La revista degana en valencià

L’edifici de la Generalitat i el seu espai urbà en època foral

10/02/2021

Tomàs Vicent Tosca, Valentia edetanorum… (1704). Museu d’Història de València. Palau de la Generalitat, número 74.

La Diputació del General o Generalitat del Regne de València va sorgir durant la Guerra amb Castella (1356-1369) amb un objectiu recaptatori. A partir de 1418, es va configurar com una institució permanent amb funcions fiscals i financeres al servei de les directrius emanades de les Corts convocades pel monarca, aleshores Alfons el Magnànim. La Diputació, gelosa defensora del dret foral, establia les mesures de tributació de caràcter general, col·lectava els diners i els gestionava amb una especial atenció a la defensa del regne. Amb el temps, va desenvolupar un caràcter de representació política, coexistent amb les juntes dels estaments. En tots dos casos coincidia la base social d’arrel medieval dels seus membres, la qual era la dels braços convocats a les Corts: el militar, principalment cavallers i nobles; l’eclesiàstic, que incloïa el clergat regular, secular i militar, i el reial, que representava les ciutats i viles de reialenc de tot el regne, amb un protagonisme especial de la seua capital.

La seu de la Generalitat va deambular per cases de lloguer fins que en 1422 els diputats van adquirir les que ocupaven llavors. En 1481 i 1482 compraren altres immobles que, al costat dels anteriors, foren intervinguts amb criteris d’unitat en un edifici de dues plantes pels prestigiosos mestres Francesc Martínez Viulaigua, obrer de vila, i els pedrapiquers Joan Guiverro i Pere Compte. L’edifici actual va aconseguir una atenció notable a la fi del segle XV i començaments del XVI. Cap a 1508, Joan d’Alacant assessorava en les obres i es va decidir que Joan Corbera, mestre de l’obra de pedra de la Diputació, residís en la casa per a coordinar les labors de pedra, les quals en 1510 se centraven en l’escala del pati. Aquest mateix any, en les Corts de Montsó es va aprovar que els diputats poguessen emprendre les obres de la seua seu, especialment intenses durant la segona dècada del segle. En 1513 i 1518, els diputats adquiriren noves cases, la qual cosa els va permetre unificar façanes i avançar el conjunt en direcció cap a la Casa de la Ciutat, seu del govern municipal, de la qual els separaria un carrer. La direcció dels treballs de pedra va recaure en Joan Corbera, els de fusta en Joan Bas i els d’obra de paleta en Joan Mançano. Aquestes labors arribaren en 1514 a la capella, on el mestre Luis Muñoz, que va tenir competències en tasques escultòriques en fusta, guix i pedra, es va encarregar de les obres a la romana.

De manera eloqüent, la ubicació de la institució estava enmig dels estaments que la conformaven; això és, pròxima a la catedral on es congregava l’eclesiàstic, contigua a la Casa de la Ciutat, on acudia el reial, i en l’inici del carrer dels Cavallers, dit així per la profusió de cases senyorials, els habitants de les quals eren susceptibles d’integrar el militar. El lloc de reunió d’aquest estament va ser la capella de Sant Jaume, i ja avançat el segle XVI la catedral i la mateixa Diputació. El biaix de representativitat política i monumental de la Diputació del General es va definir al voltant de la Germania (1519-1522). Durant la vespra, els diputats decidiren que en la pròpia seu en construcció s’erigís una torrassa cap a la pròxima Casa de la Ciutat i que albergàs una gran sala de reunions. La institució estamental del regne i lloc de reunions de la Junta de l’Estament Militar de la ciutat perseguia elements de distinció en l’interior i en l’exterior. No obstant això, aquell moviment social i polític que desencadenà una guerra civil va interrompre les obres. El crebant de la Germania va deixar malparat el regne, i les obres interrompudes restaren com una ferida més del conflicte. Els diputats, a la fi de 1525, van debatre si vendre el conjunt inacabat de la seua seu.

La Germania fou un llast per a l’economia i, per tant, per al desenvolupament artístic que s’hi produïa. Amb el temps, i a tenor del seu paper en el conflicte, la Generalitat, com a manifestació de l’estructura estamental del regne, va adquirir un major poder de representativitat que va posar de manifest durant el segle en l’arquitectura i l’art. Això sí, adaptant-se a les possibilitats financeres que en bona mesura venien establertes per la situació sociopolítica i militar. Un testimoni n’és el procés constructiu de l’edifici de la seua seu: els diputats determinaren reprendre’n les obres en 1533. Mossén Joan Baptista Corbera va assumir la responsabilitat dels treballs en pedra de l’edifici, que en 1535 s’escometien principalment en l’studi nou i l’escrivania, sota el model de les obres iniciades dècades enrere amb el protagonisme especial del seu pare. De les obres de paleta es va responsabilitzar Joan Navarro. Quant a la fusteria, Genís Linares va realitzar el treginat i Joan Cardona va començar a daurar-lo, encara que aquesta labor es va paralitzar i la seua conclusió es va produir a partir de 1575. En 1539 es va decidir obrar l’estudi petit (retret del studi nou). Es va treballar en les finestres i en 1542 en les rectangulars sobre les de corbes.

La torrassa va avançar lentament i amb interrupcions, raó que possibilità la successió de finestrals gòtics i renaixentistes en diferents pisos i del manierisme escurialenc en la balustrada. El 29 de novembre de 1549 s’indicava que la sala major de la casa, que era la de la torre, havia d’acabar-se, «la qual sala és molt be e cosa necessària sia acabada per honra de la casa e regne»; és a dir, de la mateixa institució i del regne al qual servia i, per això, representava. En 1567 es va treballar l’estructura de la torrassa per a posar solució a les filtracions d’un remat amb galeria i merlets. Els mestres de la citada fàbrica, el fuster Gaspar Gregori, el picapedrer Miquel Porcar i l’obrer de vila Andreu Serrano van aconsellar refer la torre des del sostre de la Sala Nova, a la planta noble. En aquestes labors destacà la direcció de Gregori, que va presentar un nou disseny, i l’execució de Porcar i de l’obrer de vila Joan Vergara. Les obres es van detenir amb l’alçament dels moriscos en La Alpujarra granadina en 1567, i es van reprendre amb determinació sota el sistema del destall entre 1573 i 1577. En 1575 es daurava en els estudis de la planta baixa i en 1579 es va rematar la torrassa amb teulada a quatre aigües de teules daurades de Manises. En aquest temps daurat, la institució va emprendre obres tan representatives per a la ciutat com el baluard i casa d’armes.

La seu de la Generalitat no va gaudir d’una imatge capaç de caracteritzar el perfil de la capital valenciana, encara que sí que es va integrar en la seua corografia i en el món de la festa. D’aquesta manera, es va fer freqüent que les autoritats, com els virreis i les seues famílies, acudissen a contemplar la Processó del Corpus des de les finestres de l’edifici i que, amb motiu d’aquestes il·lustres visites, se’ls obsequiàs amb representacions teatrals, música i, a vegades, ball. També la Diputació va rebre les autoritats amb motiu de processons extraordinàries. De manera explícita s’assenyala això amb motiu de l’entrada del cos de sant Maure en 1599, la canonització de sant Ignasi de Loiola en 1622, la beatificació i canonització de sant Joan de Mata i Fèlix de Valois en 1668 i la canonització de sant Francesc de Borja en 1671, entre d’altres.

En línies generals, la ubicació del Palau de la Generalitat, les dimensions de l’edifici, el disseny i l’alçada de la torrassa, la riquesa de les seues estances amb els sostres daurats, luxosos paviments ceràmics i pintures, etc., posen de manifest la rivalitat amb la Casa de la Ciutat. Totes dues institucions, cadascuna amb la corresponent i particular funció, fluïen entre la lleialtat al monarca i la contenció al seu autoritarisme, tot legitimat en el dret foral. Les seues diferències es fan evidents al començament del segle XVI i té el seu zenit en el context de la Germania, la qual cosa era reflex de la representació política de cada institució i de la seua conformació representativa.

Després de la Guerra de Successió, la Generalitat valenciana, com la resta d’institucions forals de la Corona d’Aragó, va quedar abolida pel decret de Nova Planta. L’antic edifici foral acollí diversos usos. Finalment, es va convertir en monument i amb l’Estatut d’Autonomia de 1982 es va recuperar el nom de la Generalitat per a designar les institucions de l’autogovern valencià, així com l’històric edifici com a seu de la seua Presidència.

Jean Laurent, La Audiencia…, València (1870).

Inscriu-te al nostre butlletí

Top