Les cares ocultes

Fent-se camí entre els enderrocs, flames i decepcions de les notícies, hem viscut un miratge al telediari. Com que les casualitats en (geo)política no existeixen, ben bé podríem pensar que no ha sigut una coincidència aleatòria. Que el mateix país estiga bombardejant la Terra i envoltant-la en una nau espacial té moltes paperetes de semblar una maniobra de distracció. Què ens mirem: la Lluna o el dit?

Un poc de recerca en l’assumpte, però, ens ofereix dades que dissipen les comprensibles precaucions: la missió Artemis II, tal com la coneixem, es va configurar en 2023 i és hereva o conseqüència d’altres iniciades en 2017. Si furguem un poc més encara, descobrim que, de fet, el viatge estava previst per al febrer del 2026, però les tempestes de gener als Estats Units van obligar a fer una modificació en el calendari. Tenint açò en compte, i descartada la manipulació a l’agenda –i amb algun que altre detall que comentaré més avant–, ara ja podem gaudir d’aquesta fita en la història sense remordiments.

I és que, de gaudi, en trobem molt, i no ho negarem. La tripulació de la missió Artemis II ha aconseguit sense esforç encomanar-nos l’efecte perspectiva –amb una variant bastant més poètica en anglés, Moon joy– sentit pels astronautes, mitjançant el qual es produeixen canvis cognitius en la consciència que deriven el focus de la nostra atenció cap a la transcendentalitat i la interconnexió. La cosa és més o menys així: curiosament, al mateix temps que la nostra vista s’allunya del planeta que habitem, també ens distanciem nosaltres de com s’han articulat les relacions humanes. Però no en el sentit que deixem de preocupar-nos de les persones, o dels problemes que tenim. A quin sant, tot el contrari! És més bonic encara: ens retrobem amb la humanitat perquè el que veiem amb perspectiva, el que qüestionem, al cap i a la fi, són eixes línies divisòries entre nosaltres que, a 434.522 quilòmetres de distància, simplement no existeixen. Només un planeta preciós, ple d’aigua, de verd, de groc i marró, amb algunes capes de núvols. Un autèntic oasi de vida entre la negror de l’espai. Tan únic en la galàxia que coneixem. Tan fràgil. Entre el miracle i el desastre és on vivim.

Per afegir més enlluernament, una menció especial requereixen les fantàstiques i inèdites imatges que ens ha donat l’expedició de la cara oculta de la Lluna, eixe satèl·lit que tant ha inspirat, inspira i inspirarà artistes, poetes, persones que simplement la veuen i s’emocionen…, que regeix les marees, les podes, sembres, collites i els talls de cabells, entre tantes altres coses que ni ens imaginem. Amb dos models de càmeres de fotos digitals de la mateixa marca, un llançat el 2016 i altre el 2021. Amb objectius de qualitat i classes prèvies. La lliçó és clara: allò més nou no és sempre el més fiable.

Però, des del meu punt de vista, possiblement la característica més inèdita de totes és la tripulació: la primera dona, el primer afroamericà, el primer canadenc, l’home amb més edat en una missió espacial. Tots quatre deixant el micròfon volant després que el president dels Estats Units parlara, sense contestar-li, en un acte de rebel·lia que no ens hauria de passar desapercebut, en un drop the mike sense gravetat. Tots quatre de la dècada dels 70, de la generació X, eixa que està –estem– entre boomers i millennials, en terra de ningú, que tota la vida hem sigut o massa joves o massa majors. Per a quasi tot, val a dir. I, d’entre les quatre persones, em permetreu que m’entretinga un poc en ella, Christina Koch.

Era ella qui més dies a l’espai havia passat abans de la missió, qui amb Jessica Meir havia conformat el primer equip de dones a fer una passejada fora d’una nau… És ella qui ha trencat motles arreglant l’inodor de la càpsula Orion poc després de l’enlairament, qui ha aparegut en totes les televisions i xarxes del món amb els rínxols solts flotant lliures, tan lliures com els nostres cors en observar-la amb els ulls empetitits pel grandíssim somriure, en veure-la tan lluny i sentir-la tan a prop de nosaltres. És a través d’ella que moltes ens hem sentit protagonistes d’una fita històrica que sabem col·lectiva i no individual.

Durant dècades, amb poquíssimes excepcions –com ara la de Valentina Tereshkova–, la narrativa oficial ens ha parlat d’herois solitaris, d’astronautes valents i d’enginyers brillants amb camisa i corbata abarrotant la sala de control de Houston. Però, darrere d’aquella èpica falsària, hi havia equips sencers de dones fent càlculs quilomètrics a mà, programant trajectòries perfectes, resolent problemes crítics, anticipant dificultats que encara no s’havien produït. Sense elles, moltes missions no haurien passat de ser un projecte gairebé imaginari i inassolible. El cas de les matemàtiques afroamericanes de la NASA Katherine Johnson, Dorothy Vaughan i Mary Jackson és, potser, el més conegut gràcies a una tardana recuperació cinematogràfica que mostrava el que l’agència espacial havia ocultat: el seu paper fonamental en les missions Mercury y Apollo. Les seues cares ja no estaven ocultades. Però, per desgràcia, no és un cas aïllat, sinó un símptoma.

La invisibilització no és accidental: respon a una estructura fèrria que ha considerat històricament el coneixement científic i tecnològic com un àmbit masculí, i relega les dones a rols secundaris o, directament, esborra les seues imprescindibles contribucions. Encara hui, quan constatem amb preocupació la baixada d’estudiants dones en carreres d’STEM. Per això, cal continuar parlant de les cares ocultes, no només com a acte de denúncia, sinó també com una aposta de futur. Entre totes, hem de construir un relat i un imaginari diferents, més justos i més complets. Un relat que ens incloga en plenitud. Un imaginari on les dones no siguem excepcions celebrades, sinó presències normals i reconegudes. Les referents que som ara condicionen les aspiracions de les que vindran demà. Si les xiquetes no veuen a Christina envoltant la Lluna, difícilment pensaran que ho podran fer elles. I és en aquest sentit que Artemis II ens ofereix una oportunitat. No només per avançar en el coneixement de l’univers, sinó també per repensar-nos com a espècie humana. Per posar llum a les zones ocultes per les ombres durant segles i segles. Per intentar que les conquestes científiques també vagen acompanyades del progrés social.

El gris que es veia en aquelles seqüències de la petjada al final dels anys 60 ha donat pas al perla, blau, roig, morat… No ho desaprofitem. No ens ho podem permetre.

 

Revista Saó Núm.523, pàgs.46-47.