Tens 0 productes a la teua cistella
La «desena meravella del món», reduïda a un cràter per l’impacte d’un meteorit. Una altra forma de posar València en el mapa (que la Providència també pot ajudar, no ha de ser tot labor de titans!). I a partir d’ací, un cúmul d’avantatges. Cost de manteniment: zero. Turisme assegurat. I si s’aconsegueix dipositar en el fons una relíquia de Lorin Maazel, un pensament per ventura profund de Zubin Mehta (de millor rotllo, si pot ser, que el de «per què Madrid odia València?») i un do de pit de Plácido Domingo, fins i tot tenim un centre de peregrinació universal. L’orquestra (fantàstica però cada vegada més delmada) i el personal tècnic, en el cas que quede una mica de seny, al Teatre Principal. I adéu al Palau de les Arts. (Si alguna vegada observen un beatífic somriure en algun dels nostres polítics autonòmics mentre assisteix, per exemple, a una representació operística, probablement es dega al fet que estiga tenint aquest somni).
Quedarien pendents, això sí, els 35 milions d’euros de dèficit que la institució arrossega, als quals d’alguna manera potser contribuïren els «incompliments en els procediments de gestió» i «deficiències de control intern» que la Sindicatura de Comptes ha assenyalat en més d’un dels seus informes. Però, ¿i la tranquil·litat que dóna saber que ja no has d’ocupar-te de més reformes? Butaques cegues que, davant la impossibilitat de donar-los la llum, cal exterminar; plataformes escèniques indolentment encallades; goteres amb tendència a esdevenir en cascada pels interiors; revestiments que s’enfonsen… Buf… fora, fora! Es van acabar els nyaps.
És ben sabut que l’edifici va costar un imperi: 475 milions d’euros, quasi el quàdruple d’allò pressupostat. No obstant això, ha eixit en diversos anuncis, en el decorat d’alguna visita il·lustre i quasi ha servit de boxes per a Ferrari, que algun rendiment se li ha de traure a açò de ser icona cultural.
Perquè, no ens enganyem: el que importa de la cultura és el seu aspecte representatiu. Això d’anar nodrint a poc a poc d’interés un teixit ciutadà envers el fet artístic és molt avorrit i no serveix per a presumir. A més, implicaria l’existència d’un programa cultural a mitjà i llarg termini (la qual cosa és una utopia). Doncs res. Ací la grandeur es queda xicoteta al crit de «els diners i els collons són per a les ocasions», i d’una espenta ens convertim en superpotència de l’òpera.
Clar que si els diners hi escassegen, els divins esperits que li insuflen vida libaran altres saques més repletes. Ho faria quasi qualsevol. Sobretot si assistiren al sainet polític en el qual, en un dels seus nombrosos quadres, els qui abans demanaven fons al Ministeri, ara que estan en condicions d’atorgar-los, no ho fan. I viceversa: els qui quan podien fer-ho s’hi negaven, ara els reclamen.
En fi, són les coses dels homes. Encara que en qüestió d’homes sempre hi ha hagut categories. Sense anar molt lluny, podríem distingir-ne un parell: la dels qui pateixen un ERO i la dels qui pateixen d’una falta de vergonya sistèmica. ¡I mira que els homes són capaços de coses extraordinàries! La suma de voluntats i d’esforços que té com a resultat que una funció d’òpera es culmine amb èxit és un dels més meravellosos processos dels quals, com a espècie, podem enorgullir-nos. En el Palau de les Arts hem assistit en els últims anys, malgrat tot, a diversos d’aquests èxits. ¿Podem prendre mesures per a continuar impulsant-los d’una forma racionalment sostenible, la qual cosa comportaria un reconeixement dels errors fins ara comesos? ¿O preguem per la caiguda del meteorit?
Rafael Díaz Gómez. Crític musical
Article publicat al nº 399, corresponent a desembre de 2014
