Les actituds lingüístiques de la comunitat lingüística del valencià

24/05/2022

«El llenguatge és tan vell com la consciència (…); i el llenguatge naix, com la consciència, de la necessitat, dels constrenyiments de l’intercanvi amb els altres homes» (K. Marx, La ideologia alemanya, 1846).

«Els homes fan la seua pròpia història, però no la fan al seu lliure albir, sota circumstàncies triades per ells mateixos, sinó sota aquelles circumstàncies que s’hi troben directament, que existeixen i els han estat llegades del passat» (K. Marx, El 18è de Brumari de Louis Napoleon, 1852).

La història del valencià depén de les accions de les persones que el tenen com a llengua pròpia, de les seues actituds, però també de les circumstàncies de l’entorn on la poden usar, de la trajectòria de les accions aplicades pel sistema polític, incloses les polítiques lingüístiques.

El futur d’una llengua depén de l’existència d’un espai social per al qual eixa llengua tinga valor. Podem dir que l’existència d’un mercat lingüístic propi és el que estableix els «constrenyiments de l’intercanvi amb els altres homes», aquelles «circumstàncies que s’hi troben directament». En eixos mercats circulen les expressions lingüístiques, que actuen com a recursos que s’intercanvien per uns altres recursos, que ens són útils per a la vida social, com ara una relació econòmica (una faena, per exemple) o una relació d’amistat, una col·laboració política o una de sexual.

Eixos intercanvis estan regulats per normes, formals o informals: si no parles valencià, no trobaràs faena en l’administració autonòmica, o no trobaràs parella a València… Els mercats lingüístics, com tota la resta de mercats, són espais socials normativament (políticament) intervinguts: la llibertat d’elecció no existeix. Aquestes normes, formals i informals, estableixen les bases dels intercanvis i, d’aquesta manera, determinen les taxes de canvi, preu o valor, de la llengua implicada.

De tot plegat, se’n deriva que les pràctiques lingüístiques tenen a veure amb les relacions socials i les formes de mantindre-les amb les altres persones, i el valor que els hi atorguem. Així doncs, negar-se a l’existència d’un mercat lingüístic determinat (diguem-ne, el valencià), significa negar el valor d’una llengua, que vol dir negar la integració social de les persones que tenen com a propi el codi lingüístic afectat, de què fan ús. La negació de l’existència social d’un codi lingüístic implica, per tant, la negació de l’existència social de les persones que l’usen.

La pervivència d’una llengua depén, així, del valor, siga material o simbòlic, que aporta als usuaris en els seus intercanvis socials. Eixe valor està relacionat amb la pròpia llengua, però també amb la identitat que el seu ús representa. Pel que fa al valor de la identitat, la devaluació d’una identitat col·lectiva porta associada la devaluació de les expressions lingüístiques que la reprodueixen. Si la identitat valenciana és menyspreada, la llengua que l’expressa es igualment menystinguda. Això significa que les actituds davant la identitat valenciana afecten directament les actituds davant la llengua de la població valenciana. Una societat identificada per la corrupció, el menfotisme o la folclorització construeix una identitat valenciana que perjudica greument el futur de la seua llengua; per contra, una societat caracteritzada per la responsabilitat comunitària, el compromís recíproc i una ferma voluntat política reforça el mercat lingüístic valencià. Cap política és aliena al futur del valencià: quan parlem de llengua, ho fem d’una qüestió transversal no limitada a l’àmbit de la cultura, sinó relacionada també amb l’economia i la política.

Pel que fa al valor de la llengua, per participar al mercat lingüístic cal disposar, òbviament, de les competències necessàries. L’entrada mínima suposa almenys una competència passiva: entendre’l. La intercomprensió entre el valencià i el castellà és bastant elevada. Si algú que parla una llengua d’origen llatí es nega a entendre el valencià, mostra una actitud bastant agressiva en contra de la persona que l’empra. Si es reivindica la incompetència en la llengua pròpia d’una comunitat de persones, com fan les persones que reclamen la llibertat d’elecció (que és demanar la llibertat per a no saber valencià), es promou la devaluació d’eixa llengua i es pretén negar l’existència de la comunitat que eixa llengua representa, en el nostre cas, la valenciana. En eixe sentit, la dotació de competències en valencià a tota la població, a tota, és el mínim punt de partida per l’existència del seu mercat lingüístic. I dic mínim perquè de res serveix dotar la població d’unes competències que després no podrà usar. La restricció dels espais socials on el valencià és útil (com ara, en les relacions amb el personal mèdic o el policial) porta a l’encongiment progressiu del seu mercat. Posar en circulació els valors competencials obtinguts és l’objectiu fonamental d’adquirir-los. Sense eixa circulació en els intercanvis socials, el valor de la competència lingüística tendeix a zero.

Lluís V. Aracil i Rafael Ll. Ninyoles ens van descobrir, ja fa temps, el món dels discursos i de les actituds lingüístiques. Les diverses combinacions de valors identitaris i lingüístics són legitimades per diversitat de construccions culturals, siguen discursives o ideològiques. És a dir, les actituds lingüístiques són resultat de les condicions del mercat lingüístic, dels valors que s’associen a la llengua i a la identitat col·lectiva vinculada. I, reflexivament, tendeixen a reproduir-los. Així que, per entendre les actituds lingüístiques de la població valenciana, hem d’entendre l’evolució de la construcció de la identitat valenciana, del valor que se li atorga, així com del valor social que obtenen les competències en valencià, sobretot per mitjà del seu ús.

Malgrat segles de persecució expressa i voluntat manifesta d’eliminació, el mercat lingüístic valencià continua existint. La comunitat valencianoparlant és viva, loro malgrado. De fet, ens trobem amb una porció significativa de la població valenciana, que es mou entre el deu i el vint per cent, que practica unes actituds lingüístiques extremadament lleials. Des de l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV, 1983) fins fa poc, hem viscut unes condicions menys agressives contra la presència del valencià en l’espai públic. I s’ha notat: des d’aleshores, les competències lectores i escrites han millorat significativament. Però els canvis no han aconseguit reconduir el procés de substitució dels usos orals del valencià pels del castellà. És a dir, no hem posat en marxa les condicions socials i polítiques que promouen hàbits favorables al creixement del mercat lingüístic valencià.

Pel que fa al valor de la identitat, la valenciana ha experimentat un greu deteriorament, en mans de lideratges destructius, amb quotes d’indecència i corrupció difícils de superar en entorns reconeguts com a democràtics. Un context polític de desprestigi acompanyat per un progressiu deteriorament de les condicions materials de vida de la majoria de la població valenciana. Només els darrers anys, el sistema polític valencià està recuperant nivells d’honestedat, compromís i responsabilitat, i redibuixant la seua estructura econòmica, en un sentit que pot reforçar la pròpia voluntat col·lectiva. Una voluntat que necessita ser estratègicament enfortida en un context crític de globalització com el que vivim.

Pel que fa al valor de la llengua, si bé és cert que s’han millorat les competències, els usos han experimentat reduccions relatives, tant als espais públics com els privats. Els esforços realitzats en la dotació de coneixements de la llengua no han estat suficientment ferms. Però, a més a més, els incentius als usos han estat pràcticament inexistents. El cas és que si es dota de capital fix (competències), però no se li dona circulació en forma de capital circulant (usos), el que obtenim és un mercat especulatiu. I, amb eixa especulació, el resultat és un mercat lingüístic del valencià bastant afeblit.

Efectivament, al País Valencià ens trobem amb un predomini (entre el quaranta i el cinquanta per cent de la població) d’actituds lingüístiques compensatòries de tipus idealitzador. Això és, els mercats especulatius donen lloc a la idealització del valor de la llengua: la posició majoritària és la de qui coneix la llengua, diu que la valora molt, però l’usa poc; potser siga una població a l’expectativa de donar valor d’ús a les inversions competencials que s’han fet. Quantitativament, hi segueixen les actituds lleials i les compensatòries de tipus subvalorador: es tracta de dues posicions que són competents i usen la llengua (amb un volum conjunt entre el trenta i el quaranta per cent de la població), que es diferencien entre si perquè les primeres valoren la llengua i les segones no.

En definitiva, la situació del mercat lingüístic valencià és d’especulació, i promou actituds d’idealització que no es concreten en una posada en circulació de la llengua, i per tant, ara com ara, ajuden el procés de substitució. No és una situació favorable, però també és cert que la distribució d’hàbits lingüístics dibuixa un mapa d’opcions que podria canviar la seua composició. Per aconseguir-ho, però, cal que la circulació lingüística augmente. I això significa que l’ús del valencià ha de tindre incentius molt més rellevants dels que té, com ara a l’hora de trobar faena, d’aconseguir clients, de trobar amistats o de construir xarxes de col·laboració. Això és, incrementar el valor del valencià en el mercat lingüístic és la manera de canviar l’actual composició d’actituds a favor de la nostra llengua. Fem-ho, individualment i col·lectivament.