La bondat com a acte de rebel·lia: una lectura política i necessària del Superman de James Gunn

En un món ple de cinisme, on la desinformació està a l’ordre del dia i on prevalen els discursos d’odi, el director James Gunn ens presenta la reimaginació radicalment més honesta del superheroi més icònic de la cultura pop. Lluny de mostrar-se naïf o ancorat en una visió romàntica del passat, el film planteja una aposta radical per la innocència i l’optimisme com a actes subversius.

Amb Superman (2025), el director no sols ens presenta una nova versió de l’home d’acer, sinó que el torna a les seues arrels més profundes quan el van crear Jerry Siegel i Joe Shuster l’any 1938: la d’un home bo en una societat que ja no creu en la bondat. Allò que s’albirava com un valor universal, ara és vist com una debilitat, i és precisament aquest contrast on rau la força del film.

Un element que marca la diferència respecte al personatge de Superman en aquesta pel·lícula és la seua aposta ferma per una visió optimista de la humanitat: malgrat els nostres defectes i conflictes, en el fons som bons i paga la pena confiar en les persones. L’amabilitat i la confiança que mostra Superman cap a la gent del món pot semblar ingènua, però més aviat va contracorrent dels temps que vivim: una realitat on la desconfiança s’ha tornat habitual i on es glorifica la individualitat o la competència i s’admira a figures com les de Javier Milei, Donald Trump o Santiago Abascal —polítics populistes que apel·len a les emocions més primàries i divisòries per a confrontar a la societat— d’ací emergeix una figura aparentment ingènua com Superman.

Fins i tot els últims anys hem pogut observar que al cinema de superherois ha virat cap a una tendència en presentar-nos a herois torturats, plens de traumes i d’una moralitat difusa, sovint en comportaments violents o propis d’un sociòpata en nom de la versemblança narrativa.

A més a més, s’ha d’emfatitzar la decisió visual de l’estil de la pel·lícula, Gunn trasllada literalment l’estil, la paleta de colors i l’essència narrativa d’un còmic en aquesta adaptació. Aquesta decisió dota al film d’una autenticitat única. És una aproximació que no s’havia vist, o almenys en aquesta intensitat, en les adaptacions cinematogràfiques del gènere. A parer meu, optar per aquest estil dels còmics aporta frescor i dota de molta personalitat a la cinta.

D’altra banda, un altre encert de la pel·lícula és el no ignorar la realitat sociopolítica en la qual vivim. Tal com ens presenta el film a l’antagonista per excel·lència, Lex Luthor, és molt més que un malvat d’opereta o un empresari megalòman: és una amalgama de figures com Elon Musk i Donald Trump. Així, representa el poder tecnològic i mediàtic, i el capitalisme salvatge deshumanitzat i la manipulació de l’opinió pública. És un home que sembla un salvador de la humanitat, però que, en realitat, alimenta de caos i odi des de l’ombra.

Per tant, la figura de Luthor s’esdevé com una metàfora dels nous populismes: aquells que oculten projectes autoritaris o feixistes perquè pareguen d’eficiència o llibertat. En la pel·lícula destaquen el paper fonamental de les xarxes socials i els mitjans de comunicació: l’opinió pública és voluble i molt fàcil de manipular, capaç de passar de l’amor a l’odi en qüestió d’una dècima de segons, depenent dels interessos que ho mobilitzen. Aquest fet es pot veure en la pel·lícula en les campanyes de desinformació que pateix el protagonista, que recorden paorosament les que s’instrumenten contra migrants o minories, instigades pel poder.

Cal aplaudir el que ha fet Gunn pel retorn a l’essència del personatge, que a priori no significa ingenuïtat, sinó un envit narratiu valent i coherent en els temps que corren. Vivim en una època marcada malauradament per les guerres d’Ucraïna i el genocidi a Gaza i que actuen de paral·lelisme directe amb el conflicte bèl·lic que veiem a la cinta i on el Superman de Gunn actua com a contrapunt inspirador. L’actitud de l’últim fill de Krypton es pot entendre també com una expressió punk: rebel·lar-se contra el sistema, les normes establertes, el cinisme i la indiferència. Clark Kent s’eleva com un heroi que no es conforma en la passivitat ni en la crueltat de la societat, sinó que reclama amb fermesa la bondat com forma per a canviar el món de forma rupturista i revolucionària. Aquesta resistència amable —fer el bé malgrat tot—, és en essència, un acte de rebel·lia davant d’una societat que premia tot el contrari. La pel·lícula lluny de caure en tòpics o en la saturació visual i efectista, aposta pel cor, pel valor de l’exemple i per aquesta forma de resistència punk que fa de la compassió una arma poderosa.

Per finalitzar, el Superman de Gunn no només és una revisió d’un personatge que pese a qui li pese és tota una icona pop en els seus més vuitanta anys d’existència, és també una recontextualització d’una realitat marcada pel desencís, la manipulació i l’auge de noves formes de feixisme. I ho fa des d’un missatge inspirador per a qualsevol: la bondat no és una debilitat, sinó una virtut i una forma de resistència. No estem davant de la típica pel·lícula de superherois; és també una invitació a què imaginem un futur on la confiança i la compassió siguen uns valors possibles. La pel·lícula és esperançadora, però gens ingènua, amb acció continua, divertida i amb una crítica social i política, però amb una gran dosi d’humanitat. Superman aconsegueix una cosa ben difícil amb els temps que corren: fer-nos creure que, malgrat l’obscuritat del món que ens volta i les dificultats que puguem trobar en ell, encara paga la pena intentar fer el bé.