’ells, un monogràfic. Aquestes creences, errònies, dificulten el canvi. El primer d’ells és afirmar la nostra dependència dels serveis de baix valor afegit i, en concret, del turisme, la restauració i la construcció. Si s’observa el Gràfic 3, es pot veure clarament que, en termes de població activa, a la Comunitat Valenciana tenen menys pes l’agricultura (excepte a Castelló) i els serveis, mentre que en la indústria les tres províncies superen la mitjana espanyola d’activitat en aquest sector i hi destaca Castelló amb 10 punts per damunt d’aquesta en bona part de la mostra. Així, la Comunitat Valenciana és, després del País Basc i Catalunya, una de les regions més industrials d’Espanya.

Un segon mite és l’esmentat sobre la renda per capita: la major part dels habitants de la Comunitat se situen en una renda per capita que no arriba al 90 % de l’espanyola. Per tant, hauria de rebre la solidaritat interterritorial corresponent. Finalment, la causa del deute acumulat no és que ací els polítics siguen més corruptes o ineptes que en la resta d’Espanya. Segurament en això estem en la mitjana. En realitat, ací la variable clau és la població i que estem infrafinançats.

En aquest context, l’eixida de la crisi no sols pot recolzar en l’arribada de fons del programa Next Generation EU, ja que els resultats no depenen tant d’aquests sinó de com s’usen. És necessari adaptar els objectius de la Comissió Von der Leyen (Pacte Verd i Digitalització) a la realitat de la Comunitat. En primer lloc, dissenyar programes que tinguen permanència, de manera que en quede garantit el manteniment quan els fons europeus s’acaben. En segon lloc, ajudar a la modernització i a l’adopció de tecnologia que millore la productivitat en els sectors més forts en cadascuna de les províncies de la Comunitat i buscar noves oportunitats que puguen derivar-se’n. En això, el clúster ceràmic castellonenc és un exemple àmpliament conegut per tots. Però el seu èxit i la major renda de la província de Castelló radica en el fet que, partint d’una indústria tradicional, és líder en el sector a escala mundial. La presència de l’Institut de Tecnologia Ceràmica, la col·laboració público-privada i el paper de la universitat han sigut agents del canvi. En aquest sentit, i en tercer lloc, els dos objectius anteriors també han d’inserir-se en la societat i fer partícips a tots els ciutadans. La formació, tant professional com universitària i al llarg de la vida, ha de ser prioritària. És necessari no sols atraure, sinó mantindre els nostres científics i investigadors, amb projectes i carreres que els donen permanència i que els vincule als objectius de la societat valenciana: ells poden crear aqueixes oportunitats per a sectors tradicionals i nous. En la formació secundària i vocacional es necessita una vertadera alfabetització digital que permeta adoptar i usar adequadament la tecnologia, qüestió clau per a mantindre els llocs de treball.

Sé que sembla una estratègia poc ambiciosa i gens innovadora, i que hauria d’estar ja funcionant. I aqueix és el problema, que no ho està. Usem els recursos adequadament, amb visió de futur i emprant totes les nostres capacitats, que en són moltes, però les solem desaprofitar.