L’educació secundària: la pell de la formació acadèmica cap a la maduresa i el pensament lliure

En començar aquest article i recordar els alumnes que tenim als instituts, em ve a la memòria un assaig de Joan Fuster, «Límits de l’adolescència», en què es qüestiona quan acaba l’adolescència i quan comença la joventut. Diu que si ara considerem jove una persona de 40 anys, quan es deixa de ser adolescent? I és que, ferr classe no és entrar en una aula de gom a gom, obrir el llibre o el portàtil i transmetre coneixements del currículum planificats (en la Programació Didàctica) i programats (en la Programació d’Aula). No. Quan entrem en classe, es dispara el mecanisme de les relacions humanes, de les emocions, i s’inicia una interacció fonamental que pot determinar com arribaran els coneixements al seu destinatari. No és el mateix fer classe a primera hora, després del pati o a final del dia. En un matí pots passar d’un grup d’adolescents amb les neurones revolucionades, adormits a les huit del matí, a joves batxillers pendents de la nota, passant una síndrome d’abstinència del WhatsApp i, entremig, fer una guàrdia a l’aula de convivència amb alumnes rebotats del sistema (de qualsevol sistema) que salten a la mínima d’uns mínims d’autoritat o disciplina. Així que és necessari activar tots els mecanismes que transmeten tranquil·litat per començar, motivació per aprendre, encoratjament per il·lusionar-se i exemple per comprometre’s. Perquè, si vols que els teus alumnes aprenguen, te’ls has de guanyar des del respecte (et tractaran igual que tu els tractes a ells), des de la coherència (no els demanes allò que tu no fas) i des de l’empatia (posa’t en el seu lloc).

La meua regla d’or és que un alumne mai no m’ofén. És molt important ser conscient de la classe de reaccions emocionals que els podem provocar. Jo no entre a les classes, per exemple, a queixar-me de la ràtio, sinó que plantege el problema, fem una anàlisi de la situació i dissenyem estratègies per a superar-la. No rebutge el mòbil, sinó que els ensenye a fer-ne bon ús i ens ajuda com a diccionari, enciclopèdia, mapa, càmera de vídeo, etc. No crec que separar els amics o les parelletes siga beneficiós; en cas contrari, són ells qui haurien de prendre mesures. Jo no ho sé tot, aprenc amb ells, encara que saben que els orientaré i els conduiré a adquirir els coneixements necessaris. Quan he de corregir a algú una conducta greu, no ho faig davant de tots; anem fora i li parle clar, mirant als ulls, amb la contundència que siga necessària i no m’oblide de dir-li que l’aprecie o que me l’estime. No tinc cap problema de demanar perdó quan crec que alguna cosa no l’he feta bé, com també els demane que ho facen ells a la classe o a qui siga que hagen molestat, i sempre acceptar i valorar les seues disculpes.

Fa vint-i-huit anys que faig classe a secundària i batxillerat i he passat de la màquina d’escriure elèctrica al portàtil, les PDI, gestionar diversos blogs, crear presentacions amb Prezi o fer llegir Ausiàs March amb Twitter. Procure fer ús, un bon ús, de les TIC (tecnologies de la informació i comunicació) i de les TAC (tecnologies de l’aprenentatge i del coneixement). Els nostres alumnes dominen les xarxes socials (Facebook, Twitter o Instagram), i molts saben fer un PowerPoint o buscar informació en Internet i Youtube; aleshores, aprofitem-ho i despertem el seu interés per aprendre continguts oferint-los eines atractives que els resulten interessants i els permeten desenvolupar la seua creativitat. Quan els convide a elaborar un document compartit, crear un Prezi, col·laborar en un blog, treballar amb una aplicació del mòbil, etc., no estan estudiant valencià: estan aprenent valencià. Jo faig grups de WhatsApp, en cada classe en tinc un, d’aquesta manera unim TIC, aprenentatge i emocions, perquè en fem un bon ús: entre tots resolem dubtes, posem enllaços útils, ens donem suport i tots escrivim en valencià (els meus alumnes només es comuniquen en valencià amb mi).

Però, no solament hi ha les noves tecnologies: un mestre necessita desenvolupar molta creativitat i fer coses divertides, o els alumnes s’hi avorreixen i rebutgen els estudis en favor d’altres coses més atractives que tenen a l’abast i no demanen cap esforç, però que els allunyen de la formació acadèmica i, el que és pitjor, els aboca a allò que la societat considera un «fracàs escolar». Així que hem de llegir, però ho fem amb esmorzars literaris, amb teatralització, empaperant de poesia els corredors, gravant vídeos… i, molt important, que el producte final tinga un sentit i siga útil. Enguany, els meus alumnes han escrit cartes a la fàbrica Bosal de Sagunt perquè no la tancaren, han visitat una residència d’ancians per practicar la llengua oral (formava part d’un projecte en què llegírem Arrugues de Paco Roca i va estar tot un èxit), han fet una ruta literària (amb textos propis, blog i una app), han creat un museu interactiu de Maria Mercè Marçal o han organitzat la lectura col·lectiva del Petit príncep en cinc llengües per al dia del llibre.

Per a impartir coneixements necessitem metodologia i planificació. M’interessa molt i intente portar a les meues classes Competències clau, Intel·ligències múltiples, Rutines de pensament, Neurociència, Treball col·laboratiu i Treball per projectes. El tema de l’avaluació mereix una atenció especial, perquè l’avaluació ha de ser formativa, formadora i qualificativa-acreditativa. Avalue amb tres tipus de rúbriques: rúbriques d’avaluació final que coneixen des del principi del projecte, del tema o fins i tot del curs, com en 2n de batxillerat; amb rúbriques autoavaluatives, d’una incidència fonamental en el seu procés d’aprenentatge perquè ajuden a gestionar-se personalment, els alumnes aprenen a superar les dificultats que descobreixen per ells mateixos i a buscar ajuda per superar les febleses, però també hauran de compartir les fortaleses i donar suport als companys que ho necessiten; i amb les rúbriques coavaluatives, amb què aprenen, per una part, a avaluar el treball dels companys que els ajuda a desenvolupar un pensament crític i constructiu, i per una altra, a acceptar les valoracions al seu treball amb l’objectiu d’enriquir-se i millorar allò que li suggereixen els seus iguals. Enguany, han fet portfoli els de 2n d’ESO. La nota final és el resultat que s’obté, en un full de càlcul, després de sumar tots els percentatges acordats de totes les parts en què dividim l’avaluació.

Un altre aspecte fonamental del treball docent és el treball col·laboratiu entre diferents departaments, TILC (Tractament Integrat de les Llengües i el Contingut). El resultat és sempre molt satisfactori si hi ha imaginació i ganes de passar-ho bé. I no cal dir quan hi participa tot l’institut. Nosaltres, a principi del curs passat, mobilitzàrem tot l’alumnat, deixàrem el centre buit, organitzàrem un matí de convivència amb diferents activitats per nivells i en espais diferents; tot el professorat implicat, els pares col·laborant i els alumnes aprenent mentre es divertien.

Un docent ha d’estar en un procés evolutiu continu, el resultat del qual aportarà seguretat i èxit. Per tal d’aconseguir-ho és necessària la formació, la participació i l’assistència a cursos, conferències, trobades, etc. Jo, entre altres coses, sóc membre d’1entretants, una associació de professors 2.0 que gestiona una xarxa ning i organitzem jornades de formació (ja anem per la sisena edició de FormaTIC). Pel març férem la Valencianada; una passada (busqueu-ne informació: us encantarà).

Ara tenim molta esperança i il·lusió amb la nova Conselleria; per fi hi advertim canvis, nous temps per a l’educació. És el moment de crear «l’escola que volem». Tanta vaga i tanta manifestació ha valgut la pena.

Mercè Durà. Professora i Cap del Servei d’Innovació i Qualitat Educativa de la Conselleria d’Educació

Article publicat al nº 407, corresponent a setembre de 2015. Ací pots fer-te amb un exemplar