L’educació d’avui i la del futur

09/07/2020

L’educació és tan antiga com la persona, però ha viscut, també, canvis i transformacions des d’Adam i Eva, posem per cas. En les societats actuals, amb moltes diferències, està present en tots els països, en totes les cultures.

Si parlem de l’Europa que coneixem, del món occidental, l’educació ha estat –o hauria d’haver estat– sempre una preocupació de tots els governs, els quals sempre han tingut la temptació de marcar la línia ideològica i les seues prioritats. Alguns governs estan a favor de l’educació laica, de l’educació pública pagada pel govern, d’una educació basada en els valors, la disciplina, l’esforç… Moltes varietats, moltes diferències, però és una realitat que està present en tots els països.

Una altra característica de l’educació dels nostres temps és que les famílies dipositen la responsabilitat de l’educació en el govern de torn. És un dret per als fills i filles, de més o menys qualitat, però un dret. Cal dir també que com que és un dret i gratuït, en massa ocasions no ha estat valorada.

Davant d’aquesta radiografia de l’educació, mira per on, apareix un virus que ha vingut, i no sé si per a quedar-se o no. Però ell a soletes ha estat capaç de fer una solsida impressionant, també en el món de l’educació: d’ací i d’allà. Tant és així que al País Valencià sabíem com i on estàvem el dia 14 de març, sabem on estem ara, però no tenim una idea clara d’on estarem, cap a quin sistema educatiu anem.

Hem viscut experiències, nʼestem vivint encara, i no sé fins a quan, situacions que eren simplement inimaginables, que ningú no ho havia pensat, de segur. Quan hi havia un pont escolar, ja era una tragèdia; o l’horari de setembre o juny; o les vacances d’estiu: sempre era un problema familiar. Ningú podia pensar que d’avui per a demà es tancarien els centres educatius, tots els centres educatius i a tots els nivells, i no hi hauria cap revolta ciutadana. Un virus ha estat el culpable d’aquest fet i de molts altres. Hem hagut d’acceptar la realitat i confinar-nos a casa.

A partir d’eixe moment s’han pogut constatar diverses coses i diverses realitats. El conjunt, i dic el conjunt, del professorat ha tornat a fer de mag, a inventar-se o reinventar-se per a poder seguir en contacte amb el seu alumnat i poder atendre, acompanyar, ajudar, educar. I ací apareixen les plataformes d’Internet, els recursos que ha posat en marxa la nostra Conselleria, les fallides d’alguns mitjans entre altres coses perquè mai no havíem pensat que s’haurien d’utilitzar massivament. Hem passat d’estar a classe a estar davant dʼun ordinador.

Les famílies han vist com els seus fills i filles no eixien de casa, com s’havien de connectar a l’ordinador i no per a jugar sinó per a anar a classe i fer els deures, vivint situacions no previstes ni imaginables. I hem vist també com dʼimportant ha estat tindre aparells que ens permeten connectar-nos, o una bona qualitat, potència, d’Internet a casa. I ací ha sorgit també allò que anomenem la bretxa digital, perquè hi ha alumnat que ha hagut de fer els treballs o seguir les classes utilitzant els mòbils dels seus familiars.

És cert que Miquel Soler i tot el personal de la Conselleria d’Educació ha hagut, també, d’aprendre a viure i conviure en l’època del virus. No estàvem preparats per a fer front a aquesta pandèmia, entre altres coses perquè ens era difícil de creure. Inicialment eren quinze dies, sorgien preguntes com quines notes em posaran quan tornem a l’escola, com recuperaré el que no hem donat a classe, no podré passar de curs… Tota una bateria de dubtes que el dia a dia i la gravetat del virus ens ha anat aclarint. Ara ja sabem que no tornarem a classe aquest curs. I ja sabem, ja tenim resposta a moltes de les preguntes que ens féiem.

El més greu, per a mi, ara per ara és que ja sabem com acaba el curs, però el que no sabem és com començarà el proper. Sabem quina educació hem viscut, quina hem viscut en aquests tres mesos fins a finals del curs 19-20, però no tinc clar cap a on anem. Sabem d’on venim però desconeixem a què ens haurem d’adaptar. I eixa desconeixença sí que provoca o pot provocar molts interrogants.

No sé tampoc si la situació que hem viscut i encara vivim servirà per a preparar el futur, del qual sols sabem que no serà com la realitat que teníem abans de març. M’agradaria molt, moltíssim, que aquest pas pel coronavirus ens permetera reflexionar i valorar algunes coses que les veiem com a normals i, tal vegada, no valoràvem com cal.

Les famílies haurien de meditar una miqueta més sobre el paper de l’educació no com una mena de guarderia gratuïta. Caldrà que es valore, i molt, l’educació i la tasca de tot el professorat, que són els veritables professionals. Hem de veure els centres educatius com una mena de temple civil en el qual reben educació i formació els éssers que més estimem del món. Però valorant-los amb contundència, els centres i els professionals que hi treballen.

L’alumnat també pot haver-ne aprés algunes lliçons. És que l’escola o l’institut és un rotllo. El professorat sols vol posar treball i no pensen en nosaltres. No serveix per a res l’esforç. Ara, més que mai, estic segur, més d’un alumne o alumna deu haver tingut l’ocasió de valorar com de bé que estava anant al seu centre i quin professorat tenia. Fins i tot, es pot arribar a pensar que si poguérem tornar enrere, igual no actuaria de la mateixa forma.

El professorat ha demostrat que en 24 hores ha passat d’estar a la classe envoltat de l’alumnat a estar davant dʼuna pantalla d’ordinador, realitzant un gran esforç d’utilitzar unes tecnologies per a les quals no havia estat preparat, mostrant la paret de la seua casa a tot l’alumnat, inventant-se materials i recursos que serviren perquè el procés educatiu continuara, d’una altra forma, però que continuara.

L’administració educativa pot estar ben contenta dels seus treballadors i treballadores, que han demostrat ser, novament, una mena de mag que es trau de la seua imaginació els mitjans i les experiències per a seguir educant.

Per acabar, no hem d’oblidar aquesta experiència i haurem de reflexionar molt per a parlar de les noves metodologies de treball en l’educació, amb plataformes i recursos, amb formació i experimentació, perquè el més greu és que sabem on estem però desconeixem cap a on anem, quina serà la realitat de setembre, d’octubre…, d’enguany.

Valorem el que s’ha fet i preparem el present immediat.