La revista degana en valencià

Lectors compulsius

Tot i que la Península Ibèrica és un indret d’Europa on es llig poc, sí que hi ha cercles i colles on és un hàbit –o costum– la lectura de llibres. Sobretot les darreres edicions, aquelles que estan de moda: el format del llibre és molt gruixut i l’autor és un d’aquells famosos que els hi fan entrevistes als diversos mitjans i a més ha acumulat una considerable fortuna amb els guanys de les seues edicions i reedicions.

Encara que la llista d’autors seria llarguíssima, us en faig una xicoteta mostra del que vull dir: Fernando Aramburu, Idelfonso Falcones, Stephen King, Almudena Grandes, Umberto Eco, són un exemple d’escriptors que s’ajusten al perfil que adés he assenyalat, tot i que, pel que fa a la seua obra hi ha força diferència entre alguns autors: no els podem encabir a tots en la mateixa saca, sobretot pel que fa a la qualitat.

Però aquest text vol esbrinar més el món del lector que no pas de l’autor. Perquè vist des de fora, sembla que els lectors incondicionals –d’aquest sector de la literatura– estan com fent una cursa de lectura. O bé estan llegint el darrer llibre de l’autor tal, o bé li diuen al company de la colla que en acabar el que tenen entre mans, de seguida se’l compraran i en mamprendran la lectura.

Els qui no som massa amics dels «llibre-rajola» no entenem com a continuació d’haver llegit un volum de cinc o sis-centes pàgines amb el temps justet n’enceten un altre de semblant envergadura, quan encara no hauran tingut temps de pair el que acaben de llegir, atesa la profusió de matèria del seu contingut. Sembla com que es vol estar al dia (he dit sembla) i al nivell del més punter dels de la colla i poder parlar del darrer llibre. Cosa que tots no podran fer perquè encara van pel penúltim que va escriure fulanet de tal i alguns li van al davant.

Aquesta cursa per ser-ne el cap fa que molta gent engolisca el llibres més que no els llegesca. Comentaris dels que he estat testimoni: «-Com has quedat amb el llibre que estaves acabant de llegir?» Resposta: «No està malament, però estaria millor si li llevaren dues-centes pàgines que li sobren» (!?)

Estupefacció davant la resposta de la lectora que fa semblant comentari i, de la qual puc dir que –en aquest cas– en sap, de literatura; i aquesta mena d’edicions no són les seues preferides. Com pot ser que a un llibre li puguen sobrar el nombre de pàgines com per a fer un altre llibre? Què passa ací? Probablement doncs que l’autor o autora, com que sap que va a vendre no-sé-quants-centenars-de milers-de-llibres doncs, no està molt per allò que cal i allà on li sembla, hi cola un grapat de borumballa que fa més gros el llibre però no li aporta res; el lector es sent timat. Tanmateix per aquests autorsuperstar, aquestes menudències no els hi fa res perquè no va a afectar la fidelitat del gran estol de seguidors del qual presumeix l’escriptora o escriptor.

Amics lectors, vaja ben palés el meu respecte i gust literari de cadascú; faltaria més. Però només fer-vos memòria que també hi ha llibres de mides més discretes i dels quals s’hi pot gaudir molt.

Vaig a suggerir-vos la lectura d’un exemplar d’un autor del País –garantia de qualitat–. Títol: L’home manuscrit, autor Manuel Baixauli, editorial Moll.

De res.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top