L’ecumenisme des del protestantisme. Hi ha un espai comú dels cristians?

«Massa vegades ens és més fàcil estimar el pagà que el cristià que és diferent, potser perquè d’una manera inquisitorial ens erigim en garants de la santedat d’una definició de Déu»

«Viure amb la llibertat que ens ha estat concedida i oferint-la als altres és com podrem, passa a passa, apropar-nos els uns a les altres»

«I és que, a la fi, aquesta ha de ser la tasca de l’ecumenisme: permetre la diversitat i promulgar-la com a do del Déu que compartim i en el qual ens podrem trobar»

Parlar d’ecumenisme significa, en primer terme, assumir que la realitat d’aquest és diversa, ho és en els territoris i ho és també en i entre les diferents confessions; en segon terme, també haurem de tenir en compte que no és estàtic. El diàleg i la col·laboració entre cristians és un camí que s’ha de recórrer, en el qual, de mica en mica, anem fent passes esperançadores, però encara no definitives; i en tercer i últim lloc, i ara ja sí, parlant des del protestantisme, haurem de ser conscients del ventall d’opcions i posicions que hi ha en el si de la comunitat evangèlica. El protestantisme va néixer divers i la seva història està plena de multiplicacions i divisions que han fet d’ell l’agrupació de moltes famílies, denominacions diríem nosaltres, molt i molt diferents entre elles, de vegades properes, altres excloents.

Tenint present aquests tres aspectes, com a marc necessari per a la reflexió, ens podem preguntar ara si hi ha un espai comú en què tots els cristians, totes les confessions, ens puguem trobar, malgrat que aquesta pregunta té, en si mateixa, un punt de paradoxa, perquè en la nostra pròpia autodenominació, cristians, hi ha la resposta de quina hauria de ser la nostra casa comuna: el Crist. Ens diu l’evangeli de Joan que la Paraula va venir a habitar entre nosaltres i que va plantar enmig nostre la seva tenda, i aquí és on hauríem de poder trobar-nos totes i tots.

Però malgrat la pregària que Jesús aixecà al Pare demanant la nostra unitat (Joan 17) el que massa vegades ens envolta és la disgregació i fins tot, en alguns casos, l’enfrontament. Les visions i definicions que tenim d’aquell que ens hauria de fer u, ens separen els uns de les altres; el cristianisme no pot ser quelcom desunit perquè ell mateix i la seva puresa es dóna en el seguiment del Crist, de Jesús de Natzaret, Fill de Déu, però les definicions humanes de què és i com s’ha de viure aquest seguiment són el que, a la fi, provoquen la divisió. Una divisió que no es dóna solament entre les grans confessions, sinó que també es viu dins d’elles, sempre tenint en compte aquella diversitat que es viu en aquest treball cap a la unitat.

Les dogmàtiques humanes fan del cristianisme un espai divers. Ara bé, aquest no és el problema; la mateixa essència de Déu és la diversa comunitat trinitària, en la qual Déu és u però tres, i on cada persona es pot diferenciar de les altres en la seva manifestació. Així doncs, el problema no és la diversitat, sinó que s’esdevé quan aquesta el que provoca és separació i disputa. Aleshores és quan com a cristians no reflectim aquesta unitat d’amor dins la diversitat, en la qual la Trinitat es manifesta. No és la pròpia diversitat de Déu que és reflecteix en el seu poble allò que desuneix el seu poble, sinó que és la intolerància humana que no permet la llibertat de ser i construir-se en formes diferents.

La primera passa en aquest camí de l’ecumenisme cap a la unitat resideix, doncs, en el fet de no voler-nos fer u igual, sinó u divers, un cos amb expressions diferents d’una espiritualitat compartida, la vivència de l’Esperit del Crist.

Des de la multiplicitat creadora de Déu, acceptar i abraçar la variada creació del seu poble, on totes i tots, siguem com siguem i pensem com pensem (sempre des de la connexió profunda amb el Crist) puguem trobar la nostra habitació, aquella on puguem estar còmodes, en la gran casa de Déu. Viure amb la llibertat que ens ha estat concedida i oferint-la als altres és com podrem, passa a passa, apropar-nos els uns a les altres, un acostament que naixerà en el respecte comú i reflectirà la multiforme gràcia de Déu, que es manifesta en i entre tots.

Si la dogmàtica humana és més forta per a separar-nos que el Crist per a unir-nos, aleshores és que hem convertit a la nostra definició el nostre déu i hem relegat el Fill de Déu a un mer ídol; per això, el treball ecumènic s’ha de construir des de la convicció profunda que és més fort aquell a qui seguim que allò que ens enfronta, és més gran el que ens uneix que no allò que ens separa. Si som capaços de reconèixer que el Pare ho és de tots, que si totes seguim al mateix i que allò que ens uneix és un únic Esperit, malgrat les nostres diferents opcions i opinions, aleshores ja haurem fet la meitat del camí.

Però no podem ser ingènues; certament, la doctrina separa i hi haurà camins pels quals no podrem transitar junts, però l’ecumenisme no demana de nosaltres que fem les mateixes passes sinó que tinguem el convenciment que l’altre és lliure per escollir les seves, com jo ho sóc per decidir les meves. Déu, en la seva gràcia, ha fet el seu poble divers, perquè en ell totes i tots puguem trobar un lloc, un espai per conviure l’espiritualitat i el seguiment. No podem veure aquesta diversitat com un llast, sinó com la benedicció que Déu ens vol a totes i a tots a dins de casa seva.

La casa comuna del cristianisme és el mateix Crist, que ens demana d’estimar Déu sobre totes les coses i els altres com a nosaltres mateixos, una petició que ens esforcem a aplicar als qui viuen sense creure, però que ens costa molt més de complir amb aquells que, seguint el mateix Jesús, ho fan d’una manera diferent de la nostra. Massa vegades ens és més fàcil estimar el pagà que el cristià que és diferent, potser perquè d’una manera inquisitorial ens erigim en garants de la santedat d’una definició de Déu, considerant els altres com participants de la més profunda de les heretgies.

Personalment, porto ja uns quants anys treballant en l’ecumenisme a la meva ciutat, i puc compartir amb vosaltres que he trobat de tot, complicitat i intransigència, abraçada i rebuig, i no solament amb les altres confessions, sinó també dins del mateix protestantisme, dins del qual també he trobat espais en els quals no he pogut entrar; però si em quedo amb quelcom de tot aquest temps és amb les bones persones que he trobat, que han treballat i treballen braç a braç les unes amb les altres per construir la unitat d’un cristianisme divers. I és que, a la fi, aquesta ha de ser la tasca de l’ecumenisme: permetre la diversitat i promulgar-la com a do del Déu que compartim i en el qual ens podrem trobar.

I encara que he de reconèixer que la tasca requereix del nostre esforç i que el camí per recórrer és llarg, no són anodines les passes que hem fet fins ara i tampoc les forces gastades en el treball d’acostar-nos, ans al contrari; si mirem enrere veurem que, a poc a poc, però amb bona lletra, hem anat escrivint una nova història de diàleg i trobada, una que era, segurament, insospitada no fa tants anys.

Sí, per descomptat que hi ha un espai comú per als cristians, la família de Déu, construïda en un únic Esperit, que ens manifesta a totes i a tots fills i filles del mateix Pare, germans i germanes del mateix Crist i entre nosaltres. Que Déu ens faci viure la gràcia de la seva unitat diversa.