L’efecte corcó

Popularment, sempre s’ha tingut molta por a aquests animalets, a aquestes erugues i larves que, en entrar en una casa, són uns destructors absoluts de tots els elements de fusta. De fet, són considerats una plaga, uns éssers vius que, amagats a l’interior, van menjant, rosegant la fusta. Si pensem en persones, i li ajoquem el qualificatiu de corcó, pensem en aquelles que no paren, que sempre saben el que volen i estan disposades a fer el que calga per aconseguir el seu objectiu. Són persones incansables, insistents sense oblidar mai el seu objectiu.

La situació política –tant al nostre govern autonòmic i a altres, als ajuntaments grans i menuts, amb pactes entre el Partit Popular i Vox– està provocant també l’efecte corcó. Si al segle XXI el partit de Feijóo, de moment el president, ha demostrat sobradament una radicalitat ideològica que faria somriure al mateix Fraga Iribarne, sembla que encara no en tenen prou i davant qualsevol adversitat trauen a passejar els mateixos fantasmes que els han funcionat electoralment. Si veuen perillar el resultat electoral a Galícia, la recepta és clara: el Bloque significa independència i terrorisme. I es queden tan tranquils i ni abaixen la mirada.

Com que no hi havia prou radicalitat, i com que les ganes de governar eren totals i absolutes, no van tindre ni miqueta de pudor a pactar amb la dreta extrema a totes les comunitats autònomes i tots els ajuntaments en què els eixien els números. Recordem que el nostre Molt Honorable President va presumir de la rapidesa amb què arribà a pactar. Cert és que el mateix Feijóo va reconéixer que els diputats que li faltaven per a governar a Madrid, els va perdre pels pactes que havien firmat amb Vox els seus candidats i candidates, com ara Mazón.

Ara, després d’uns mesos de govern, és quan s’està produint l’efecte corcó: els seguidors d’Abascal, amagats als governs, des de l’interior dels pactes de govern, acompanyats per la ceguesa del PP que prefereix ser devorat abans que perdre el govern, s’estan menjant, estan destruint, l’estructura ideològica de la dreta espanyola, abocant-los a aprovar barbaritats com votar en contra de l’Any Estelles, subvencionar els bous embolats i retallar per ací i per allà, censurar revistes, concerts de música o obres de teatre, fer el ridícul absolut escoltant un regidor de la dreta extrema negar el canvi climàtic en l’obertura d’un congrés internacional de «conservació i gestió de les zones humides davant el canvi climàtic», amb un auditori ple de científics internacionals.

I el més greu és que la històrica dreta espanyola no s’adona de la deriva ideològica en la qual se n’estan anant a extrems que mai no havien defensat; el seu vaixell ideològic ha fondejat als ports més extrems de la irracionalitat històrica, cultural, social… Més encara, sembla que, també amagades –o no tan amagades– estan persones amb vara de comandament en plaça, que entenen que, posem per cas Feijóo, és un moderat amb el qual no s’aconseguirà el govern d’Espanya i que estan disposats a lapidar-lo políticament en girar qualsevol revolta, com ja van fer amb Casado.
Mentrimentres, els senyors de la dreta extrema avancen cap al govern dels Estats Units, de la Comunitat Europea i d’Espanya. I el PP, que hauria de representar una dreta com cal (culta, històrica, compromesa amb la veritat), es deixa arrossegar pels més –encara– radicals.