Les cançons de la protesta

Davant del panorama polític que s’acosta, potser convindrà recordar algunes coses. Durant vint anys, des del 1995 fins al 2015, els diaris, les ràdios i les televisions transmetien la idea que l’espanyolització del País Valencià era total i definitiva. No semblava que el catalanisme hagués perdut una batalla, sinó que hagués perdut la guerra. El Partido Popular, amb el seu discurs antiintel·lectual i anticatalanista, guanyava totes les eleccions i controlava les Corts, les tres diputacions provincials i la Generalitat. El partit, corrupte fins al moll de l’os, formava un bloc aparentment compacte, i tenia un poder que semblava il·limitat, amb complicitats en el sistema judicial i en els mitjans de comunicació. Els promotors immobiliaris i els constructors que s’enriquien ràpidament, però també els empleats pobres i, fins i tot, els immigrants més escaldats, tots, semblaven fer costat al Partido Popular. Canal 9 i Ràdio 9 des del principi s’havien encarregat de folkloritzar el país de manera metòdica, sense concessions a la cultura i a la intel·ligència. Tot el que era valencià estava relacionat amb el blau de la senyera i amb gent que tenia dificultats per lligar tres frases amb sentit. Retransmetien cinc hores seguides de l’ofrena de flors a la Marededéu dels Desemparats i moltes bestieses semblants. No tenien límit. Els polítics valencians portaven tan alta la bandera de l’estupidesa que fins i tot al Partido Popular de Madrid li feien nosa. Aquell president que es deia Aznar procurava no fer-se fotografies ni amb Zaplana ni amb Rita Barberà –perdó: Barberá– quan anava d’estiueig a Orpesa.

I enmig d’aquest desastre i d’aquesta desmobilització general, sorgiren al País Valencià una sèrie de col·lectius i de grups musicals disposats a fer la feina de desgast. Obrint Pas van ser els primers a trobar una fórmula atractiva. Començaren a enllaçar el ritme festiu de l’ska amb la sonoritat emotiva de la dolçaina i barrejaren les crítiques al sistema amb la reivindicació dels referents del catalanisme. De sobte, els vells símbols de la revolta –l’espurna, la flama, la pedra i els estels– tornaven a les cançons. I tornaven amb una notòria eficàcia. Obrint Pas, amb les lletres, incitava l’independentisme a fer-se sentir. Eren els anys 1997 i 2000, i els seus primers àlbums coincidien amb el control ferri de les institucions valencianes i dels mitjans de comunicació per part del Partido Popular. Les conselleries compraven cada dia milers de diaris per distribuir-los per les escoles i les dependències oficials. S’asseguraven així una propaganda favorable. L’especulació immobiliària estava desbocada. La depredació urbanística semblava que no tindria aturador.

Per sota de tot això, Obrint Pas anava traient un disc rere l’altre. En el tercer disc, s’incloïa un fragment d’un discurs de Joan Fuster i el Cant dels maulets d’Al Tall. Els referents ideològics eren claríssims. No feien concessions comercials en aquest sentit ni es permetien cap ambigüitat. Feien una música compromesa amb una determinada militància política: la militància catalanista del País Valencià. I ben aviat es va veure que no estarien sols. Van començar a consolidar-se alguns grups que els seguien els passos: La Gossa Sorda, Aspencat, Auxili… El fenomen s’havia escampat a moltes comarques. La Gossa Sorda començà a fer cançons amb unes lletres sarcàstiques i demolidores. Ridiculitzaven l’espanyolisme. Envestien contra el govern, contra la corrupció, contra la policia, contra el capitalisme… Aquests grups i col·lectius no aconseguiren produir l’agitació social que les lletres de les seues cançons anunciaven. Ni tampoc eren tan ingenus com per esperar una cosa així. Però, sens dubte, suscitaren un cert ambient contestatari. I això era molt, en aquells anys d’immobilitat política. Havien aconseguit algun èxit important, com ara mostrar el costat ridícul dels que tenien el poder. I, sobretot, havien posat en circulació una llarga sèrie de símbols, o de noms convertits en símbols: Ovidi, Estellés, el Cabanyal amenaçat per l’especulació immobiliària, el Benimaclet dels pisos d’estudiants… Aspencat, sobretot, tingué l’encert d’unir en les lletres de les seues cançons «la flor del taronger» amb «els punys i les corbelles». L’Albufera, les torres de Serrans, l’horta i els carrers de València –és a dir, tots els tòpics de la dreta espanyolista de València– quedaven associats a paraules com ara resistència i desobediència. Era un triomf inesperat. El nou catalanisme que aquests grups representaven no només tenia capacitat de mantenir l’herència simbòlica del passat (els Maulets i el Basset), sinó que era capaç de menjar-li el terreny a l’adversari. De fet, amb una sola cançó La Gossa Sorda ridiculitzava tots els esforços institucionals per mantenir el segregacionisme lingüístic: «Testime, t’estimo, t’estim».

Tot aquest soroll el van fer amb unes bases d’una precarietat absoluta. Es van crear uns festivals al voltant dels grups que feien música en català. Es congregaven tres mil o quatre mil persones, acampades en tendes de campanya. Escola Valenciana va començar a organitzar unes gires per als músics. Es van instituir els Premis Ovidi Montllor. Els concerts i els festivals van començar a aglutinar cada vegada més gent. Al final, va ser impossible per al govern ocultar aquests èxits. Obrint Pas va fer els seus tres últims concerts al Teatre Principal de València al maig del 2014. Els tres dies, el teatre s’omplí de gom a gom. El Partido Popular s’enfonsava per molts altres motius, però també per aquest.

Amb els partits del Pacte del Botànic en el govern, hi havia la incògnita sobre la reacció dels grups. La Gossa Sorda plegava el 2016; Aspencat, uns mesos després. Però la sensació no ha estat de declivi. Grups com ara La Fúmiga i Zoo han aconseguit èxits esclatants. I, en definitiva, les mateixes reivindicacions que calia fer contra els governs del Partido Popular continuen sent vàlides davant la desorientació dels partits del Botànic. Una lletra aparentment innòcua com la de «L’aposta» de La Fúmiga dibuixa sense complexos el mapa dels Països Catalans. I no cal dir que les cançons de Zoo continuen trobant amb facilitat tipus humans nefastos, contra els quals descarregar una dotzena d’enneasíl·labs.