Les conseqüències socials i psicosocials de la pandèmia i els reptes a les polítiques públiques de la Comunitat Valenciana

30/09/2020

La nostra civilització està vivint el major repte del segle XXI provocat per la COVID-19, un virus que va dur l’Organització Mundial de la Salut a declarar al gener la situació d’emergència pública de salut, i Espanya a declarar l’estat d’alarma al març. La ràpida propagació del virus i l’ingent volum d’afectats i morts han fet que es difonga el pànic entre la població fins a tal punt que la por al contagi s’ha instal·lat en la psique i pareix voler quedar-se amb nosaltres, tot i que el confinament al nostre país ja ha acabat.

En l’àmbit microsocial, a part del patiment físic, alguns estudis parlen de l’afectació al benestar i a la salut mental produïda per la pandèmia mundial: problemes de son, ansietat, estrés, soledat… Els efectes psicosocials post-quarantena poden incloure greus problemes socioeconòmics i estrés associat a la pèrdua de treball, la reducció d’ingressos a la llar i a les empreses, inseguretat i incertesa col·lectives. El confinament ha comportat altres temes: violència domèstica, sedentarisme, falta de relació social, manca de cures i falta d’estimulació cognitiva, entre altres.

En l’esfera macrosocial, la crisis sanitària provocada per la COVID-19 ha posat de manifest la debilitat dels nostres sistemes de salut i protecció social. Es tracta de la crònica d’una mort anunciada que la pandèmia ha confirmat. Els retalls en Sanitat i en Serveis Socials que paulatinament s’han anant fent en els darrers anys han deixat un sistema molt feble en recursos humans i materials. Ha quedat evident que el nostre no era un dels millors sistemes sanitaris del món. També que l’infrafinançament de l’Estat de Benestar ha restat capacitats i recursos de forma dramàtica a la Comunitat Valenciana. Hem assistit al drama d’un model de cures molt ineficaç (en residències de persones majors, a les llars), a l’absència de coordinació sociosanitària que hem pagat amb moltes vides humanes. Un gran volum de persones han patit pèrdues irreparables (treball, salut, membres de la família), agreujades per les condicions d’aïllament que han fet molt més difícil fer-hi front. Fa uns dies, Jordi Amblàs, geriatra, líder del Grup de Recerca en Cronicitat de Catalunya Central, va escriure a El Periódico: «El nostre excel·lent, però sistemàticament maltractat, sistema sanitari i social, s’ha trencat per dos de les seues parts més vulnerables: la salut pública i l’atenció a les residències. Arribats en aquest moment, la gran amenaça no només ve dels més que probables rebrots: l’autèntic perill és que no siguem capaços de realitzar aprenentatges per reformular les respostes».

Dues mesures importants fetes pel govern central per a mitigar la propagació del virus van ser el confinament i la distància social o quarantena, que han resultat bones, col·lectivament parlant, per a frenar la difusió, però molt dolentes per als individus. A més a més, l’afectació pel coronavirus ha posat les persones «positives» en una situació poc agradable: l’estigma social. Aquesta etiqueta i el rebuig social no només s’ha posat als malats, sinó també als sanitaris i als professionals de contacte directe. La manca de protocols clars ha sumit en la desesperació els professionals, que eren elogiats i aplaudits per una banda i qüestionats per l’altra. La falta d’informació per un lloc i la sobreinformació per un altre han saturat la població de notícies amb suport científic al costat de fake news que han fet àrdua la tasca de destriar-les.

Les estimacions econòmiques parlen d’una pèrdua de 2,7 milions de llocs de treball, 435.000 milions d’euros d’impacte econòmic directe, indirecte i induït, segons l’informe Impacto económico en 2020 del COVID-19 y de las medidas ejecutadas en España. La pandèmia ha evidenciat escletxes socials molt evidents, amb més afecció als grups més vulnerables. Hem vist «cues de la fam» que créiem pròpies de països empobrits. Una nova pobresa ha sorgit: persones que abans no anaven als Serveis Socials municipal però que al llarg dels mesos s’han tornat vulnerables i ara són demandants d’ajudes socials i usuàries del suport oferit pels Serveis Públics.

Però no tot són notícies dolentes. Les administracions públiques han aportat liquiditat i recursos a empreses i llars, des de les institucions europees fins al municipi més petit. L’Ingrés Mínim Vital és una bona mostra d’eixe esforç. Durant la pandèmia, el suport dels veïns també ha estat clau. Les Administracions Públiques haurien de donar suport a les xarxes veïnals que han nascut i enfortir-les potenciant la seua presència, perquè han demostrat una alta capacitat de reacció per a gestionar la situació viscuda, mitjançant la ràpida i eficaç mobilització organitzada des de la ciutadania.

Uns mesos després de l’inici de la pandèmia, i ja instal·lats en el moment actual que ha estat denominat de «nova normalitat», el govern central i els governs autonòmics han reunit els seus equips amb experts en diferents àrees per a recuperar la vida quotidiana i resoldre els danys produïts. A la Comunitat Valenciana s’han creat Comissions de Reconstrucció i altres espais de cooperació entre agents econòmics i socials i  responsables públics. La idea de partida ha estat establir un diàleg social i polític per a pensar en mesures per a la superació de la crisis post-COVID-19. La forma d’abordar els efectes econòmics i socials ha estat molt diferent de la que es va adoptar per la recessió del 2008.

Però, què és el que hi manca?

Tenim per davant diversos reptes per afrontar. Uns urgents, dels quals cal ocupar-se immediatament, i altres importants als quals haurà de prestar-se atenció al llarg d’aquesta dècada.

Suggerim només algunes àrees estratègiques:

1) El primer, el més important –tot i que hui no ho semble–, ha de ser prestar atenció als efectes profunds que ocasionarà el canvi climàtic a tota la Mediterrània.

2) El segon és la revisió del model de cures. L’article «Por una sociedad cuidadora de verdad», publicat a El Diario Vasco, relatava el passat 11 de juliol que tenim un desafiament per davant que si no l’afrontem convenientment es convertirà en dues dècades en un problema de tal magnitud que condicionarà el futur de tota la societat. Fins ara, el pes de la cura estava sostingut pels cuidadors familiars (si en 1998 hi havia sis possibles cuidadors per cada major de 80 anys, en el 2018 la xifra és de 4,6, en el 2040 serà de dos i en el 2060, una). La societat de les cures es conforma, per tant, com una necessitat a afrontar de manera seriosa i rigorosa, amb una planificació a llarg termini. ¿Quines necessitats tenim/tindrem? ¿Amb quins recursos comptem/comptarem? ¿Quins plans de formació, quins plans de finançament caldrà plantejar per al futur que aguaita el cap? ¿Comptem amb unes polítiques públiques adequades o caldrà transformar-les? ¿Com atendrem les noves necessitats de suport?

Caldria fer una Estratègia regional sobre els envelliments per tal d’abordar integralment la qualitat de vida dels més majors, sense oblidar tenir cura del cuidador, l’aïllament social i la soledat no desitjada de persones grans aparcades a casa. El camí per a aquesta dècada ha estat assenyalat ja, entre altres iniciatives, per les autoritats públiques daneses en el seu llibre blanc A dignified elderly care in Denmark.

3) El tercer és l’augment de la cohesió social i el transfer intergeneracional. Una de les estratègies més vitals per a frenar la pandèmia ha estat el distanciament físic. Però la distància augmenta els sentiments de solitud, i la solitud i l’aïllament social empitjoren la càrrega d’estrés i, sovint, produeixen efectes perjudicials per a la salut mental, salut cardiovascular i sistema immunitari. La connexió social ajuda les persones a fer front a l’estrés, a fer-se resistents davant les dificultats i regula les emocions.

4) En quart lloc, és imprescindible impulsar una gran Estratègia regional en matèria d’innovació (innovació social inclosa) capaç de canviar de forma gradual els nostres models productiu i de creixement. A la Comunitat Valenciana tenim molta capacitat investigadora: 1.313 grups d’investigació amb 14.000 membres. No ens falta gens de talent sinó voluntat política, coordinació, cooperació i perspectiva estratègica.

5) I, finalment, prestar atenció als joves i a un dels seus urgents i grans problemes: la vivenda. Un Pla Regional i una Llei de vivenda pública i de lloguer, i també vivendes socials per a joves i majors, comunitats de vivendes intergeneracionals (prioritàriament per a persones en aïllament social com l’Edifici Intergeneracional de la plaça d’Amèrica d’Alacant).

En resum, reparar dels danys emocionals, de les escletxes que són encara més grans en els serveis públics (sanitat, cures, educació); recuperar l’activitat econòmica i el treball, la seguretat. I la confiança; repensar el model socioeconòmic i les conseqüències ambientals i l’escenari desitjable al qual tots aspirem col·lectivament.