Tens 0 productes a la teua cistella
La temporada cinematogràfica, que avança cap a la seua fi, ha estat pròdiga en pel·lícules de temàtica educativa. Entre aquesta excel·lent collita cal esmentar ‘El mestre que va prometre el mar’ de la directora catalana Patrícia Font, basada en el mestre freinetista Antoni Benaiges, amb una excel·lent acollida dels espectadors i que ha servit per a reactualitzat el concepte de memòria democràtica; l’alemanya Sala de professors dirigida per Ílker Çatak, centrada en una idealista professora de matemàtiques que ens submergeix en una historia complexa i polèmica que no deixa indiferent a ningú; la francesa Els bons professors de Thomas Lilti, cinta coral que explora les dificultats que tenen lloc en un institut de París i els professors compromesos, de la qual l’actor Vincent Lacoste subratlla que és com una cartografia de l’ofici de mestre. L’última a arribar a les cartelleres ha estat la francoitaliana Maria Montessori de l’actriu i documentalista Léa Todorov.
Maria Montessori (1870-1952) va ser una metgessa i pedagoga italiana. Curiosament, va nàixer el mateix any que Ovide Decroly, també metge i pedagog. Són considerats, amb el mestre Célestin Freinet, els grans clàssics de l’educació, els grans renovadors de l’escola al segle XX. Impulsors de l’escola activa, tots tres foren creadors de pensament pedagògic, capaços d’unir la teoria amb la pràctica, l’acció amb la investigació. Maria Montessori va ser als vint-i-sis anys la primera dona italiana que va aconseguir el títol de doctora en Medicina, per la qual cosa té el gran mèrit de superar, pel fet de ser dona, tots els obstacles i impediments que li van posar la família i la societat per tal de desenvolupar el seu treball i de crear mètode. Tot un clar empoderament per a construir el model pedagògic que volia. Un mètode concebut per a xiquets i xiquetes amb discapacitats i greus deficiències que després aplicà en la Case dei Bambini de Roma, en 1907.
La pel·lícula de Léa Todorov (París, 1982) no és un biopic a l’ús. S’inicia amb un pròleg en què veiem com Maria Montessori, mare fadrina, deixa temporalment el seu fill Mario amb una altra família per poder dedicar-se intensament a la tasca educativa. Acabats els crèdits, l’observem en els primers anys de treball a l’Institut Ortofrènic de Roma, on s’aplica en la recerca d’un mètode experimental, científic, per als xiquets discapacitats basat en tres principis: la llibertat de l’alumne, la recerca del seu interés i el desenvolupament de les seues facultats dinàmiques. L’inici del mètode està influït pel metge francés Jean Itard (1774-1838), que descobrírem en l’extraordinària L’enfant sauvage (1970) de François Truffaut, inspirada en l’educació del xiquet salvatge de dotze anys Víctor d’Aveyron, trobat en un bosc en 1798. Molts dels temptejos de Montessori ens recorden els del metge Itard en la pel·lícula de Truffaut.
La directora Léa Todorov, en el seu relat, fa confluir en paral·lel la trajectòria de dues dones: una de real, Maria Montessori, i una altra de fictícia, Lili, una cortesana; totes dues unides pel seu paper de mares fadrines que amaguen els seus fills naturals pels prejudicis socials de l’època i per les terribles imposicions de la societat patriarcal. Lili és una dona lliure, amb una filla amb necessitats pedagògiques especials que acudeix a l’escola de Montessori per trobar ajuda i protecció. Assistim, amb aquesta doble mirada de Léa Todorov, a la lluita per l’alliberament de la dona, per trobar la seua independència, per guanyar-se el respecte dins d’una societat masclista, en definitiva per aconseguir l’empoderament necessari, els drets i els espais que els han estat negats. Léa Todorov afegeix: «A França, els historiadors les anomenen “les noves dones”. Es refereix a dones feministes, educades i independents del voltant del 1900 que havien aconseguit alts càrrecs i honors acadèmics i que s’havien guanyat un lloc a la societat a través dels seus coneixements. Això s’aplicaria a Maria Montessori».
Revista número 503, pàgs. 54-55. Juny 2024.
