L’erotisme en l’obra de Miquel Navarro. Desig i temor al fal·lus

«L’erotisme és determinant en la meua obra, en la mateixa mesura que el misteri de l’existència o absència de Déu o el temor a la inevitabilitat de la mort: són temes que no puc dominar racionalment, però que em permeten expressar mitjançant el llenguatge artístic la intensitat de les meues passions i reflexions i la sensorialitat de les meues emocions».

Aquestes paraules de Miquel Navarro pertanyen a una entrevista inèdita de llarga durada que un dia, quan tinga l’oportunitat adequada, publicaré totalment. No hi ha pressa, però crec que seria pertinent fer-ho.

En aquestes dues cintes de gravació, cadascuna d’elles d’una hora (guarde també cintes amb la veu de mossén Espasa, Antonio Palomares, Vicent Ventura, Juan Gil-Albert, Ernest García, Manuel del Hierro, Andreu Alfaro, el Titi…), hi ha claus molt valuoses per entendre millor l’obra, caràcter, forma de treballar i pensament d’aquest volcànic i generós escultor nascut a Mislata el 1945, ciutat on encara resideix i on és fàcil trobar-te’l en bicicleta cap a la ferreteria o la farmàcia més properes, o passejant per la Moreria els seus dos estimadíssims gossos, Tina i Chete, per a ell molt més que dos gossos ximplots. Per cert, en eixe extrem amor de Miquel per Tina i Chete hi ha, supose, algun element neuròtic i tal vegada també eròtic.

Insistesc que seria inútil la publicació d’aquesta llarga conversa amb Miquel Navarro. Una vegada em va dir el pintor Gustavo Torner, quan el vaig entrevistar fa cinc o sis anys amb motiu d’una exposició seua a la Nau, que les xarrades entre amics comencen a ser interessants a les dues hores de xarrameca. Fins eixe moment, «els tertulians no fan altra cosa que preparar el terreny», opina Torner. M’agradà la idea. Vaig proposar aleshores al gran Gustavo que férem un viatge a Mèrida (per dir una ciutat un tant allunyada de València), amb la idea de posar en marxa la gravadora des de Tarancón (la ciutat castellana, no el conseller). «Si és veritat això que m’has dit, és llavors que començaran a eixir les millors idees», comentí a l’artista. A Torner li paregué aquesta una excel·lent proposta, i quedàrem que alguna vegada la compliríem. Llàstima que des d’aquell dia no hem tornat a veure’ns. Paraules i projectes que se’n duu el vent.

Amb Miquel Navarro no tinc necessitat de viatjar a Mèrida per enfilar llargues converses. Hem viatjat junts per Egipte, França, Itàlia, Portugal, Set Aigües cada estiu… El nostre diàleg dura ja més de 30 anys. És clar, en aquest llarg temps —tota una vida— hem tingut ocasió de parlar de coses ben diverses des de la veracitat més rotunda. Quasi sempre políticament, vitalment, gastronòmicament i eròticament incorrectes. Com que som els millors amics del món, no hi ha lloc per a concessions i mitges tintes. A més, les coses convencionals ens esfereïxen, entre altres coses perquè estem molt apallissats i fatigats pel rampant convencionalisme que hi ha al món apergaminat de la progressia gestada en el tardofranquisme. A la nostra generació prompte se li esgotà la corda del lliurepensament.

Aquests 30 anys de converses, vivències i discussions a fons m’han fet conéixer molt bé l’obra de Miquel Navarro i allò que pensa l’artista sobre ella. En aquest monogràfic dedicat a la seua trajectòria creativa, m’ha tocat escriure sobre l’erotisme en la seua escultura i pintura. Encara que no sóc especialista en art, puc presumir de ser especialista en Miquel Navarro. En aquest camp, no hi ha ningú més expert que jo.

El sexe en l’obra de Miquel Navarro és sexe, i ben explícit; d’això no hi ha dubte. Però en eixa sexualitat tan recognoscible no hi ha únicament sexe. Hi ha molt més. El sexe és també una clara metàfora del poder. «Quan un senyor construeix la Gran Torre, està representant la seua ansietat, el desig, l’aïllament, la solitud», afirma Miquel en la citada entrevista encara no publicada.

L’objecte del desig pot encarnar-se en moltes coses (bé, no tantes: les possibles variants s’acaben prompte). Qualsevol pot veure que l’obra de Miquel està dominada per la sexualitat masculina. La torre, el tòtem, les muntanyes, els fumerals. «La imatge del sexe en la meua obra és quasi sempre masculina perquè eixe és el meu desig eròtic», aclareix l’escultor.

«Però alhora, amb eixa fixació estic fent una translació cronològica a la meua època sobre com s’ha vist l’erotisme en la història de l’art, una història en la qual s’ha representat amb molta més freqüència el cos de l’home, perquè fer-ho clarament amb el de la dona ha estat tabú durant molts segles, llevat de comptades excepcions».

Però òbviament, és «la impressió fàl·lica» l’aspecte eròtic predominant en les escultures, ciutats, pintures, fotografies (amb la imatge emmascarada del propi artista treballant un gran fal·lus de fang), gravats i collages de Miquel Navarro. El fal·lus com a expressió d’un desig que, per la incontenible potència, també té capacitat per conturbar, per distreure el creador del seu treball sagrat.

Amb tot, quan un ha vist nàixer i créixer dia a dia l’obra de Miquel Navarro (escultòrica, la més important, però també pictòrica, gens menyspreable), sap perfectament que la iconografia al·legòrica a la sexualitat femenina també sorgeix amb freqüència: les portes obertes, les cavernes (metàfora de l’abisme i d’allò desconegut), fecundadora, l’aigua com a matèria generadora de la vida, el volcà, les vulves (en una de les primeres exposicions, l’any 1974 a Val i 30, presentà una vulva de gran tamany realitzada amb goma negra), el record protector i sensual de la mare…

L’erotisme poderós que ultrapassa tot intent autorepressiu en els durs anys del franquisme (finals dels 50 i primers anys 60). En els darrers temps, el discurs eròtic de Miquel s’ha fet veja ànim provocador. L’obra que fa Miquel és com és perquè no pot ser d’altra forma. Naix dels seus somnis, dels desitjos conscients i la seua biografia. Si fóra més continguda i pudorosa, seria més inautèntica.

Tampoc erotitzar l’espectador. «Jo sols intente indagar en el meu desig», diu abaixant la veu, pudorosament. «Si em dona la gana de fer un fal·lus, el faig». Però en fer eixe fal·lus Miquel descobreix que el ganivet és una arma fàl·lica. El ganivet ajuda a fer una de les quatre o cinc coses per les quals val la pena viure (tallar el pa o la carn per menjar, una de les activitats més importants en la vida, enriquir la vida, però també és l’arma que mata). El ganivet inquieta, conturba i esbocina. Ho han dit moltes vegades: eros i thanatos. Naixement i mort. Miquel uneix mitjançant l’al·legoria eròtica els dos extrems de l’existència.

La conversa gravada a la qual he fet referència diverses vegades en aquest article acaba amb una pregunta dura: «¿Com seria la teua vida si no tingueres desitjos sexuals?». Miquel respon amb rapidesa. «Menys interessant, però segurament molt més meitat meitat tranquil·la». Clar que eixa mena de tranquil·litat és poc creativa. Nietzsche ho digué amb altres paraules (cite de memòria): «Qualsevol cosa, llevat de la felicitat de les vaques». És a dir, qualsevol cosa llevat d’eixa suposada felicitat que es basa en la ignorància de les coses del món.