L’eliminació de les minories lingüístiques alemanyes de l’Europa de l’Est

La història lingüística d’Europa va ser terriblement sacsejada per la Segona Guerra Mundial. Des de l’Edat Mitjana hi havia nombrosos enclavaments alemanys a l’Europa central i oriental. Els mercaders alemanys tingueren un gran èxit amb l’expansió de la Lliga Hanseàtica, que els permeté dominar el comerç al mar Bàltic i convertir-se en la classe hegemònica d’aquelles societats. Alguns monarques, com ara el rei Géza II d’Hongria, també incitaren els alemanys a establir-se com a colons als seus territoris. Però la gran onada migratòria es produí en els segles XVII i XVIII, quan l’Imperi Austrohongarès va repoblar les terres conquerides al decadent Imperi Otomà. Hi havia, així, en arribar les primeres dècades del segle XX, tota una escampadissa de població germanoparlant al centre i a l’est d’Europa. Hi havia els alemanys bàltics, els saxons de Transsilvània, els suabis del Danubi, els alemanys dels Sudets, els alemanys del Volga… Era destacable la gran quantitat d’alemanys que vivien a Txecoslovàquia i a la ciutat lliure de Danzig. Però també n’hi havia molts a Polònia, Romania, Iugoslàvia, Hongria, Letònia i Lituània. Sense comptar els que residien dins les fronteres de la Unió Soviètica, n’eren més de sis milions.

Quan Hitler pujà al poder, molts d’aquests alemanys ètnics entraren en una mena d’estúpid frenesí racista i van fundar als seus territoris partits i associacions vinculades al nazisme, que el partit nazi alemany s’encarregà de fomentar. Entre els més exaltats, hi havia els alemanys dels Sudets, que demanaren unir-se a Alemanya. La ideologia nazi afirmava la superioritat de la raça germànica i el seu dret a un «espai vital» que li permetés expandir-se i assegurar la seva supervivència. Aquesta idea de l’espai vital trobà la seva concreció en l’anomenat Pla General de l’Est, que preveia colonitzar Polònia i utilitzar la resta dels països de l’est, inclosa la Rússia occidental, com a font de recursos naturals per abastir el Tercer Reich.

Per molt boig que semblés el pla, després de la invasió de Polònia els nazis començaren a executar-lo. El pacte entre Hitler i Stalin preveia no només que es repartiren Polònia i els altres territoris conquerits, sinó també l’evacuació de la població alemanya enclavada al territori soviètic. Els nazis es van apressar a dur a terme trasllats massius de població i reassentaments de les minories alemanyes a la zona de Polònia annexionada al Reich. Expulsaven i eliminaven la població polonesa i jueva, expropiaven les cases i les terres i les cedien als alemanys que arribaven a instal·lar-se des d’altres llocs. Els colons alemanys que arribaven a la zona annexionada procedien, sobretot, dels països bàltics i de les àrees de Polònia i Romania ocupades per la Unió Soviètica. Els alemanys del Volga van ser l’excepció i es negaren a ser evacuats. Creien que els soviètics respectarien els seus assentaments.

Quan el Tercer Reich i els seus aliats iniciaren la guerra contra la Unió Soviètica, aquestes minories germanoparlants no van poder restar-ne al marge. Desenes de milers d’alemanys ètnics van ser reclutats per la Wermarcht o les SS i van ser enviats al front oriental. Davant l’avanç de les tropes de l’Eix, els soviètics van decidir deportar massivament els alemanys del Volga cap a zones remotes de Sibèria, Kazakhstan i Àsia central.

Molts alemanys procedents de l’Europa central i de l’est van morir lluitant en els exèrcits de l’Eix o reclosos en els camps de concentració de la Unió Soviètica. A mesura que l’Exèrcit Roig reconquistava posicions, les minories alemanyes fugien cap a l’oest i cercaven refugi a Àustria i Alemanya. Tot i que l’aplicació del Pla General de l’Est ja havia desplaçat dels seus llocs d’origen molta població germanoparlant, els majors desplaçaments es van produir cap al final de la guerra i en els primers anys de la postguerra. Òbviament, s’havia generat a molts països un fort sentiment antialemany. Hi hagué massacres i persecucions contra els membres del partit nazi i contra els funcionaris i els policies que havien col·laborat amb ells. Els nous governs de Polònia i Txecoslovàquia van decretar l’expulsió dels alemanys, tal com estava prevista en els tractats que havien signat els Aliats durant la guerra. Polònia, a més, s’annexionà una bona part de Prússia oriental i tots els territoris alemanys a l’est dels rius Oder i Neisse, en compensació per la part que hagué de cedir a la Unió Soviètica. Hongria i Romania, que havien lluitat en el bàndol perdedor, van haver de satisfer les exigències de la Unió Soviètica i van enviar desenes de milers d’alemanys als camps de treball soviètics. El Tractat de Postdam imposà a Hongria l’expulsió dels alemanys.

La major part dels alemanys deportats dels països de l’Europa central i oriental van ser enviats a Alemanya. L’Alemanya amb les noves fronteres de després de la guerra, dividida en zones d’ocupació. També en van arribar a Àustria, però en un nombre molt més limitat. Moltes de les minories germanoparlants de l’Europa de l’Est havien desaparegut a causa de les massacres, els reassentaments i les expulsions. A Romania i Hongria, encara hi restaren algunes desenes de milers d’alemanys. Els alemanys del Volga van ser rehabilitats pel govern de la Unió Soviètica gairebé vint anys després del final de la guerra, però no els van permetre tornar al seu antic territori al nord de la mar Càspia. Amb el pas dels anys, les restes d’aquestes minories germanoparlants de Romania o de la Unió Soviètica van anar emigrant a Alemanya.

Günter Grass i Herta Müller van escriure algunes novel·les en què descrivien els efectes que la Segona Guerra Mundial tingué sobre els enclavaments alemanys de l’Europa de l’Est. Grass era de Danzig (Gdańsk, en polonès); Müller, de Nitzkydorf, a la regió del Banat, a Romania. Tot el que tinc, ho duc al damunt, de Müller, és una obra sobre el destí dels suabis del Banat i els saxons de Transsilvània als camps de treball soviètics. El seu protagonista diu al principi de la novel·la: «La mare, i especialment el pare, creien, com tots els alemanys de la petita ciutat, en la bellesa de les trenes rosses i dels mitjons llargs blancs. En el rectangle negre del bigoti de Hitler i en nosaltres, els transsilvans, com a raça ària».

 

Revista número 504, pàgs. 46-47. Juny 2024.