L’eix dels miracles i el fava de Ramonet

En plena eufòria disbauxada del PP valencià des de finals del segle passat, quan la corrupció els eixia molt a compte, amb fraus inesgotables que ningú esperava que algun dia esclatarien com els globus, i tots ells i a la vegada, el secretari general del PP d’aleshores, un tal Ricardo Costa, actualment amagat o desaparegut per a la premsa, va dir que “el PP de València es una fiesta permanente” i posava la cara de satisfacció dels qui guanyen un partit de futbol; ho recorde perfectament perquè sempre em semblà molt bufó i un bon xic, obedient i efectiu. Tots estaven de festa, bevent com els cosacs, p. ex. Rita Barberà; acceptant vestits de gorra, com Camps i el mateix Costa; dirigint maniobres i estafes com Cotino en la visita del Papa, perquè malgrat que era tan fervorós, feu negoci amb la visita papal, un pecat que jo bategí de cotinia de Cotino, imitant el de simonia que ve de Simó el Mag (vid Fets dels Apòstols) i parlant d’aquest personatge, és memorable quan s’exclamà davant de la premsa i la televisió que el perseguien: “jo hauré posat la mà, però la pata mai. Ai… ho he dit al revés”); Rus repartint-se, a les fosques i dins d’un cotxe, els milions amb un col·lega, “este pa tu, este pa mi i este pa la jefa”; el Fabra de Castelló, fent-se un aeroport de l’abuelito a costa de tots; l’alcaldessa d’Alacant Sónia Castedo, repartint la ciutat als constructors amics (Ortiz) durant les famoses nits de pijames…

La festa anava per tot el país, del Sénia al Segura i era interminable. De manera similar els anava als del PP de les Balears, primer amb Matas i la seua cort, la llista de la qual és de més de 40 imputats i després Bauzà, que deia que volia regenerar el partit, encara que acabà esguitat ell. I allà en Espanya, concretament a Madrid, també hi havia festes del PP, de corrupció i de diners en bosses de fem… amb la descarada Aguirre de capo di mafia i tota la rècua de “ranas” corruptes que ella seleccionava i “no vigilava”, com ha reconegut. L’espai geogràfic era, doncs, Madrid-València-Balears que fou batejat com l’eix de la prosperitat i avalat per Aznar. Finalment, l’eix acabà amb tothom emmerdat de corrupció, perquè aquest tipus de merda s’encomana més que la dels porcs. A poc a poc, massa a poc a poc i manta vegades amb la justícia que semblava que estava de la part d’ells, uns han acabat a la presó, altres han mort, altres estan a l’espera que els investiguen i els jutgen i finalment hi ha els qui eixiran indemnes. Emulant a Pérez Galdós, jo bategí aquell Madrid de cort dels miracles, que es podia fer extensible a València-Palma: l’eix dels miracles. En aquell magma de desaprensius hi havia personatges “miraculosos” de tota mena, però principalment dos àngels ja caiguts, Matas i Camps, l’arcàngel que encara aguanta, Aguirre, un querubí molt especial, Zaplana, i el príncep de les tenebres, Aznar; la resta són granotes perilloses i algunes verinoses, cap innòcua. Estic convençut que si fora cert això del cel i l’infern, tots ells i elles acabarien rostint-se’n i això sí que seria la gran festa! Només per veure’ls jo resaria un novenari, que intentaré escriure aquest estiu ací a Mallorca, on estic segrestat, per si algú vol acompanyar-me en tan pietosa activitat; demane consell, idees i noms, perquè no sé a quin sant reclamar.

La gran festa valenciana començà a punxar amb el tema dels vestits de Camps, perquè tothom es posà a criticar-lo i li deien de tot, de manera que començà a sentir-se acorralat i sol. No eixia ningú en la seua defensa, excepte Cotino que li dugué a la presó el Llibre de Job, perquè es consolés i tinguera la mateixa santa paciència que el personatge bíblic. Camps començà a descontrolar-se. De sobte aparegué Feixóo, a l’altra punta del mapa, a Galícia i li pregunten que n’opinava de Camps. La resposta fou sublim i retratà perfectament el gallec: El que le ha pasado a Paco es que ha tenido mala pata y lo han pillado. Tota una declaració de principis: el problema no és si poses la mà a la caixa o si acceptes el suborn d’uns vestits, el problema és si tens mala pata i t’enxampen! O siga que tot allò que ens deien que hi havia pecats de pensament, de paraula i d’obra era mentida, ara el pecat sols és pecat si t’enxampen, segons Feixóo, encara que això pot ser que siga així sols per als del PP, que són molt amics dels capellans. M’ho imagine:

– Padre me acuso que me he cepillado unos millones en las casas baratas. – Te han pillado, hijo? – No padre, he ido con mucho cuidado. – Pues nada, nos das un buen pellizco i da gracias a Dios; rezarás tres padrenuestros.

Tot allò s’acabà, perquè vingueren els nostres i els feren fora en gran part. Però, com nosaltres i els nostres som tan ingenus, ignorants i confiats, amb poca experiència en mangarrufes, encara que també en tenim algunes, però sense tanta gràcia, crec que som com el fava de Ramonet i prou. Aleshores, creguérem que ja estava tot controlat, però no ha estat així, perquè s’havien quedat algunes brases sense apagar del tot, arrecerades a l’ombra de la nostra bonhomia, que és un eufemisme per no dir imbecil·litat, o protegides per Satanàs i quan ha bufat un poc de vent favorable a ells, com el 28 de maig passat, han reviscolat i quines ganes que tenien. Ho han fet amb tanta força que alguns dels nostres, que no estaven ben arrelats i amb vigor, s’han socarrat. No diré que encara els ha passat poc, perquè em sap greu, però sí que vull dir que aquests nostres han tingut el que han cercat, volent jugar a ser massa supermans i superwomens. Estaven advertits, però?

Per la meua part, jo crec que sí. Jo sempre he cregut necessari tenir dues coses: molta prudència, per una part i molta desconfiança, per l’altra. Sempre he aconsellat dormir amb un ull obert, lligar ben curt a certa gent nostra, vigilar l’ús excessiu que fan alguns d’alcohol i de coca, deixar-se d’aventures de fantasmes i de guiloperies… Inclús creí un neologisme per a definir aquests tipus tan pintorescos que es creuen uns guanyadors nats, que són pedants i egocèntrics: els quicomiros, els diguí a partir d’un bon exemplar, probablement el que més. I vull explicar, abans de morir, la satisfacció que em va produir el comentari al nou mot, per part de Joan Fuster, en un article dels que publicava en Que i dónde, així com els que em feren a cau d’orella, Doro Balaguer, Vicent Pitarch, Vicent Ventura, Paco Pérez Moragon… Contràriament, sempre he proclamat l’honestedat i la senzillesa com a valors superiors. Lamentablement, he pogut observar, en el minso espai del meu entorn d’amics i d’enemics, el poc efecte que han tingut les meues precaucions i he deduït que cadascú va a la seua, o siga que hi ha molt d’individualisme i això és perillós i molt penós i ho sé per experiència pròpia, però, cadascú que trie. El que trobe insuportable són els hipòcrites que sembla que miren el plat, però que realment el que miren són les tallades, o siga el profit que li trauran al contingut del plat, amb què han fet fortuna.

Amb gent d’aquest tipus s’han comès les grans estafes a casa nostra, però d’això en parlarem altre dia, quan acabarem un llibre que preparem uns amics i jo, perquè ara toca aprofitar el que ens queda de vacances. Feu bondat i sigueu feliços i fins a setembre, que tinc un cas per a contar molt interessant.