L’endemà de la nit electoral

Deixeu-me que encete aquestes línies en primera persona. Escric açò enmig d’una voràgine demoscòpica i mediàtica que fa esclatar mil futurs polítics enmig de la grisor actual, que no és altra que el blau cendra del govern del Partit Popular. Partits, periòdics, televisions i analistes radiofònics de veu massa familiar escruten els resultats de les enquestes amb lupa i calculadora, veient només els nombres i les cadires buides. És un exercici de futilitat matemàtica i tenebrisme visionari, on no importa el què sinó el com: què farà el nou govern és secundari perquè, per algun motiu inconegut i que caldrà explorar amb deteniment, ens interessa més qui s’ajuntarà amb qui. És possible, qui sap, que tinga més morbo i furgue de forma més profunda en les passions humanes entendre els equilibris, les cessions i les victòries en una negociació que s’albira de caràcter molt personal, entre candidats que necessiten marcar diferències i defensar amb ungles un minso i molt fragmentat espai electoral. En qualsevol cas, valencians, tenim un problema.

En la sèrie danesa Borgen, la protagonista és Birgitte Nyborg, la primera ministra danesa i líder del partit moderat. En un moment determinat –i no patiu, que no vos avance res de la trama– un company li pregunta: «D’acord, molt bé, portes un any de govern, però ¿quin és el teu projecte per a Dinamarca, Birgitte? Jo encara no el conec». Ella s’havia presentat sense expectatives d’arribar a presidir el govern, i de sobte es troba allà, enmig de totes les intrigues i el xiulit de les bales que ixen sense descans de la metralladora del poder. I aleshores s’adona que ha guanyat, i sí, dirigeix el govern, però no marca el rumb del país, perquè ni tan sols sap cap a on vol anar. I desitjar «una Dinamarca de la qual els danesos estiguen orgullosos», la seua resposta, és d’una buidor ideològica i programàtica que fa feredat. I és que, de vegades, després de guanyar a les urnes ve l’esvoranc.

I potser eixa és la clau: allò que els ciutadans perceben que hi ha després del 24 de maig. És possible que el missatge electoral més clar el continue tenint el PP. Serà una quimera irreal, tramposa i inassolible, a banda d’indesitjable, però els seus dirigents tenen ben clar que volen el que tenim ara, però amb un poquet de maquillatge, per allò de les aparences, ja sabeu. Eixe és el seu model de país: enfonsament democràtic i cultural, precarització dels serveis públics, abandonament del nostre entorn natural, economia sostinguda amb fil d’aram. I els diners per als amics, és clar. Ja sabem que no el volem, però no es construeix un futur compartit amb l’oposició frontal a un projecte; com a molt, es guanyen eleccions. Però això, ara que hi ha possibilitat de governar (no estem al 2007), ja no és prou. Tampoc ho és apel·lar a la dignitat i l’honestedat: recordem-ho, ja va fracassar estrepitosament en 2011 amb Alarte i «la dignitat d’un vot».

Del que parlem, o del que hauríem de parlar, és de què volem que passe a partir del 24 de maig, no la nit del 24 de maig. Perquè el projecte actual està esgotat, mort, clivellat i en descomposició. Però, o els partits de l’oposició –d’esquerres, centre o dretes; parlamentaris o sense presència a les Corts– presenten un futur amb què il·lusionar-se, o continuarem amb el dol.

La política és essencialment pactar, renunciar, cedir, prioritzar i definir preferències. És proporcionar els incentius necessaris per tal que s’òbriga la finestra del futur que volem bastir. En eixe sentit, l’aparició de partits nous és sempre benvinguda, encara que tinguen multitud d’ombres i armaris plens de pols o màscares d’Hannibal Lecter guardades entre les corbates i els vestits. Qualsevol estímul que ens faça repensar-nos-ho tot és sempre benvingut, fins i tot pel simple fet de pensar: «I per què estos que ni existien fa un any ens han furtat el pastís d’una forma tan espectacular?». Potser, qui sap, perquè el pastís no és de ningú i te l’has de guanyar.

Si poguera escriure una carta dels reis de l’orient al nou govern valencià, els demanaria generositat i ganes d’escoltar. Generositat per a entendre’s entre tots i assumir que ningú no ha arribat on volia. Predisposició per a escoltar perquè tenim problemes (ai!) propis i ben diferenciats de la resta de l’Estat, i no se’ns pot tractar com una extensió de Segòvia o Ciudad Real perquè, entre altres coses, les receptes fracassaran.

Quan llegiran aquestes línies faltaran ja pocs dies perquè canvie tot. El futur, el fem cada dia i el nostre destí no està escrit, com deien en la seqüela de Terminator. Deixem de banda derrotismes, enquestes, estratègies i preguntem-nos: quin futur volem per al País Valencià? Ser una còpia raonablement funcional d’un país nòrdic, un laboratori mediterrani i valent de noves polítiques ambientals, econòmiques i socials, un decorat de cartó pedra de la telebotiga madrilenya? Que tinguem sort.

Andreu Escrivà. Ambientòleg i autor del blog cienciaipolitica.com

Article publicat al nº 404, corresponent a maig de 2015