Les companyies en valencià

05/01/2023

El panorama teatral al País Valencià és divers i amb realitats molt variades, possiblement tant com companyies hi ha. La convivència de la cultura teatral amb el suposat bilingüisme en què vivim fa que les opcions de cada companyia siguen úniques i sovint basades en diverses raons que no tenen per què poder-se categoritzar, sinó que poden ser fruit tant de decisions plenament conscients com de situacions puntuals que decanten la balança per un o altre idioma. A més a més, estem parlant d’unes arts, les Arts Escèniques, que es defineixen per la utilització de diferents llenguatges escènics com a eina fonamental a l’hora d’elaborar el discurs. Així, de la mateixa manera que el disseny d’escenografia, de l’espai sonor, la tria de determinades intèrprets o fins i tot en quines dates i llocs estrenar són decisions dramatúrgiques, l’idioma és un llenguatge escènic més i, a banda del primer nivell d’ús del valencià, el quotidià, ens trobem que en moltes ocasions la tria de l’idioma no només servirà com a vehicle sinó com a part del contingut d’allò que les creadores volen explicar.

Quines són les companyies en valencià?

Respondre la primera pregunta que se’ns planteja ens obliga a moltes puntualitzacions, o almenys a una descripció un poc més acurada. En primer lloc, podem trobar aquelles en què totes les propostes són en valencià; en són exemple L’Horta Teatre, Micalet, La Dependent, Albena Produccions, Patrícia Pardo, Pont Flotant, La Família Política, Esclafit Teatre, Indecents, Teatre de Caixó i nosaltres mateixes, La Ravalera, entre d’altres.

En totes elles, la gran majoria de propostes estan fetes en valencià. I diem la gran majoria perquè en alguna d’elles puntualment, com en el cas de L’Horta Teatre o de La Dependent, podem trobar, excepcionalment, alguna proposta en castellà i en altres casos, entre els quals ens incloem, alguna peça ha demanat la utilització d’un altre idioma, com Antimülleriana i altres cròniques del fracàs, en què dialoguem amb fets i personatges que parlen en castellà; o Acampada, de Pont Flotant, una proposta basada entre altres coses precisament en la comunicació i on una de les intèrprets, per exemple, parla en èuscar. Així, en aquestes excepcions, veiem clarament el component dramatúrgic de què parlàvem: la utilització del valencià no és només un fet fruit de la normalitat de viure en la nostra llengua, sinó que la seua utilització, o no, també depén d’un factor narratiu que respon a la realitat i al context que ens envolta. És a dir, el teatre, com a art que explica el món, explica el nostre món i en determinades propostes, molt sovint en aquelles en què l’autobiografia està present o en les que parlem d’algun personatge que viu en castellà, les creadores utilitzem amb tota consciència un idioma o un altre com a element indispensable de la història, i més concretament de la realitat i la veritat escènica. En converses amb companyes que he tingut arran d’aquest escrit, Pau Pons de Pont Flotant em deia com en el seu darrer espectacle, Eclipse total –una una proposta en què treballen al voltant de la pèrdua i de la mort, i amb el que tot just han tornat d’estar al Teatro de la Abadía de Madrid fa poques setmanes–, en alguns dels fragments, em deia, aquells en què Àlex Cantó parla amb la seua família de Tarragona, no s’han traduït i s’han deixat en català perquè era així com volien la recepció, consideraven que explicava més deixant-los en l’idioma original i no dificultaven la comprensió, ans al contrari.

De la mateixa manera ens passà a nosaltres en les representacions a la Sala Mirador, a Madrid també, d’Instruccions per a no tenir por si ve la Pastora, una proposta al voltant de la figura de Florencio Pla Messeguer, La Pastora, amb la qual vam ser finalistes als premis Max amb l’obra sense traduir, subtitulada. Vam traduir la peça al castellà per a les representacions a Madrid, però moltes de les expressions, aquelles lligades a l’imaginari comú de la comarca dels Ports de Morella, es mantenen en valencià perquè d’una altra forma desvirtuaria la història. O com m’explica Isabel Martí d’Indecents, que per a un text d’autoficció fruit d’un curs en castellà, en què havia de parlar de la seua iaia, li era impossible fer-ho en castellà. Afegia que, de fet, no parlava amb la seua iaia sinó amb sa uela, i obriríem ací un altre meló, on no entrarem hui, que aquelles que escrivim teatre habitem i ens debatem entre la normalització de la llengua i la normativització.

Amb tot, en molts casos sí que hi ha la traducció dels textos, la majoria de vegades al castellà, sempre que la companyia té funcions fora dels territoris de parla catalana. És el cas de Pont Flotant amb les seues produccions, Albena Teatre, La Família Política, La Ravalera… Però també hi ha d’altres companyies, com és el cas de Patrícia Pardo, que treballen amb la versió original sobretitulada a l’idioma que calga.

Un segon grup de companyies en valencià és el de les companyies i creadores híbrides, això és, creadores que tenen espectacles en valencià i d’altres en castellà com Crit Companyia de Teatre, Teatro de lo Inestable, Cactus Teatre, Contrahecho Producciones, Pérez&Disla, Medusa Project, La Subterránea, Bullanga, Al·legoria Teatre… En totes elles, es donen fenòmens molt variats, des de l’escriptura en castellà i la posterior traducció, espectacles en una o altra llengua o inclús èpoques de producció en què totes les propostes són en castellà i altres temporades en què totes les produccions són en valencià. I cada companyia no és representant d’un sol dels fenòmens, sinó que es donen alhora com en el cas de La Subterránea o Contrahecho Producciones, que tenen propostes en castellà, en valencià i traduïdes. Ací s’encabiria una molt bona part del panorama teatral valencià i inclouria també totes aquelles creadores que no estan vinculades a una companyia en especial o que poden treballar en la companyia pròpia o amb altres, com Xavi Puchades, Begoña Tena, Patrícia Pardo, Javier Sahuquillo…, i també aquelles creadores que treballen en alguna proposta nascuda de les institucions, ja siga l’Institut Valencià de Cultura o el Centre Escalante, com per exemple la proposta de Les saurines, en què Mafalda Bellido escriu i dirigeix en valencià quan normalment la seua companyia, La Zafirina, acostuma a fer les propostes majoritàriament en castellà.

Per últim, també caldria tenir present aquelles companyies de dansa o de teatre de moviment i visual en què no hi ha un predomini de la paraula en escena, tot i que la seua llengua siga el valencià, per exemple, a les seues pàgines web o en algun fragment que aparega als seus espectacles com Maduixa, Fil d’Arena, Pepa Cases, Hort Art o Visitants, entre d’altres.

Així, quan parlem de companyies en valencià, probablement estem parlant de tot un ventall de situacions en què el valencià està present en major o menor mesura, en major o menor assiduïtat i certament és difícil trobar cap companyia de teatre que mai haja fet res en valencià.

Per què?

Una vegada feta la fotografia, i ara que ja ens coneixem un poquet més, em permetreu canviar el to i fer una reflexió, mullada amb tocs de confessió i que, segurament, com sempre, acaba en una pregunta. Quan vaig pensar com encarar aquest article, una de les primeres coses que se’m va ocórrer va ser contactar amb algunes de les persones, de les companyies, amb què compartisc el fet de treballar i viure en valencià i que pensava que podien ser com una mostra representativa de diferents realitats per preguntar-los i preguntar-me per què, quina és la raó de la nostra decisió de fer-ho tot en valencià. Des d’ací els agraïsc el temps i amb totes ha quedat més d’una cervesa pendent perquè, vulguem o no, el tema dona per a més d’una conversa. Totes elles em van contestar que la raó era la de normalitat absoluta, i en alguns casos de responsabilitat cultural, tot i que tal com em deia Joan Nave d’Esclafit Teatre, el context no siga el normal. O, és més, com em deia Alfred Picó de L’Horta, el que no hauria de ser normal és que ens férem la pregunta, ja que no som nosaltres els sospitosos per treballar en valencià, sinó que el sospitós serà aquell que ens ho qüestiona. Una vegada contestada aquesta pregunta, que no va donar per a més, les converses van anar per diferents camins que llance perquè no se m’obliden i per si a algú li serveixen de fil per poder estirar o cistella de cireres. Vam parlar amb Pau Gregori de La Família Política o amb Pau Pons del fenomen de revernacularització i de com a partir de treballar en valencià hi ha membres de la companyia han acabat emprant el valencià en moltes vessants de la seua vida, inclús per a criar les seues criatures. De com és de necessari el suport institucional, provinent actualment de l’IVC fonamentalment, i de com ha canviat el panorama, per a bé, en aquests darrers anys, tot i que sempre en fa falta més. També, tal com parlàvem adés, de la necessitat de decidir entre la normalització i la normativització en un àmbit, l’escènic, que demana sovint la veritat i la col·loquialitat immediata. Arran d’això va sorgir la reflexió de la necessitat de les propostes de teatre de creació contemporània en valencià, tot per la normalitat i per eixir d’aquella idea de l’idioma com a vehicle per a la nostàlgia, poder ser desagradables, insultar i caure malament o incomodar en valencià.

I fonamentalment crec que en totes les converses es va repetir aquesta sensació que patim del ser i no ser, de voler ser normals i que se’ns pregunte per la utilització de la nostra llengua com si fos un fenomen curiós. Perquè en la resposta hi haurà implícita una decisió conscient quan, tal com hem vist, moltes vegades és fruit de molts altres factors i caldria poder-ho llegir amb deteniment des d’aquestes altres raons, que no són simplement la raó política entesa en el sentit més ampli de la paraula, perquè aquest seria un indici de normalitat.

Així que, amb tot, i sense voler esborrar tot el que he dit fins ara, hauria sigut bonic que aquest article s’hagués limitat a un espai molt més reduït o fins i tot que no hagués calgut. Podria haver sigut: «Companyies en valencià? Moltes, clar que sí. Per què ho preguntes?».