Les comunitats de pràctica de les polítiques de desenvolupament local i la necessitat de nous espais comunicatius

21/01/2022

Des de mitjans dels anys 80 del segle XX s‘ha produït un important desplegament de les polítiques de desenvolupament local en el territori valencià. En una primera etapa, aquestes polítiques van tenir un caràcter essencialment municipal i es van desenvolupar amb un escàs consens entre les administracions públiques locals que les impulsaven i els agents socials i altres actors de la societat civil. Aquesta situació ha canviat en les dues últimes dècades: amb l’impuls de la Comissió Europea, aquestes polítiques han trobat en els Pactes Territorials per l‘Ocupació l‘instrument privilegiat de les polítiques d‘ocupació i de desenvolupament socioeconòmic a una escala bàsicament comarcal (amb l‘excepció, al territori valencià, d‘algunes grans ciutats com és el cas de Castelló de la Plana, València, Alacant i Elx). A més, aquestes polítiques han tingut com a pedra angular la conformació d‘un partenariat entre les administracions públiques locals, la patronal i els sindicats, ja que per a la constitució d‘aquests pactes el concurs dels tres actors esmentats és ineludible. Amb tot i amb això, progressivament s‘han anat incorporant altres entitats de la societat civil organitzada, la qual cosa ha permés ampliar l‘agenda d‘aquests pactes i alhora abordar problemes més complexos.

Al País Valencià, aquests pactes van conéixer des dels anys 2000 una primera etapa de desenvolupament a impulsos locals, d’una banda, i de la Generalitat Valenciana que va crear un marc de subvencions a través de les diverses ordres anuals de pactes del govern autonòmic, d’una altra. Unes subvencions que es van anar succeint fins a l’any 2012, quan es va interrompre el programa. La nova administració autonòmica que sorgeix de les eleccions de 2015 ha donat un nou i especial suport a aquesta iniciativa amb la creació dels Acords Territorials per l‘Ocupació. Això representa un esforç d‘extensió d‘aquests partenariats al conjunt del territori valencià i l’impuls a la realització de diagnòstics territorials i de projectes experimentals en coherència amb aquests diagnòstics, entre altres actuacions englobades dins del programa Avalem Territori. També cal destacar en aquest programa l‘existència d‘un conveni entre la Conselleria d‘Economia i diverses universitats públiques valencianes (la Universitat de València, la Universitat d‘Alacant i la Universitat Jaume I) per a realitzar diversos estudis i assessorar els pactes.

En aquest llarg periple de gairebé 40 anys, aquestes polítiques de desenvolupament local en territori valencià s‘han nodrit de la incorporació de professionals formats per les universitats valencianes als ajuntaments, a les diputacions, a l‘administració autonòmica, als agents econòmics i socials, etc. Tot això ha definit un conjunt de comunitats de pràctica, tant internes a cadascun d‘aquests diferents actors, com en la interrelació entre els actors, element que ha estat essencial en la generació i difusió de les innovacions. Les comunitats de pràctica estan formades per persones que realitzen un mateix conjunt de tasques en la mateixa organització, o, el que és més freqüent, en organitzacions diferents, però sempre tasques de naturalesa semblant (del mateix camp professional). Els agents d‘ocupació i de desenvolupament local en són un exemple.

A més de l‘impuls polític, aprofundir en aquestes polítiques de desenvolupament local com a instrument de la pròpia territorialització de la política regional autonòmica requereix una major integració entre diverses comunitats de pràctica. En aquest sentit, cal destacar la necessitat d‘avançar en la comunicació entre tècnics i directius de les comunitats de pràctica de les administracions locals, els dels pactes i acords territorials i els de l‘administració autonòmica, la qual cosa podria contribuir decisivament a fer el salt cap a una major territorialització de la política regional i, al seu torn, cap a una major autonomia de la política de desenvolupament local. Tot això, per exemple, sobre la base d’uns contractes marc entre l‘administració autonòmica i els Pactes Territorials, que incorporen no només finançament per a realitzar les activitats establertes, sinó també un marc per a la canalització d‘inversions públiques en territoris concrets per part de les administracions central i autonòmica. I això contrasta amb el model actual d‘ordres generalistes de Pactes i Acords Territorials, on no es permet un grau suficient de desplegament de l‘autonomia i de la creativitat dels actors territorials, en especial dels partenariats territorials més avançats. De la mateixa manera, si realment es vol fer un ús eficient dels recursos públics fora essencial millorar la integració i el protagonisme de tres comunitats de pràctica: la del personal tècnic de l‘administració autonòmica, la dels pactes i acords territorials i també la del personal investigador de les universitats i centres d‘investigació. La realització de doctorats industrials en cooperació entre les dues primeres institucions referides i les universitats contribuiria sens dubte a aquest objectiu.