La revista degana en valencià

L’encarnació, 25 de març, inici de l’any

12/01/2021

EXORDI

Un dels misteris més valorats pel cristianisme ha sigut l’Anunciació, pel qual l’arcàngel Gabriel anunciava a una verge,[1] Miren/Maria, l’elecció divina per fer-la mare del Messies, de Déu-Jesús, mitjançant l’actuació de l’Esperit de Déu (l’Esperit Sant).

Eixa fusió de la naturalesa divina amb la humana va rebre el nom d’Encarnació, i com que això suposava un embaràs s’havia de celebrar obligatòriament nou mesos abans de Nadal. Ara bé, com que el naixement de Jesús no està fixat històricament, la celebració d’ambdues dates encadenades s’ha d’explicar en funció dels esdeveniments que van determinar la tria de la primera.

L’any 324 dC, reunificat l’Imperi Romà amb la victòria de Constantí sobre els seus adversaris, l’emperador va intentar frenar els factors discordants que pogueren alterar la nova situació. A més de les ferides polítiques, les dissensions doctrinals al si del cristianisme amenaçaven la pau civil, i el 325 Constantí va convocar i presidir el Concili de Nicea.[2] Un dels acords que s’hi van adoptar[3] va ser fixar com a naixement de Jesús el 25 de desembre. En el calendari julià vigent en l’època, aquesta era la data en què s’esdevenia el solstici hiemal o d’hivern; en altres paraules, el moment en què l’aparent descens de la trajectòria del Sol sobre l’horitzó s’atura (sol stitium > solstici) i aleshores comença (naix) un període caracteritzat pel progressiu ascens del Sol sobre l’horitzó. Els romans anomenaven l’efemèride Natalis Solis Invictis (‘naixement del Sol invicte’), que nosaltres hem adoptat amb el nom de Nadal (< Natalis).

Unificar els dos naixements, el del Sol i el de Jesús, degué semblar una bona idea a Constantí, ja que feia coincidir, festivament almenys, els pagans i cristians que convivien a l’Imperi; així, totes dues comunitats podrien compartir una mena de símbol comú: la promesa d’una victòria, la de la llum sobre la foscor.

Declarat oficialment el 25 de desembre com a data del Naixement/Nadal, resultava obligat que l’Anunciació/Encarnació fora nou mesos abans, el 25 de març; una data que, astronòmicament parlant, corresponia en aquella època a una altra efemèride solar, l’equinocci vernal, l’inici de la primavera;[4] i, podríem dir-ho així, al començament d’un nou cicle ecològic.

L’ANUNCIACIÓ, INICI DE L’ANY EN (PART D)EL MÓN CRISTIÀ

En l’època de la formació de l’Església cristiana, l’Imperi Romà feia servir el calendari julià, és a dir, el calendari romà modificat per Juli Cèsar el 46 aC, que mantenia l’1 de gener com a debut de l’any.[5] Ara bé, malgrat que l’Església l’havia adoptat com a propi, durant l’Edat Mitjana, la data de l’inici de l’any era tan sols una mena de record compartit i les cancelleries dels diferents estats cristians prenien com a referència o estil alguna data d’especial valor religiós o simbòlic.

Els principals estils de datació eren:

-El de la Circumcisió de Jesús, vuit dies després de Nadal, és a dir, l’1 de gener; la referència a la vida de Jesús era una forma de justificar el retorn a l’inici de l’any del calendari julià; des de 1364 era l’usat al regne de Polònia i en alguns principats germànics.

-El vènet o venecià, que va recuperar l’1 de març de l’antic calendari romà; això va durar fins al 1797, quan la Sereníssima, la República de Venècia, va ser abolida per Napoleó Bonaparte.

-El de l’Encarnació, a Catalunya, Anglaterra, Florència, Pisa, Bolonya, Milà i altres ciutats-estat de la Itàlia septentrional.

-El de Pasqua, que feia servir el diumenge de Pasqua (una data variable!) per celebrar l’any nou; era el cas del Regne de Navarra, i de França a partir del s. XI.

-El bizantí, l’1 de setembre, que es feia servir a Grècia i a gran part de la Itàlia meridional.

-El de Nadal, amb el 25 de desembre com a data d’obertura del nou any, a Aragó, Roma, Àustria.

Encara que ara ens semblen estranys, sovint hi havia raons[6] que justificaven la seua adopció. Així, per exemple, el fet que al segle IX dC el rei de la França carolíngia convocara a l’inici de la primavera els nobles, bisbes i abats per repartir títols i territoris i per demanar impostos i soldats es podia considerar l’obertura del període funcional de l’activitat anual del regne. I potser això explicaria que a la Marca Hispànica, els comtats que conformaven la Catalunya vella van optar per la versió religiosa de l’equinocci primaveral, l’Encarnació, com a inici de l’any.

Amb el pas del temps circumstàncies diverses podien modificar les preferències de les cancelleries. Així, a Catalunya, el rei Pere IV el Cerimoniós va decretar l’any 1350 que la data iniciàtica de l’Encarnació se substituïra per la de Nadal, potser per unificar-lo amb el d’Aragó. Una evolució semblant va tindre a la Corona Castellanolleonesa, que va derivar de l’estil de l’Encarnació al de Nadal a les darreries del segle XIV. Per contra, a Anglaterra i Nàpols l’evolució va ser a l’inrevés: del Nadal a l’Encarnació.

A poc a poc, però, l’estil de la Circumcisió es va estendre per la cristiandat i va acabar triomfant a partir de l’any 1582 en què el calendari gregorià[7] va ser declarat oficial en tot l’àmbit catòlic, i en el qual es decretava l’1 de gener com a debut anual. Eixe calendari, molt millor que qualsevol altre, no va ser acceptat de bon grat ni en el món ortodox ni en el protestant fins a segles més tard.

Però tampoc no ho va ser en una petita gran ciutat, Florència. Perquè a la capital toscana la festa de l’Anunciació tenia unes arrels ben profundes com a anunciadora de l’anhelada primavera: Per l’Annunciazione la rondine è arrivata; e se un’né arrivata, l’è per strada o è ammalata (‘per l’Anunciació arriba l’oroneta [Hirundo rustica], i si no ha arribat és perquè està de camí o malalta’). La sacralització de la data s’havia plasmat en la construcció d’una basílica dedicada a la Santissima Annunciata (s. XIII) i en la celebració d’un festival civicoreligiós que marcava el trànsit al nou any. Potser eixa simbiosi tan íntima entre ambdós components explica que fora Florència un dels darrers estats catòlics a adoptar, l’any 1750, el calendari gregorià.

L’ENCARNACIÓ ARTÍSTICA DE L’ANUNCIACIÓ

L’Anunciació ha sigut un dels temes més tractats en les arts d’inspiració cristiana, des de l’Edat Mitjana fins al segle XX. Així, tenim com a exemple el poema de Berenguer de Cardona, que forma part del llibre Trobes en lahors de la Verge Maria, la primera obra literària impresa a la península Ibèrica (València, 1474), i on figuren els següents versos:

Puix vos coneix que fou tan singular

Ne quel Ihesus sen volgues encarnar.

Però ha sigut en les arts plàstiques on aquest misteri ha inspirat obres del màxim nivell. Només per esmentar-ne unes quantes de les més conegudes, paga la pena recordar:

En l’art medieval gòtic i flamenc:

-Tríptic de l’Anunciació, com els de Robert Campin (1428, a The Cloisters, Nova York), de Van der Weyden (1434; Louvre, París) o del Mestre Bassa (1360; Museu Nacional d’Art de Catalunya, MNAC, Barcelona).

-Díptic de l’Anunciació, de Van Eyck (Museu Thyssen-Bornemisza, Madrid).

-L’Anunciació, de Van Eyck (1436; National Gallery of Arts, Washington), del Mestre de la Seu d’Urgell (1490; MNAC, Barcelona) o de Jaume Baçó Jacomart (mitjan. s. XV; Museu de Belles Arts, València).

En el Renaixement:

-L’Anunciació, de Fra Angelico (El Prado, Madrid), Sandro Botticelli, Leonardo da Vinci (Galeria dels Uffizi, Florència), o El Greco (a Illescas).

En el barroc:

-L’Anunciació, de Murillo (Museu del Prado), i de Caravaggio (Museu de Belles Arts, de Nancy).

En els segles XIX i XX

-Ecce Ancilla Domini (‘Heus ací la serventa del Senyor’) o L’Anunciació, del pintor prerafaelita Dante Gabriel Rosetti (1850; Tate Gallery, Londres).

-Clau de volta de la cripta de la Sagrada Família (1891; Barcelona).

Com veiem, doncs, un calendari i les festes associades no és tan sols una manera de mesurar i organitzar el temps, sinó també una ocasió per posar de manifest les potencialitats intel·lectuals d’una societat, des de les matemàtiques a l’astronomia, l’art, l’organització social, l’adequació als ritmes de la natura i l’organització social, tant cívica com religiosa. Tot un èxit de la humanitat.

[1]Se n’expliquen més detalls a l’article «L’assutzena mariana i la puresa virginal»:  https://www.diarilaveu.com/veu/48786/lassutzena-mariana-i-la-puresa-virginal

[2]Actualment Iznik, a Turquia; en el passat controlava una de les principals rutes que connectaven l’Orient amb Constantinoble.

[3]Un dels principals acords (imposat per Constantí) va ser el Credo unificador dels dogmes del cristianisme; i, un altre, l’establiment de les normes per al càlcul de la festa de Pasqua.

[4]Tema que ja vam comentar en el número de Saó de març del 2018. L’equinocci vernal com a inici del nou any o Nouruz encara es manté en els calendaris kurd i persa i a les zones culturalment influïdes per aquesta cultura, com Azerbaidjan, Afganistan, Iran, Kirguizistan, Pakistan, Tadjikistan Uzbekistan, etc. Ha sigut declarat per la UNESCO Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

[5]A la primitiva Roma, el primer dia de l’any era l’1 de març, i un record d’eixe inici són els noms dels actuals setembre, octubre, novembre i desembre (VII, VIII, IX i X… comptant des de març). Però el 153 aC es va avançar a l’1 de gener, data que Juli Cèsar va respectar quan va modificar el calendari.

[6]En la història dels calendaris això ha sigut usual, i fins i tot en una mateixa societat no és estrany trobar disjuncions funcionals, com els calendaris escolar, esportiu, judicial, militar, religiós, fiscal, etc., la inauguració dels quals no coincideix amb el de l’any civil o oficial. Així, a l’Estat espanyol l’any escolar té un inici variable, en la primera quinzena de setembre; l’esportiu al voltant de mitjan agost; el judicial comença l’1 de setembre i dura 11 mesos; el militar, el 6 de gener; i per als catòlics de ritu romà, l’any litúrgic s’enceta amb l’Advent, el quart diumenge abans de Nadal.

[7]Es diu gregorià perquè va ser el papa Gregori XIII qui el 24 de febrer de l’any 1582 va proclamar la reforma del calendari mitjançant la butla Inter gravissimas [perquè comença així: Inter gravissimas pastoralis officii nostri curas… (‘Entre les tasques més importants de la nostra funció pastoral…’)].

 

Revista 446 – Violència de gènere – Març 2019

Inscriu-te al nostre butlletí

Top