Tens 0 productes a la teua cistella
Guàrdia civil vigilant les restes d’un avió, sense cap protecció radiològica
Els Estats Units mantenien vols les vint-i-quatre hores del dia d’avions carregats amb armament nuclear a les proximitats de la Unió Soviètica i dels països del Pacte de Varsòvia. Des de l’aparició dels B-52 i dels avions cisterna KC-135, amb uns 90.000 litres de combustible, ja no calia que els bombarders aterressin fora dels Estats Units, ni que les bombes i els seus secrets fossin en altres països. Eren els KC-135 els que sortien de les bases de les nacions aliades a la trobada dels bombarders perquè es proveïssin de combustible a l’aire. A Palomares, una pedania d’Almeria amb uns 1.000 habitants, sense llum elèctrica ni aigua corrent, li passaven per sobre cada dia sis vols (tres d’anada i tres de tornada), carregats amb quatre bombes termonuclears cadascun, i d’altres avions cisterna que realitzaven sobre la pedania d’Almeria la maniobra de proveïment. Això era una conseqüència, potser ignorada pel règim franquista, de la cessió de sobirania que representen les bases militars de Morón, Rota, Torrejón i Saragossa pels pactes de Madrid de 1953.
El 17 de gener de 1966, un dels bombarders va col·lidir en l’aire amb l’avió nodrissa que el proveïa i moriren set dels seus tripulants, mentre que quatre més saltaven en paracaigudes. Les restes de les aeronaus van caure al camp i entre edificis, a prop de l’escola i al costat del cementeri. Les quatre bombes termonuclears que portava el B-52 eren Mark 28 (model B28RI) d’1,5 m de llargada, 0,5 m d’amplada, un pes de 800 kg i 1,5 megatones cadascuna, és a dir, 6 megatones en conjunt, unes 500 vegades la potència de l’artefacte que va explotar a Hiroshima, que era de 12 quilotones. Les bombes es van desprendre i els paracaigudes de dues d’elles van suavitzar el seu contacte amb la terra i amb el mar, respectivament. No va passar el mateix amb les altres dues. A una li va funcionar parcialment, i el de l’altra ni tan sols es va obrir, el qual produí a terra un cràter de 6,6 metres de diàmetre i 2 de profunditat. L’explosiu convencional de totes dues va esclatar i el plutoni que contenien, uns 20 kg, es va dispersar per una zona de 226 hectàrees de superfície que incloïa matollar, camps de cultiu i fins i tot zones urbanes.
Els EUA activen l’Operació Broken Arrow, amb 1.600 militars dirigits pel general Wilson, per a la recerca de les bombes. En plena Guerra Freda, la pèrdua d’una arma nuclear era molt preocupant, ja que podia ser recuperada per algun altre país que en descobrís el disseny. A primera hora de l’endemà, els nord-americans van aixecar amb un helicòpter la bomba trobada a prop del riu Almanzora i la van carregar en un camió que la va portar a la base de San Javier (Múrcia) i d’allà, amb avió, a Torrejón de Ardoz (Madrid). A les 9.30 hores ja havien localitzat la segona bomba, a la qual li havia fallat el paracaigudes. A les 11 va aparèixer la número tres, amb el paracaigudes parcialment obert. Ni rastre de la quarta caiguda al mar. Faltaven més de 80 dies perquè la trobessin, gràcies a 34 vaixells, 4 minisubmarins i a l’ajuda d’un pescador d’Águilas anomenat Francisco Simó que l’havia vista caure, conegut després a la zona com «Paco el de la bomba».
El comandant Guillermo Velarde, director del projecte Islero de la Junta d’Energia Nuclear, va viatjar fins allà per recollir restes a les zones on havien caigut les bombes dues i tres, les àrees més contaminades. Velarde trobà una alta activitat en algunes pedres, com si el plutoni estigués incrustat en algun producte que s’hi hagués enganxat. Li pregunta a Wilson, que li diu que això és per l’esponja de poliestirè que col·loquen al voltant de les bombes per mitigar els colps. Va començar a sospitar que era un component de la bomba, i amb el temps seguir aquesta pista li serviria per redescobrir el mètode Teller-Ulam, segons el qual la bomba atòmica de plutoni, que va a l’interior de l’artefacte termonuclear, es fa servir només per produir raigs X, que són transmesos a través d’una esponja de poliestirè a un recipient amb deuteri-triti que, en fusionar-se, produeix l’explosió nuclear.
Les operacions li van costar a l’exèrcit nord-americà 80 milions de dòlars de l’època, que retiraren en 4.818 bidons, 1.400 tones de terra que van ser transportades a Savannah River (Carolina del Sud). Es calcula que el 15 % del plutoni, uns 3 kg, va quedar escampat en forma polvoritzada. El plutoni-239, utilitzat en les armes nuclears, emet radiació alfa i té una vida mitjana de 24.100 anys.
El govern espanyol no va subministrar protecció de cap classe als guàrdies civils que van participar en la neteja, protecció que sí portava el personal nord-americà. No s’han realitzat estudis epidemiològics sobre malalties associades a la radioactivitat i la toxicitat química del plutoni ni a escala local ni entre els guàrdies civils que van participar en la neteja. El govern, sota pressió dels EUA, va mantenir en secret els informes, fins que finalment els va desclassificar el 1986. Aproximadament el 29 % de la població de Palomares presentava traces de plutoni radioactiu al seu organisme.
Uns mesos després, Manuel Fraga, ministre d’Informació i Turisme, i A. B. Duke, ambaixador dels EUA a Espanya, es van banyar a la platja de Quitapellejos, a Palomares, davant les càmeres de RTVE i emès pel NO-DO, per evitar rumors sobre la perillositat de la zona, que podrien haver afectat negativament el turisme, principal motor econòmic del país a l’època. Però avui encara continua havent-hi contaminació radioactiva a Palomares sense que Espanya hagi aconseguit arrencar als Estats Units un compromís vinculant de la seva neteja definitiva.
