L’educació, entre la vocació i el funcionariat.

17/12/2019

 

Són milers i milers de persones que es dediquen a la tasca educativa dels xiquets i xiquetes, i dels joves. Avui, al País Valencià tenim un sistema educatiu que combina el sector públic, el concertat i el privat. I malgrat haver evolucionat, d’haver viscut tota una revolució tecnològic, al final, al dia a dia, l’alumnat seu a una cadira i a totes les classes hi ha una persona docent que intentarà fer el seu treball pel qual cobra un salari.

A totes les professions ens podem trobar persones que fan millor el seu treball, que és major la seua dedicació, que cobre més pels millors resultats, que poden tindre incentius si s’assoleixen els objectius marcats a l’empresa. El món de l’educació és diferent perquè un docent cobra igual que un altre del mateix nivell. I la pregunta, una de les preguntes és si és just? Però ja tornarem després.

A la dècada dels anys 80 del segle passat, el govern autonòmic va pensar d’establir “incentius” en funció de les responsabilitats i activitats que desenvolupara un docent, fins i tot fora del seu horari “normal” de classe. Allò va acabar en una vaga. La realitat del segle XXI és que totes les persones que es dediquen a la docència cobren el mateix: tots i totes són iguals i cobren el mateix.

Per a continuar desenvolupant l’article, he de fer una pregunta: la resposta individual de la qual mai no coneixeré, però que és fonamental: la docència és “sols” una professió o és alguna cosa més? Ensenyar és el mateix que educar? Hi ha persones que poden tenir unes habilitats personals, innates o no, que afavorisquen el procés i el creixement de l’alumnat? Es produeixen els mateixos resultats si un docent és molt puntual, m olt “complidor” però no acaba de veure, de creure’s que l’educació és fonamental per al conjunt dels nostres alumnes? Que es creu el que fa fins a estar disposat a superar tots els entrebancs que de vegades apareixen al camí, en ocasions provocats per la mateixa Administració o les pròpies famílies?

Ara caldrà que definim o pensem una miqueta què pot significar la paraula “vocació” al món educatiu. El diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua diu que és una disposició o inclinació natural a una professió, un art o una carrera. Quedem-nos amb aquest significat i deixem per a un altre moment la “vocació” religiosa.

És important la vocació del docent? Té repercussions al procés educatiu? La vocació està a l’ADN o es pot aconseguir al llarg dels anys? Té repercussions al procés educatiu? Són millors els resultats que s’aconsegueixen? Són més feliços les persones que viuen la docència amb una clara vocació pel seu treball? Si es poguera triar, qui t’agradaria que educara el teu fill o filla, optaries pel major número de docents vocacionals? T’agradaria que el teu mestre o mestra tingués un elevat percentatge vocacional? A més vocació es produeix una major estima pel treball?

Si es pot arribar a la conclusió que a més càrrega vocacional es podran aconseguir millors resultats al procés educatiu, ens podem preguntar si el “sistema” està capacitat per a reconèixer, valorar i premiar aquestos millors resultats. A una empresa privada passa el mateix?

Puc entendre que les meues paraules no acaben amb unes propostes concretes, encara que de segur que n’eixirien, i moltes. Pretenc, entre altres coses, aportar una sèrie de preguntes perquè puguen ser discutides, analitzades, destruïdes…, perquè crec que és fonamental que trenquem una mena de dinàmica, de rutina, de manteniment d’unes situacions… I pense que l’educació també ha d’adaptar-se al segle XXI, amb programes de plurilingüisme, d’inclusió i de tot el que millore l’educació i la societat.

Ara bé, potser siga també el moment de fer una mena de revolució respecte a la situació del professorat. Cal mantindre-la inamovible pels segles dels segles o es poden fer modificacions que, en definitiva milloren l’educació?

Entenc i sé que no és fàcil qualsevol canvi però d’alguna manera hem d’iniciar el camí perquè el professorat estiga més preparat, siga més digital. Però també haurem de tindre els mecanismes perquè aquella persona que no funcione a la classe, que no tinga un principi clar de treball, que siga incapaç de fer funcionar al grup del seu alumnat, d’alguna manera caldrà demanar-li que abandone el món de l’ensenyament. Sabem que en aquestes coses l’empresa privada ho té molt clar, massa clar. Però resultat molt costós mantindre professionals davant una classe que no es creuen el seu treball, que no valoren la repercussió de les seues accions, que no s’esforcen el més mínim, que no estimen la seua professió, que no tenen vocació.

Si val per a reflexionar una miqueta….

 

Article publicat al número de novembre 453