Les arrels negres de la muixeranga

23/01/2021

És natural, quan un comença a fer muixeranga, interessar-se pels seus orígens. Els orígens remots, vull dir. A partir d’un cert moment de la història de la tradició valenciana de torres humanes, fa uns tres segles, comença a aparèixer documentació al respecte: moixigangues, balls de valencians, muixeranga, castells[1]…una genealogia molt clara que ara per ara presenta pocs dubtes i que ens porta fins els nostres dies. Però, abans de tot això, què? Com havia arribat la muixeranga, una expressió tan genuïna de la cultura popular valenciana, tan viva en l’actualitat, a les nostres terres? Per transmissió cultural, o va ser una evolució autòctona?

Hi ha molt poques investigacions sobre la qüestió, però de manera general s’accepta que la muixeranga s’emparenta i, d’alguna manera, procedeix, de la tradició dels acròbates del Magreb. Aquesta hipòtesi morisca es fonamenta principalment en la semblança que, com han assenyalat veus autoritzades, hi ha entre algunes figures muixerangueres i les dels acròbates, i la proximitat geogràfica. El paregut és real i la tria de l’opció morisca és comprensible, atès l’extraordinària herència cultural andalusina i l’existència de nombrosa població morisca a terres valencianes, fins a la seua expulsió l’any 1609. La hipòtesi morisca, però, des de bon principi trontollava als meus ulls, em generava molts interrogants. Deixa massa preguntes sense resposta.

La conclusió a què he arribat, després de fer-li més que unes quantes voltes, és que els orígens remots de la muixeranga tenen a veure amb la nombrosa població negra africana, esclava, de l’antiga Corona d’Aragó. D’alguna manera l’inici de la construcció de torres humanes es relaciona amb aquest grup social, el gran silenciat de la historiografia oficial, però omnipresent en l’època moderna encapçalant seguicis i processons. A més a més, amb signes prou clars per pensar que realitzaven torres humanes. En l’actualitat en la tradició cultural dels diferents pobles de la costa atlàntica africana també hi ha torres humanes, en ocasions amb figures igualment paregudes a les muixerangues.

Això és. Pense que hi ha suficients indicis per, com a mínim, llançar la hipòtesi. De fet, considere que ho teníem al davant però no ho vèiem. Repassem els elements que sustenten aquesta conclusió.

Preguntes sense resposta de la hipòtesi morisca

La primera qüestió que sorprèn és que en el lèxic de les muixerangues no hi ha cap referència, cap en absolut, a un suposat origen morisc. No hi ha cap petjada en la memòria oral, tampoc.

Els seguicis festius i processionals tradicionals tal com els coneguem s’han configurat, per norma general, en l’edat moderna. Resulta molt complicat pensar en la participació pública d’una comunitat com la morisca, que tradicionalment va sofrir una intensa repressió religiosa i cultural, de manera que tenia prohibida l’expressió oberta de les pràctiques culturals pròpies:

From the beginning of the 16 th century, cultural and religious repression was centred on the Moorish community, whose dances and musical forms, such as leilas and zambras were strongly prohibited.[2]

No hi va ver cap assimilació de celebració festiva o cerimonial, per part de la població cristiana, en relació als moriscos:

Catalans i aragonesos que repoblaren les terres de València practicaren un rigorós sistema d’apartheid amb la població musulmana, que fan del tot improbable i impensable l’assimilació per part de la població cristiana de cap tipus de celebració cerimonial i festiva de la comunitat vençuda, la qual, després de nombroses persecucions, acabaria sent expulsada.[3]

A més a més, si algun ball o dansa amb torre humana hagués format part del patrimoni cultural dels moriscos, és lògic pensar que hi hauria abundants referències en altres àrees de la península on hi havia moriscos, o que s’haguessen emportat la tradició amb ells, als llocs on van emigrar per la força després de l’expulsió de 1609. No se’n té notícia.

Si l’origen no està en la població morisca autòctona, si no hi ha substrat morisc, es podria pensar en altra connexió amb els acròbates del Magreb. Caldria pensar en una mena de bot d’aquesta tradició exògena a la península ibèrica. La qual cosa també resulta difícil. Els acròbates del Magreb provenen tots de l’actual província marroquina de Tiznit, en la regió de Souss-Massa-Draâ, en la regió històrica de Tazerwalt. Una coneguda família d’acròbates amb seu a Tànger també és originària d’aquesta regió, al sud del Marroc, entre les muntanyes de l’Atles i l’Antiatles. Tots els acròbates del Magreb es reconeixen hereus de Sidi Ahmed Ou Moussa[4], una mena de sant místic o marabut de la regió, fundador de la pràctica acrobàtica segons la tradició. Moussa va viure entre 1460 i 1563. Es fa molt complicat pensar en una transmissió durant aquests anys o els posteriors, tenint en compte que els musulmans o moros formaven part del camp semàntic de l’enemic, des dels temps de la conquesta cristiana del Regne de València.

Imaginar una transmissió cultural anterior a l’època moderna, en temps medievals, també presenta molts dubtes. Aquesta regió és el bressol de la dinastia almoràvit. Els almoràvits, nòmades, penetraren en la península en el segle XI i representaren un nou poder militar, polític i religiós. Però, per poc més d’un segle, ràpidament van ser substituïts pels almohades. No van romandre com a població autòctona, amb la qual cosa és improbable que deixaren pòsit cultural en l’àmbit festiu[5].

La població de Tiznit és amazic, anomenada de manera incorrecta berber, no és àrab. Així que també es podria considerar una altra via d’entrada en la península, a través de la cultura amaziga. Cal tenir en compte la importància del contingent amazic en els exèrcits àrabs que creuaren l’estret de Gibraltar a partir del segle VIII i l’alt percentatge de població amazic en Xarc Al-Àndalus, l’orient mediterrani andalusí[6]. Però no sabem de cap altra tradició destacada d’acrobàcies o torres humanes del poble amazic, més enllà dels acròbates del Magreb. És una tradició reservada exclusivament a aquesta regió tan llunyana, a quasi 1000 km de la costa mediterrània. Tot indica que la gent d’aquesta regió no podia formar part d’aquells contingents inicials, perquè es tracta d’un confí de l’Islam i de la cultura amaziga.

La presència d’esclaus negres en el Regne de València i la seua participació en celebracions i seguicis

Un dels episodis més desconeguts de la nostra història és el de l’esclavitud. En la Corona d’Aragó la presència d’esclaus formava part de la quotidianitat de les societats de les èpoques medieval i moderna. Barcelona, fins el segle XIV, i València, a partir del XV, van ser els grans ports de comerç d’esclaus. En aquest sentit València va ser un veritable mercat internacional en la mediterrània, amb grans inversions econòmiques en mercaderia humana[7]. A partir del 1441, amb el centre comercial ja desplaçat a València, es produeix un canvi fonamental: s’inaugura el comerç atlàntic d’esclaus, el tràfic negrer, amb la irrupció dels comerciants portuguesos que fan les captures per bona part de la costa occidental africana[8].

És fa difícil la quantificació de la població esclava de l’època, però n’era molta. Pel que fa als negres, des de la seua arribada el nombre és creixent i la presència s’estén per tot el Regne. De fet, s’ha arribat a documentar l’entrada de 5400 esclaus negres a la ciutat de València sols entre el 1482 i el 1516[9]. Es calcula que, en començar el segle XV, representen el 40% de la població esclava de la ciutat de València[10]. L’abolició de l’esclavitud dins el territori peninsular espanyol no es produeix fins el 1837. L’any 1790 encara es podia llegir l’anunci de la venda d’un afrodescendent, en la secció ventas del Diario de Valencia:

Se vende un negro de edad de 13 á 14 años, Criollo inglés, cuyo idioma habla con regular propiedad, y el Castellano igualmente: Está instruído en la Religion Christiana; tiene bastante talento para aprender cualquier oficio que sea. Su primer coste fue el de 7000 reales de vellón; el que lo necesite acudirá en la calle del Mar, Casa n. 2. Manz. 86, donde se podrá hablar con el Dueño.[11]

Hi ha abundantíssimes referències sobre la participació dels negres en seguicis festius, processons, entremesos, moixigangues, teatre, destacant-ne generalment les seues danses, música, ritme i el component burlesc. N’eren un component habitual:

[…] the sub-Saharan population settled in Early Modern Spain had a certain degree of freedom to express itself symbolically. […] The frequency of black African characters playing songs and dancing who appear in Golden Age Spanish comedies and short plays, as well as their mention in sociohistorical sources, is astonishing.[12]

En el territori de la Corona d’Aragó, a la vila de Tortosa, una referència de l’any 1585 en el seguici amb motiu de la visita del rei Felip II indica que els negres es pujaven els uns damunt dels altres, la qual cosa sembla suggerir l’aixecament d’alguna mena de torre, i en destaca el component burlesc:

Otra confradía sacaba unos negrillos muy bien hechos, en umbros de otros, los cuales ó sacaban su lengua ó echaban higas para mover á los que estaban presentes al riso.[13]

La presència dels negres en les principals celebracions religioses, com el Corpus Christi, la més important de l’època, i cíviques, era permanent. Resten així inserits en l’ordre simbòlic cristià:

Introduir els esclaus en aquestes processons tan complexes, amb entremesos, amb balls, amb molts col·lectius diferents que hi participen… es fa amb la voluntat d’inserir-los, que no d’integrar-los dins d’aquest ordre simbòlic cristià.[14]

Todas ellas tenían como función […] y participar en las procesiones como la del Corpus.[15]

Algo semejante ocurre en Valencia con motivo del casamiento de Felipe III y la procesión que se tiene en honor de San Vicente Ferrer el 17 de abril de 1599. Se cuenta cómo en ella participaron todos los negros de la ciudad “que eran muchos” avanzando en tres filas con canciones y danzas de su tierra.[16]

La formació de confraries, espirituals o d’oficis, era una de les vies d’integració en les societats de l’època medieval. També és el camí, si més no de la socialització, per als negres esclaus alliberats, els lliberts, que formen confraries ètniques en ciutats com Barcelona (1455), València (1472)[17], Dénia (1598)[18], Sevilla i altres ciutats andaluses o Lisboa. Les confraries són un espai d’identitat i germanor per a una comunitat arrabassada cruelment de la seua terra, on es conserven i es conreen pràctiques culturals pròpies, com la dansa. A València la confraria dels negres lliberts té la seu al convent de Sant Agustí i funda la Casa dels Negres[19] per a organitzar la solidaritat i l’ajut mutu entre els membres. En la sol·licitud de creació, document de l’any 1472, demana la participació en les festivitats locals:

Ítem, senyor, suppliquen los dits negres a vostra real maiestat que sia de vostra mer-

cè atorgar-los que puxan tenir e fer hun standart real, assi que quant occorrerà que·s haia de

fer alguna festa o solempnitat per servey de vostra real senyoria […].[20]

De fet, hi ha constància que la confraria encapçala, com fan les actuals muixerangues, més d’un seguici. Com ara en la processó per haver recobrat la salut Felip II, el 9 d’octubre de 1580, iniciant la marxa la confraria dels negres, ab  sa bandera, i en la visita de Felip II a València, el 3 de febrer de 1582, també encapçalant primer que les banderes dels oficis y per altre camí fora del ordre de la processó[21].

Les arrels negres de la muixeranga

Així, doncs, hem vist com la presència de negres, esclaus o lliberts, en el territori de la Corona d’Aragó formava part de la quotidianitat. De la mateixa manera era habitual, com testimonien nombroses referències, la seua participació encapçalant en els principals seguicis processionals i festius. Fins i tot un document concret suggereix que realitzaven construccions humanes.

Hi ha en l’actualitat algun element que relacione la muixeranga amb la cultura negra? I tant. Per començar els Negrets de l’Alcúdia, una de les colles muixerangueres tradicionals, que fins i tot n’han conservat el nom. La Campana, figura característica dels Negrets, és la construcció muixeranguera més antiga documentada, l’any 1692 a Tarragona[22], feta per un ball provinent del Regne de València. Fins ben entrat en segle XXI, un dels principals trets distintius dels de la Ribera Alta era actuar amb la cara pintada de negre. Representant els negres.

No només això. També han existit balls de negrets a poblacions com el Forcall, amb constància de realització de torre humana, i a altres poblacions de la comarca dels Ports com Sorita i la Mata, i de l’Alt Maestrat com Culla[23]. Així mateix han existit negrets a poblacions de la Ribera Alta com Carcaixent[24] Alzira, i de l’Horta com Picanya, amb alguna possibilitat d’haver realitzat alguna construcció humana[25], i a Xàbia, a la Marina Alta.

A Valls, l’Alt Camp, bressol dels castells, també es recull un ball dels negrets l’any 1635. Únicament aquest any. Es tracta d’un ball de negrets que participa en la processó festiva de retorn de la Mare de Déu al seu santuari des de l’església principal de la ciutat, però en aquest cas es desconeix cap detall sobre la dansa i ni tan sols si era propi de Valls o d’altra localitat[26].

Però, tornem als Negrets de l’Alcúdia. Una de les seues senyes d’identitat és la dansa del negret, que s’acompanya d’una lletra. Si obviem un fragment que sembla un afegitó decimonònic, la lletra diu així:

Pobret negret, pobret negret,
que menges figues en Massalet.
[…]
Ara que venen les figues,
Ara t’has mort,
Ja t’han fotut, ja t’han fotut,
Que t’han ficat dins l’ataüt,
Doneu-li terra, doneu-li terra,
I colgueu-lo prompte,
I digueu-li a l’amo
Que traga el compte.
Qui paga açò? El qui plora.

De què parla la lletra? D’un negre que s’ha mort, que té amo, és a dir, podria ser un esclau, les exèquies del qual sembla que hagen de pagar els companys, els que el ploren. Sembla la descripció d’una de les principals funcions de les confraries o germandats de negres de què hem parlat,  el suport mutu en cas de malaltia, extrema necessitat o mort, en què s’havien d’ocupar i acudir al soterrar.[27] [28]

En les diferents cultures de l’Àfrica subsahariana hi ha també tradicions de torres humanes, com es pot consultar amb relativa facilitat a internet. Crec que la semblança de figures o construccions no ha de ser un element clau per determinar el parentiu entre tradicions, perquè les possibilitats són limitades i és molt raonable que les figures presenten estructures i gestos tècnics pareguts. Però, no deixen de cridar l’atenció construccions com les de la tradició cultural igbo[29], en què es pot apreciar alguna figura en què els membres despleguen, un gest tècnic característic de la muixeranga, o alguna quasi idèntica a l’Oberta, figura pròpia del repertori d’Algemesí.

Individus d’aquestes cultures subsaharianes van arribar a terres valencianes a través del comerç d’esclaus, a partir de la segona meitat del segle XV, tant homes com dones[30]. Els comerciants portuguesos, els principals protagonistes del comerç esclau, van realitzar les seues captures en una amplíssima àrea que denominaven Guinea o negreria, des del riu Senegal, passant pel delta del riu Níger fins a superar la desembocadura del Congo. A la ciutat de València arribaren, a més d’altres, esclaus de les ètnies diola, wòlof, mandenkà o malinke, igbo i ioruba.

Per acabar paga la pena centrar-se en una tradició de torres humanes de l’altre costat de l’Atlàntic, a Acoria, província d’Huancavelica, als Andes centrals peruans. Com s’anomenen? Una vegada més, Negritos de Acoria. L’origen de la tradició dels negritos són els costums dels esclaus negres africans arribats a la regió, que feien les seues danses, acrobàcies i, pel que sembla, torres humanes en els seus escassos moments de celebració o descans[31]. Un procés que podria tindre analogies amb el que es va desenvolupar a l’antic Regne de València. A més a més hi ha fiestas, danzas i cofradías de negritos repartits per molts departaments peruans[32].

Un antic membre dels negritos, en la seua llengua quítxua nadiua, explica com es transmet l’origen de la festa a través de la tradició oral local:

Jo els vaig a contar el que els iaios m’han contat. Ells van vindre d’Ica, Pisco i Chincha, tots els negres encadenats que s’havien escapat. Després de caminar per les altures i per la neu, baixaren al nostre poble. Ja llavors estant ací, es va començar amb això de la festa dels negrets.

Des de llavors els acorians ho commemoren en una festa anual, pels volts del Cap d’Any, en què cadascun dels barris de la ciutat forma una colla o comparsa que prepara amb antelació danses i el que anomenen piràmides humanes. Algunes colles, a l’estil dels Negrets de l’Alcúdia quan es pintaven la cara, porten una màscara negra.

Per cert, les figures dels Negritos de Acoria sempre han sorprès el món muixeranguer, per la semblança. S’hi fan torres humanes de fins a cinc alçades, amb els participants desplegant-se i algun xiquet o xiqueta coronant-les i enviant besades al públic[33]. Tal com les muixerangues actuals.

Reflexions finals

Aquest article explica de manera cronològica, si fa no fa, les reflexions que m’han portat a concloure que l’origen remot de la muixeranga està relacionat amb la cultura negra[34] africana, arribada a les nostres terres a través del comerç d’esclaus. Es tractaria d’una transmissió impossible de determinar, que jo situaria sota el concepte de préstec cultural, tot i que en cap cas s’ha de descartar la possibilitat de trobar-nos davant d’una evolució autòctona. Però trobe que els indicis exposats són reveladors, tant que en alguns casos arriben a la categoria d’evidència. Sobretot si es fa la lectura que, si apareix la paraula negre, negret o negrito, és perquè originalment eren persones africanes les que ho feien.

La presència quotidiana de persones afrodescendents en la societat valenciana, i el fenomen de l’esclavitud en general, és molt desconegut. Com que no s’explica a les escoles, malauradament, si pensem en esclaus ens imaginem immediatament una plantació de cotó als Estats Units, però no ho relacionem amb la nostra història recent. És el motiu principal pel qual pense que, tot i els indicis, no s’ha explorat abans el possible origen negre de la tradició valenciana de torres humanes, la muixeranga. Per això he dit més amunt que ho teníem al davant, però no ho vèiem.

Potser és un pensament agosarat, o pretensiós, però desitjaria que alguna persona investigadora, interessada en aquest camp, pogués seguir aquesta línia de treball i aprofundir en les arrels negres de la muixeranga. De segur que a partir d’aquesta proposta hi ha moltíssims arxius i documents per explorar.

Pot passar que noves aportacions demostren que la hipòtesi és errònia. No passarà res, ben al contrari. Per la meua part he aportat amb honestedat el fruit de les meues inquietuds, reflexions i recerques, nous elements per a un debat apassionant. Allò indubtable és que l’estudi dels orígens de la muixeranga pot ser encara un camp molt fecund per a futurs treballs d’investigació.

[1]    BOFARULL SOLÉ, J. (2007). L’origen dels castells. Anàlisi tècnica i històrica. Cossetània Edicions.

[2]    MARTÍN CASARES, A. i BARRANCO, M. The musical legacy of black Africans in Spain: A review of our sources. ANTHROPOLOGICAL NOTEBOOKS 15 (2): 51–60. ISSN 1408-032X.

[3]    NAVARRO I BARBA, G. La Mare de Déu d’Agost, Sant Roc i el Gos. El reflex dels cicles bubònics en el Calendari festiu. Bétera com a exemple.

[4]    JUSTINARD, L-V. (1933) Archives marocaines. Documents et renseignements de la direction des affaires indigénes. Volum XXIX.

[5]    En les investigacions sobre els acròbates del Magreb i Sidi Ahmed Ou Moussa he comptat des del principi amb la col·laboració de Carles Montroi, amb qui vaig mamprendre les primeres, i apassionades, reflexions i descobertes sobre els orígens de la muixeranga.

[6]    GUICHARD, P. (1969), “Le peuplement de la région de Valence aux deus premiers siècles de la domination musulmane”, Mélanges de la Casa de Velázquez, 5, pàg. 103-158.

GUICHARD, P. (1976), Al-Andalus. Estructura antropológica de una sociedad islámica en Occidente, Barcelona, Barral.

[7]    CORTÉS ALONSO, V. (1964). La esclavitud en Valencia durante el reinado de los reyes católicos (1479-1516). Ajuntament de València.

[8]    ARMENTEROS MARTÍNEZ, I. De hermandades y procesiones. La cofradía de esclavos y libertos negros de Sant Jaume de Barcelona y la asimilación de la negritud en la Europa premoderna (siglos XV-XVI).

[9]    HAIR, P.E.H. (1980) Black African Slaves at Valencia, 1482-1516: An Onomastic Inquiry. History in Africa

Vol. 7, pàg. 119-139. Cambridge University Press.

[10]  BLUMENTHAL, D. Implements of labour, instruments of honor: muslim, eastern and black africans slaves in fifteenh-century Valencia. Tesi doctoral, Universitat de Toronto..

[11]  GRAULLERA SANZ, V. (1978) La esclavitud en Valencia en los siglos XIV y XVII. Institució Alfons el Magnànim.

[12]  MARTÍN CASARES, A. i BARRANCO, M. op. cit.

[13]  COCK, E. (1876). Relación del viaje hecho por Felipe II, en 1585, á Zaragoza, Barcelona y Valencia.

[14]  ARMENTEROS MARTÍNEZ, I. Entrevista en la revista Ab Origine. http://www.aboriginemag.com/ivan-armenteros/

[15]  GUTIÉRREZ AZOPARDO, I. Los negros y la iglesia en la España de los siglos XV y XVI.

[16]  CORTÉS LÓPEZ, J.L (1989). La esclavitud negra en la España peninsular, Universidad de Salamanca.

[17]  ALBACETE I GASCÓN, A. Les confraries de lliberts negres a la corona cataloaragonesa.

[18]  SESER PÉREZ, R. L’ermita de Sant Joan de Dénia i la confraria dels “negres”: una confraria d’esclaus i una tradició religiosa i festiva de 500 anys d’història. Arxiu Municipal de Dénia.

[19]  BLUMENTHAL, D. op. cit.

[20]  GUAL CAMARENA, E. (1952). Una cofradía de negros libertos en el siglo xv, Estudios de la Edad Media de la Corona

de Aragón, 5, pàg. 457-466.

[21]  CARRERES ZACARÉS, S. (1930-1935). Libre de memories de diversos sucesos e fets memorables e de coses senyalades de la ciutat e Regne de Valencia : 1308-1644. Acció Bibliogràfica Valenciana. Citat per GUAL. E., ibídem.

[22]  BOFARULL SOLÉ, J. Op. cit.

[23]  CARCELLER, K. (2020). Els negrets del Forcall (Els Ports). Revista Saó.

[24]  FOGUÉS, F. (1933) Los bailes de Carcagente. Anales del Centro de Cultura Valenciana, núm. 25, citat a  PARDO PARDO, F. i JESÚS-MARIA ROMERO, J.A. (1994) Las danzas rituales y procesionales en la Ribera del Júcar. Narria: Estudios de artes y costumbres populares 65-66.

[25]  CARCELLER, K. Op. cit.

[26]  Dec aquesta informació dels negrets vallencs a Gerard Picó Viñas.

[27]  ALBACETE I GASCÓN, A, op.cit.

[28]  No puc evitar relacionar-ho amb la figura de l’Enterro, conservada a Algemesí i d’explicació incerta, en què els muixeranguers i muixerangueres (que serien els confrares) porten en andes un company mort.

[29]  És senzill trobar-ne a internet, com les d’aquests vídeos: https://www.youtube.com/watch?v=w3dgLvlGm8w i https://www.youtube.com/watch?v=rFZQMIyNklw.

[30]  CORTÉS ALONSO, V. Procedencia de los esclavos negros en Valencia (1482-1516). Recurs electrònic.

            HAIR, P.E.H., op. cit.

[31]  BENDEZU QUISPE, T. i CHARHUAPOMA TUNCAR, J. T., (2018). Proceso de la festividad “Los negritos de Acoria” Huancavelica. Universidad Nacional de Huancavelica, tesi doctoral.

[32]  Directorio nacional de principales festividades a nivel distrital. Instituto Nacional de Estadística e Informática de Perú.

[33]  N’hi ha molts vídeos a internet, com https://www.youtube.com/watch?v=3U6vp2e_Jfs i https://www.youtube.com/watch?v=TdyqFemUMnY&t=165s.

[34]  He fet servir al llarg de l’article els mots negre, negra, negres per a referir-me a persones provinents de l’Àfrica subsahariana, en combinació amb altres com africans, afrodescendents i subsaharians. Tot i ser conscient que representen una racialització del col·lectiu, els he mantingut perquè faciliten la comprensió de l’article i són els termes utilitzats en l’època per a les persones d’aquesta àrea geogràfica i els seus descendents, termes heretats posteriorment per formacions que realitzen danses amb torre humana.