La revista degana en valencià

Lectura contra lectura.

«En la música, en la pintura i en la literatura, la pedra de toc per a mi és sempre el contrapunt. Quan sent una peça musical, quan llig una novel·la, m’agrada tenir entre mans més d’una línia temàtica. I que siguen més de dues, si no és demanar massa». Una, dues, tres i fins a cent una «veus» ha aconseguit combinar Enric Iborra en el seu nou llibre, publicat el passat mes d’abril per Viena Edicions, quasi huit anys després d’escriure aqueixa nota i ben bé cinc de publicar el seu primer llibre de crítica literària, Un son profund (Viena Edicions, 2013). El centenar de notes que aquest nou llibre recull té el seu origen, com el primer, en el blog La serp blanca, on ja han estat publicades anteriorment en format digital.

El títol, molt evocador, s’inspira en una cita del crític francès George Poulet, i defineix molt bé l’objectiu global que Enric Iborra es va proposar a l’hora de publicar aquest llibre. Encara que no siga essencial, val la pena que la reproduïm perquè ens hi puguem referir més endavant. Fa així: «De la mateixa manera que hi ha un temps retrobat, hi ha també una lectura refeta, una experiència reviscuda, una comprensió rectificada. L’acte crític per excel·lència és aquell pel qual, a través de la totalitat d’una obra rellegida o descoberta retrospectivament, es detecten les freqüències significatives i les obsessions reveladores. Criticar, per tant, és recordar». I recordar implica, tot sovint, refer la pròpia experiència de tal manera que es trobe un lligam íntim de tot amb tot sota una mateixa idea. O sota més d’una.

El cas és que les diverses entrades que Enric Iborra tenia publicades al blog eren molt heterogènies: hi ha ressenyes, comentaris crítics d’assaig, de novel·la i de poesia, observacions sobre la societat, notes de viatges, notes sobre les seues classes a l’institut, i molts altres materials que són habituals en el gènere dietarístic. Això no obstant, per sota d’aquests continguts aparentment tan dispars ha copsat que hi havia alguns motius que es repetien sovint: la nit, el retorn, la memòria, el realisme literari… com també alguns autors que l’han acompanyat al llarg de tots aquests anys, que han esdevingut «obsessius»: Pla, Riba, Carner, Tolstoi, els clàssics grecollatins, etc.

Mostrar aquestes afinitats era l’objectiu de La literatura recordada. Per fer-ho, el format del recull cronològic a la manera d’un diari quedava evidentment descartat; hi havia el risc de la dispersió dels materials, de la falta d’un fil conductor que els lligara i els donara cohesió. La seua completa reescriptura d’acord amb una «idea» conductora única, hauria estat tanmateix infidel amb la forma original i les circumstàncies específiques que motivaren cada comentari. Tot i la relectura, doncs, no es podia obviar el fet que les seues notes crítiques eren apunts que responien en cada cas a encontres individuals amb l’obra d’un autor l’única finalitat dels quals havia estat sempre la de comprendre-les dins els límits estrictes i amb els termes específics que elles mateixes demarcaven.

No deu haver estat gens fàcil de fer aquest llibre. L’interès, d’una banda, per fer que les notes individuals ―les «veus»― conserven la seua independència no sembla compatible amb la voluntat crítica, de l’altra, per fer que hi haja una unitat en tot això, que tot dialogue amb tot de manera harmònica i coherent. O potser sí? La resposta, de fet, ja l’hem llegida abans: també en La literatura recordada «la pedra de toc és el contrapunt»; la combinació de diverses veus, molt diferents en aparença, que sonen al mateix temps. L’efecte conjunt és extremadament revelador. Cada veu, cada tema o motiu adquireix sobtadament dins del conjunt unes ressonàncies i unes significacions que abans no tenien. De la primera entrada a l’última el fil temàtic que les uneix no s’interromp en cap moment (i si abruptament s’interromp es reprès més endavant; la variabilitat és infinita). Això té a primera vista un valor «estètic» indiscutible. Més important, però, és el seu valor «crític». La lectura de cada capítol anticipa la comprensió del següent; dona als lectors, diguem-ho així, una clau hermenèutica. La lectura d’aquest, per la seua banda, contraposant-se o simplement ajuntant-s’hi, modifica la nostra primera lectura, la «refà», la «rectifica». (d’aquí a l’hermenèutica ―a la idea d’un «cercle hermenèutic», més precisament― només hi ha un pas). Per això el record o la relectura és «l’acte crític per excel·lència», el darrer acte crític que llegíem en la cita de Poulet. Una lectura última que completa la lectura primera, l’aclareix, la descobreix ben bé, en un mot: la culmina.

El referent explícit i immediat d’aquest ús del contrapunt és, evidentment, Contrapunt d’Aldous Huxley, que Iborra admira (un detall, els apunts cinquanta i cinquanta-u de La literatura recordada, és a dir, just en el centre, parlen d’aquest autor i d’aquesta obra). Però alguna cosa ens fa sospitar que tant o més important encara és la lliçó que extreu de Tolstoi, un dels seus autors de referència, i que exposa magistralment en la nota vuitanta-dos del seu llibre, quan parla d’Anna Karènina. Refer l’experiència viscuda, recordar-la, no ha d’implicar pas la supressió de la seua complexitat. La composició filada i contrapuntística de La literatura recordada conserva totes les tensions i contradiccions (la justa «distribució de llums i ombres») però sense reduir el fenomen de la literatura a una única línia o veu. És una composició digna de l’art dels millors novel·listes.

«Sense reduir el fenomen de la literatura». Ho hem escrit i és ara que, de sobte, hem copsat l’abast de l’empresa crítica de La literatura recordada. Les freqüències significatives i les obsessions reveladores que el lector-crític retrospectivament descobreix en les seues notes o apunts crítics són, cert, primerament, les seues obsessions com a lector. Però quan s’esdevé que qui llig és un bon lector, un lector «competent», aleshores no és estrany que el camí personalíssim que ha seguit en les seves lectures acabe a la fi per coincidir en bona mesura amb els «camins» que conformen el conjunt de la literatura, i que sovint no coincideixen amb els camins que llegim a les històries de la literatura a l’ús. La nit, el retorn, la memòria, el «jo» com a tema, el realisme literari, etc., són motius que tenen una objectivitat més enllà de la subjectivitat del lector. Són, si em permeteu seguir amb la metàfora, vies secundàries que potser només arribem a descobrir de la mà del lector-crític.

Per al lector totes els llibres són actuals, des de l’Odissea fins a El coronel Chabert. Tots els llibres, en conjunt, conformen el camp de l’experiència literària possible. Com siga que, malgrat la distància històrica i cultural, els textos antics encara ens interpel·len, és una qüestió difícil, que ni Marx no va saber resoldre, i que per tant deixarem de banda. El fet és que és gràcies a aquesta estranya contemporaneïtat de tots els autors amb el lector que aquest pot descobrir afinitats profundes entre obres en aparença molt diferents. Aquestes afinitats poden ser merament circumstancials, com ocorre sovint; però en mans d’un bon lector com Enric Iborra poden ser extremadament reveladores de la constitució i el sentit d’una tradició.

La literatura, com el lector, també acostuma a rellegir-se de tant en tant. Les obres noves que s’introdueixen en aqueix conjunt de l’experiència literària possible ja l’alteren pel simple fet d’entrar-hi; en modifiquen les coordenades. Els llibres ―açò que diem és evident― no s’escriuen en el «buit», sinó que sovint responen a altres llibres: els «contrapunten». I això els manuals de literatura tradicionals ―i no cal dir els cànons― no ho poden veure (ara, això tampoc no vol dir res; la seua utilitat i validesa és en tots els sentits innegable).

L’exercici crític que hem tractat fins ara de definir, la forma i la raó de ser, al capdavall, de La literatura recordada, reposa sobre aquesta convicció: que la literatura és un camp d’experiència vastíssim i inesgotable que el lector té a la seua disposició per refer simbòlicament el seu món, independentment de l’espai i del temps, dels cànons i les històries. La idea d’una Weltliteratur i ―no l’oblidem― el sentit de la literatura comparada com a disciplina crítica són solidaris d’aquesta concepció basada primordialment en el punt de vista del «receptor». És ell qui traça el seu itinerari personal i qui pot elevar eventualment ―i provisionalment― un model de comparació plausible entre dues obres.

El compromís amb aquesta idea de la literatura encara es fa més patent si atenem a l’estricta continuïtat en referència a aquesta qüestió d’aquest llibre amb l’anterior, Un son profund,. En la nota preliminar d’aquest Iborra va escriure: «Un son profund no és un manual d’història literària, sinó un itinerari per alguns dels temes i de les obres de la literatura universal». De La literatura recordada podríem dir exactament el mateix, amb l’únic matís que, en aquest cas, el recorregut per la literatura universal, essent molt més lliure i personal que l’anterior, és encara més revelador en el seu retrat.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top