La revista degana en valencià

Les Corts Valencianes i el Palau dels Borja: quan la història es retroba

16/07/2020

 

València va ser l’únic regne de conquesta baixmedieval amb lleis i també amb Corts pròpies. Ni el Regne de Toledo, ni el de Sevilla, ni el de Múrcia, ni el de Granada, ni tan sols el de Mallorca, van gaudir d’aquella autonomia jurídica i parlamentària. La decisió inicial la prengué Jaume I en promulgar en 1238 els Costums o Furs de València per al conjunt del territori que estava conquerint llavors: «Com manaments sien de dret honestament viure e altre no agreujar, e son dret a cascú donar, e els prínceps de les terres hagen reebuts los governaments dels regnes per ço que donassen egualment son dret tan bé al pobre com al rich, costumes en aquesta reyal ciutat de València e en tot lo regne fem e ordenam». I la posterior aparició de les Corts estigué precisament vinculada a la dissensió entre la ciutat i les viles reials, d’una banda, i la noblesa, d’una altra, a l’hora d’acceptar aquell codi legislatiu: com que els nobles el rebutjaven, el mateix monarca tractà d’arribar a un gran acord a través de la legitimitat que podien oferir les Corts, congregades per primera vegada en 1261.

Tanmateix, la disputa s’allargà durant vora set dècades, durant les quals els principals nobles del regne obstaculitzaren tant com pogueren el desenvolupament de les Corts, malgrat les crides dels juristes de l’estament reial al «bé comú e manteniment de justícia» que la cultura parlamentària podia prodigar. Finalment, el gran i perseguit acord arribà en les Corts de 1329-1330, quan els Furs de València passaren a regir la pràctica totalitat del territori i les assemblees parlamentàries començaren a ser emprades per tots els dirigents com a fòrum de debat. A penes uns anys després, de fet, assolien una representativitat plena del conjunt de la comunitat política: «La dita Cort General representa tot lo Regne de València, car en la celebració et sol·lempnitat d’aquella són los prelats, religiosos e persones eclesiàstiques, qui fan un e lo primer membre; los richs hòmens, cavallers e generosos, qui fan lo segon membre; los ciutadans et hòmens de viles del dit regne, qui fan lo terçer membre de la dita Cort; e no és presumpció ne semblant de veritat ne deu alcun creure que tots los membres de la Cort, en la qual ha tantes sàvies persones e moltes en dignitat e noblea constituïdes, se acordassen ne consentissen a fer tort o prejudici a alcú».

Evidentment, els prelats, nobles i prohoms urbans presents en les reunions miraven en primer lloc pels seus propis interessos, però alhora també actuaven per la «tranquil·litat e bon estament de la terra» i miraven d’evitar tota «cosa contrària a justícia, rahó, egualtat e honestat», bo i procurant el «servey de la cosa pública». No debades, les Corts servien en primer lloc per a renovar el pacte existent entre el regne i els successius monarques a través del jurament del rei i els Furs, però no només això, sinó que a més a més eren l’organisme polític mitjançant el qual s’adequaven les lleis a la realitat de cada moment, es corregien les actuacions arbitràries de l’administració i s’aprovaven els impostos que havien de finançar les guerres de la Corona i també la defensa del mateix territori valencià. Eren, en definitiva, un lloc de diàleg i negociació, des del qual es gestionava la col·lectivitat valenciana, conformada pel conjunt d’habitants que poblaven les terres de Vinaròs a Oriola.

En eixe sentit, les Corts eren també un espai de trobada i autoafirmació col·lectiva de les elits del regne, entre les quals sempre hi hagué, des del segle xiv, els ducs de Gandia, descendents de Jaume I i fundadors a la ciutat de València del palau que amb el temps seria engrandit i embellit pels Borja, quan, a finals del xv, adquiriren el ducat i totes les seues possessions. Eren, justament, una de les mostres més enlluernadores del Segle d’Or valencià, l’exemple de com aquella hibridació d’aragonesos i catalans arribats a partir de la conquesta cristiana –els valencians– pogué assolir el cim del món, el papat, al caliu de l’entramat institucional i eclesiàstic del Regne de València i la Corona d’Aragó. I encara més avant, tot i que ben enquadrats dins dels engranatges de la nova Monarquia Hispànica, continuarien exercint com a líders dels valencians, segons constatava el cronista asturià Diego Suárez, en afirmar que tots ells acudirien en defensa del mestre de Montesa Galceran de Borja, si aquest corria perill al seu virregnat d’Orà, en la dècada de 1570: «estaba todo el Reyno de Valencia bien prevenido en el exercicio de las armas y, encoraginados viendo a su maestre sitiado, su caballería y no caballería pasarían, aunque fuese a nado, a socorrerle».

Certament, el terrible daltabaix econòmic provocat en 1609 per l’expulsió dels moriscos afeblí notablement tant el lideratge de les elits autòctones com el paper de les Corts, però res comparable a la brutal abolició dels Furs de València i el conjunt d’institucions públiques decretat per Felip V en 1707, en plena Guerra de Successió, que, a través de l’absolutisme, el centralisme i la militarització, acabà amb qualsevol possibilitat de gestió negociada, comuna i consensuada de la col·lectivitat valenciana. I just llavors, potser com a metàfora dels temps, el ducat de Gandia i amb ell el palau dels Borja passaren a dinasties castellanes absentistes que finalment, a mitjan segle xix, vengueren l’edifici a una família d’industrials catalans per a la seua reconversió durant un temps en fàbrica sedera, abans d’esdevindre marquesos de Benicarló. Probablement això el salvà de la piqueta, mentre la desídia pel propi passat demolia sense pietat tants altres monuments d’incalculable valor patrimonial, com el palau del Real, la casa de la Ciutat, el palau de l’Ambaixador Vich o el palau de Mossén Sorell, davant l’amarga queixa dels primers corrents d’enfortiment de la personalitat col·lectiva perduda, que encara brollava del fons de la història.

Els mateixos corrents que feren possible la instauració d’un fugaç Estat regional durant la Segona República de 1931 i d’un Estat autonòmic amb la Constitució de 1978, que ha anat bastint la progressiva recuperació d’un sistema institucional dirigit a atendre els interessos dels valencians, una altra vegada des de Vinaròs fins a Oriola. És per això que la decisió d’instal·lar la seu de les noves Corts Valencianes al palau dels Borja significà un feliç retrobament amb la història pròpia, enllaçant així amb els beneficis materials d’un autogovern secular, amb l’esplendor i la projecció del Segle d’Or i amb un lideratge polític entés en clau valenciana. Potser, per cert, és hora de prendre la mateixa decisió amb un altre dels grans edificis històrics de València, el convent de Sant Doménec, seu recurrent de les mateixes Corts al llarg de la història foral i encara, a estes alçades, reservat a usos militars.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top