L’endemà

Escric aquestes línies mentre contenim la respiració i mirem al cel. Després del temporal tràgic del 29 d’octubre, una nova dana assota el nostre país. Quan es publique aquest número de Saó, sabrem quines han estat les conseqüències d’aquesta segona borrasca, i també tindrem més perspectiva per a assimilar i jutjar tot el que ens ha passat en aquestes setmanes. Precisament per això, vaig dubtar de quin text enviar a la redacció. Amb aquesta «postal», que tanca l’any, arribe als 90 articles publicats en aquesta secció; per un moment, vaig pensar que havia de celebrar l’efemèride sense parlar de les inundacions, amb la voluntat de fer-ho més avant, d’una manera més distant i menys urgent. Però el tema s’imposava. Com podria ser d’una altra manera, tenint en compte el nombre de morts i damnificats i la imponent destrossa material?

L’episodi que vam viure a final d’octubre té dos precedents històrics: la riuà de 1957 i la pantanà de 1982. No hi ha, en l’imaginari col·lectiu valencià, un altre punt de comparació. Em pregunte, per cert, quin nom popular es consolidarà en el futur, cosa que també dirà molt de com funciona la nostra memòria: ens quedarem amb l’acrònim dana o farà fortuna el terme barrancà? Siga com siga, caldrà veure en quina mesura aquest desastre ens transforma col·lectivament, de la mateixa manera que aquelles catàstrofes canviaren per a sempre el nostre món. No em referisc tant a les conseqüències polítiques sobre els inquilins del Palau de la Generalitat o de la Moncloa, sinó a les percepcions socials i les intervencions sobre el territori. En aquests dies s’ha parlat molt dels fets del 57, als quals –veges tu la ironia de la coincidència– vaig dedicar el meu anterior article de saó. El Pla Sud va modificar per a sempre la ciutat i va propiciar, gràcies a la mobilització social, la creació d’un parc urbà extraordinari. Alhora, la desviació del Túria prometia que València no es tornaria a inundar mai més. No sé si, com algunes persones han afirmat, aquesta obra d’enginyeria va salvar la ciutat el passat 29 d’octubre o si, barata això, es van magnificar els efectes del desbordament del barranc del Poio a les pedanies i els pobles que hi ha al sud del nou caixer. Els tècnics ens ho diran, d’ací a un temps. Mentrestant, encara que la prioritat és l’atenció a les víctimes i la reconstrucció immediata del teixit humà, social i econòmic, cal començar, per difícil que siga, a pensar en l’endemà. No podem cedir a la temptació populista, no podem acceptar les solucions basades en l’odi, l’egoisme o la mentida. València ha de posar-se en peu i reivindicar-se en tota la seua dimensió metropolitana i de país, amb la consciència cívica que batega en els seus grans monuments, símbol i testimoni d’una ciutat que, al llarg del temps, ha plantat cara a riuades de tota mena, ha perseverat i ha prevalgut. L’any que comença serà l’any de l’endemà. Amb les mans brutes de fang i el cap clar, posem-nos a la faena.

Revista número 508, pàg 51. Desembre 2024.